De ben segur haureu sentit a dir que els nens son com esponges a l’hora d’aprendre idiomes. Certament ho podem comprovar en un munt d’escoles, des de l’etapa de cicle infantil, fins els darrers cursos de batxillerat. Amb la gran diversitat que tenim, sort hi ha d’aquesta facilitat per absorbir i dominar coneixements de llengües. Es clar que tampoc ningú pensi que és tant senzill com que l’aprenentatge es faci sense un gran esforç per part de mestres i professors.
Coneguda la situació i la realitat, toca assumir l’ensenyament d’idiomes, sense connotacions que no siguin estrictament acadèmiques. Malament quan hi ha pressió i motivacions polítiques per exigir un aprenentatge concret, perquè ve seguit de menysteniment per un altre, o uns altres. Parlem clar, tant negatiu és insistir, exigir, pressionar per un ampli aprenentatge del català, si ha d’anar en detriment del castellà, com a l’inrevés. I aquí a Catalunya aquest fenomen es dona amb massa freqüència i intensitat.
Els qui així actuen fan mal als dos idiomes, de manera que van contra l’objectiu que persegueixen. Voler fer creure que el català és el més important del món, i que es podrà anar per tot arreu, sense necessitat del castellà o de l’anglès, suposa viure en un món irreal i tancar portes i finestres, a objectius de present i futur. Igual de negatiu és aquell que menysprea el català, tot i viure aquí, perquè tots els idiomes del món son patrimoni de la humanitat, i no ens podem permetre que desapareguin.
Cert que el català es troba en situació difícil. Portem anys de dubtes, males decisions i pitjors actuacions en determinats moments, en que ha aparegut com imposat, en detriment de tots els altres, i molt especialment del castellà. En aquestes guerres, el català té molt més a perdre que no pas el castellà, així que millor actuar sempre amb seny, respecte i intel·ligència. Factors que han mancat molt, a bona part dels dirigents polítics catalans, en els darrers decennis.
Tornem al principi. Si és cert, i ho és, que totes les persones tenim aptituds per aprendre i parlar diversos idiomes, el que hem de fer és posar-ho a la pràctica, començant pels més petits, però allargant l’ensenyament fins on faci falta.
D’entrada, respecte i preocupació, per a tots els idiomes. A continuació, facilitats per aprendre’ls, sota la perspectiva que no s’ha de ser cap fenomen per parlar-ne 3 o 4. Sí, sí, tres o quatre, estan a l’abast de la majoria de gent, encara que no sigui a nivells de domini. Per entendre’ns, ho podem fer amb nivell de B1 o B2, sense necessitat d’haver d’arribar a C1 o C2.
A l’escola, a l’empresa, en hores lliures, la gent ha de tenir a l’abast immenses facilitats per anar a classes d’idiomes. I aquí, sí penso en un esforç especial, per a trobar nous espais per al català. Les constants onades de nou vinguts, necessiten trobar tota mena d’espais i horaris per entrar en l’idioma. No hem de tancar-los en escoles o acadèmies, fem-ho més fàcil i que tota mena d’entitats, el tinguin a l’abast per a poder-lo ensenyar. Amb naturalitat, sense imposicions ni exigències de terminis ni nivells. Simplement que primer l’entenguin i poc a poc perdin la por a parlar-lo, encara que sigui amb deficiències. Ja les corregiran i s’hi aniran trobant més còmodes. I repeteixo, que tothom s’atreveixi a pensar que pot parlar-ne tres o quatre, sense haver d’anar a la universitat, ni tenir especials dots intel·lectuals.
I per descomptat, respecte per a tots, els d’aquí i els de fora. Em refereixo als idiomes. Cap és més que un altre, i tots son de tota la humanitat.
