Com podem construir una societat justa si l’èxit depèn del lloc on neixes i no de l’esforç i el talent? Aquesta pregunta no és retòrica. És la pregunta que es fan molts joves quan miren el preu d’un lloguer, i molts pares i mares quan es demanen si els seus fills viuran millor que ells.
Precisament per això, aquesta és la pregunta que ha de guiar l’acció política de la socialdemocràcia.
Catalunya és una terra pròspera que lidera el creixement industrial a Espanya i és referent a Europa. L’economia catalana creix per sobre de la mitjana europea, i hem sigut capaços de generar més ocupació i reduir la precarietat estructural del mercat de treball gràcies a una reforma laboral que ens va fer avançar en drets i seguretat.
Malgrat això, el PIB per càpita s’ha estancat els últims vint anys, mantenint desigualtats elevades i nivells de pobresa inacceptables.
Avui, malauradament, ho hem de dir amb claredat: tot i que l’ascensor social continua en marxa, no funciona per a tothom ni ho fa a la velocitat que nosaltres voldríem —ni a la que les classes populars mereixen.
La meritocràcia, tal com sovint se’ns presenta, pressuposa que l’èxit depèn exclusivament del talent i de l’esforç. Però sabem que no és així.
Avui, la mobilitat social s’ha reduït, i el nivell educatiu i els ingressos dels progenitors pesen més que abans en el futur dels fills. Massa joves, a més, tenen la percepció —i el risc real— de viure pitjor que la generació que els ha precedit.
I això no passa perquè falti talent. Ni perquè falti esforç.
I també perquè ens hem de treure del cap que només les grans magnituds macroeconòmiques són l’eina adequada per mesurar el benestar de la ciutadania.
Si ens limitem a mesurar el benestar en termes estrictament materials i tangibles —si mesurem més la producció de béns que la salut, l’educació o la fortalesa del nostre sistema social— la nostra mirada es distorsiona.
Durant massa temps hem confós creixement amb progrés. I no són sinònims.
Els anys de creixement econòmic més elevat van coincidir amb els anys de més expansió de l’estat del benestar. No va ser cap contradicció, sinó una conseqüència.
Però se’ns va vendre la teoria del “degoteig”: que si als de dalt els anava bé, la riquesa acabaria arribant a les capes més humils de la societat. Quina gran mentida!
Perquè quan augmenten les desigualtats, proliferen discursos que ofereixen solucions simples a problemes complexos. Discursos que assenyalen l’estat del benestar com un luxe insostenible. Discursos que presenten la fiscalitat progressiva com una càrrega injusta. Discursos que prometen llibertat, però que acaben generant més inseguretat.
Si volem que l’esforç tingui encara més recompensa, cal garantir que treballar torni a ser una via real de progrés. I això només és possible amb ocupació de qualitat, salaris dignes i drets laborals garantits.
En aquest sentit, reforçar la negociació col·lectiva és clau. Quan els treballadors i treballadores tenen una capacitat real de negociar condicions laborals justes, no només milloren les seves vides, sinó que també es construeixen estabilitat, productivitat i cohesió social.
Però fins i tot quan avancem en drets laborals, en salaris i en estabilitat, hi ha una realitat que ens obliga a mirar més enllà del mercat de treball.
Avui, a Catalunya —igual que a molts països del nostre entorn— hi ha un àmbit que condiciona de manera decisiva si els avenços laborals es tradueixen, o no, en seguretat vital: l’accés a l’habitatge.
Catalunya ha començat a treballar per revertir aquesta situació: l’impuls de l’habitatge accessible, la regulació per contenir preus abusius, la mobilització de sòl públic, l’aposta per la rehabilitació i el reforç de les polítiques socials —com l’ampliació de la renda garantida de ciutadania— són mesures que afronten l’habitatge com una de les principals fonts de desigualtat.
De la mateixa manera, l’impuls de la Formació Professional Dual per garantir feines dignes, l’enfortiment de la salut mental comunitària o l’increment de les beques menjador no són ocurrències ideològiques: són decisions orientades a reactivar l’ascensor social. No són despesa; són infraestructures socials.
Nosaltres ho tenim molt clar: l’estat del benestar no és un fre per a l’economia. No som un país prou pròsper com per “pagar-nos” un estat del benestar. Sinó que som un país pròsper precisament perquè tenim un estat del benestar.
Perquè un treballador sa, un jove ben format i una família segura són els actius econòmics més potents que té Catalunya. L’educació pública, la salut universal, el sistema de prestacions socials i un sistema fiscal just i progressiu són els pilars que no només reforcen la cohesió social, sinó que també fan créixer l’economia.
No partim de zero. Coneixem el que funciona. Ho hem fet abans. Sabem que quan l’ascensor social avança, tota la societat respira.
La idea és senzilla, però poderosa: que la filla d’una família treballadora tingui l’oportunitat d’estudiar, progressar i viure millor que els seus pares. Que quan l’estat del benestar és més fort, l’economia és més sòlida. I que quan hi ha menys desigualtat, hi ha més confiança col·lectiva.
