«Tota persona té dret —afirma la Declaració Universal de Drets Humans— a un nivell de vida adequat que li garanteixi la salut i el benestar, especialment pel que fa a l’alimentació, el vestit i l’habitatge». En la mateixa línia, la Constitució espanyola reconeix el dret de tothom a «gaudir d’un habitatge digne i adequat» i exigeix que els poders públics promoguin les condicions i estableixin les normes necessàries per fer-lo efectiu.
La Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea és igualment clara: «La Unió reconeix i respecta el dret a un ajut d’habitatge per garantir una existència digna a tots aquells que no disposin de prou recursos». De manera similar, el nostre Estatut d’Autonomia estableix que les persones sense recursos suficients tenen dret a un habitatge digne i obliga els poders públics a adoptar les mesures necessàries per garantir-lo.
Pot quedar algun dubte que l’habitatge és un dret i que els poders públics tenen l’obligació de protegir-lo?
Des del punt de vista jurídic i democràtic, no. I, tanmateix, només cal mirar al nostre voltant per veure que aquest dret essencial està lluny de ser una realitat. Encara més: l’accés a l’habitatge s’està convertint en un privilegi, en un factor de desigualtat i en un potent mecanisme d’estratificació social.
Un desequilibri estructural
Des de fa més de tres dècades arrosseguem un desequilibri estructural entre l’oferta i la demanda d’habitatge. El resultat és evident: la majoria de joves no es pot emancipar i milers de famílies han d’assumir hipoteques o lloguers cada cop més elevats, que erosionen el seu poder adquisitiu i el seu benestar.
Les causes són conegudes. L’any 2000, Espanya tenia 40,5 milions d’habitants; avui supera els 49,5 milions. És un creixement proper al 23% en tot just un quart de segle. En aquest mateix període, el parc d’habitatges va passar de poc més de 21 milions a prop de 26,8–27 milions el 2024-2025. Però aquest augment no s’ha produït allà on més calia: bona part dels nous habitatges s’han construït en zones de baixa demanda o s’han destinat a segones residències.
Mentrestant, la pressió real de la demanda es concentra a les àrees on creixen la feina i les oportunitats: Madrid, Barcelona, València, Màlaga o Illes Balears. En aquests territoris, l’oferta és clarament insuficient i, com a conseqüència, els preus del lloguer i de la compra s’han disparat.
A tot plegat s’hi suma un altre factor determinant: el turisme. Espanya ha passat de rebre 49 milions de turistes internacionals l’any 2000 a 97 milions el 2025. Pràcticament el doble en 25 anys. Aquest increment, positiu en termes econòmics, tensiona, però, el mercat de l’habitatge, sobretot a les zones més atractives.
La bretxa entre oferta i demanda no només es persisteix, sinó que s’eixampla. A les principals àrees urbanes, el dèficit acumulat s’estima entre 500.000 i 800.000 habitatges. El més preocupant és que aquesta distància, ja perceptible l’any 2000, no ha deixat de créixer després de la crisi financera del 2008 i de la pandèmia de la covid-19, que van frenar la construcció i van deixar molts projectes aturats.
L’impacte social és profund. Les taxes d’emancipació juvenil voregen el 15% (2024), una xifra molt baixa. La precarietat es cronifica. Des de fa més de 25 anys, la creació neta de llars supera amb escreix la disponibilitat real d’habitatge. I si no s’adopten polítiques decidides, tot apunta que el problema s’agreujarà a curt termini: trobar habitatge no serà només difícil, sinó pràcticament impossible per a les capes més desfavorides de la població.
La situació a Catalunya
A Catalunya el problema és encara més acusat. L’any 2000 hi vivien uns 6,3 milions de persones; el 2025 ja se superen els 8 milions, un creixement proper al 27 %. També aquí el turisme intensifica la pressió: dels prop de 10 milions de visitants internacionals del 2000 s’ha passat a gairebé 20 milions el 2024-2025.
El parc d’habitatges ha crescut —d’uns 3 milions a gairebé 4 milions—, però de nou no al ritme ni a les zones on es concentra la demanda. Una part important d’aquest augment correspon a segones residències, sobretot a les àrees costaneres.
El resultat és tan paradoxal com dramàtic: habitatges buits o infrautilitzats on hi ha poca demanda, i dèficits insuportables on l’habitatge és una necessitat immediata. Només a l’àrea metropolitana de Barcelona, el dèficit se situa al voltant de 150.000 habitatges i no ha deixat de créixer des del 2008.
No estem, per tant, davant d’un encariment conjuntural, sinó d’una insuficiència estructural que pot prolongar-se durant dècades si no s’adopta una política decidida per corregir-la.
Les necessitats de construcció
Per pal·liar el problema a tot Espanya, s’estima que caldria construir uns 360.000 habitatges anuals a les zones adequades. Així, d’aquí al 2030 es podrien incorporar al mercat al voltant d’1.700.000 nous habitatges.
A Catalunya, el dèficit acumulat s’estima en 100.000 habitatges. Per tant, durant els pròxims cinc anys s’haurien de construir almenys 125.000 habitatges, situats precisament en les zones on la demanda requereix preus assequibles.
Potenciar la construcció i regular el mercat
Els poders públics han començat a reaccionar. El Pla estatal d’habitatge 2026-2030 preveu mobilitzar més de 7.000 milions d’euros per impulsar habitatge protegit. Altres iniciatives, com el fons España Crece, contemplen la promoció de fins a 15.000 habitatges assequibles l’any mitjançant col·laboració publicoprivada. A més, es treballa en la rehabilitació, els ajuts a la compra i la millora de la coordinació interadministrativa.
A Catalunya, la Generalitat ha engegat un pla ambiciós per construir 50.000 habitatges públics protegits abans del 2030, acompanyat d’un increment pressupostari i de mesures regulatòries en les zones més tensionades.
Entre aquestes mesures hi ha l’extensió de la regulació de preus del lloguer a més de 270 municipis —on viu prop del 90 % de la població— per evitar pujades desproporcionades. A més, en el marc de l’acord pressupostari del 2026, el Govern ha impulsat una modificació de la Llei d’Urbanisme de Catalunya per frenar la compra especulativa per part de grans tenidors i fons d’inversió en zones tensionades, limitant certes adquisicions i orientant-les cap al lloguer regulat o l’ús propi.
Són respostes urgents i políticament valentes. No només promouen nova oferta, sinó que també busquen corregir dinàmiques especulatives que expulsen del mercat àmplies capes de la població.
Però la magnitud del desafiament obliga a anar més enllà. L’accés a l’habitatge no és només una qüestió d’equilibri entre oferta i demanda. És un dret fonamental i un pilar de l’estat del benestar. Exigeix polítiques transversals: ocupació digna, igualtat en l’accés a l’educació, una fiscalitat justa i mesures decidides contra la desigualtat que preservin l’ascensor social i el progrés compartit.
L’habitatge s’ha convertit, per tant, en una qüestió clau per a la socialdemocràcia i per al PSC. Perquè, com recordava Karl Polanyi, ni la feina ni la terra poden quedar abandonades només a la lògica del mercat. Tampoc l’habitatge. Defensar-lo com a dret efectiu és avui defensar la igualtat, la cohesió social i la dignitat democràtica.
