Fa tants anys que discutim sobre si existeix o no el canvi climàtic que encara no som plenament conscients que ja ha arribat. No en tenim prou que un hivern a la península Ibèrica sigui tan singular com l’actual, marcat per pluges persistents i borrasques contínues. No en tenim prou amb les notícies que informen que els Estats Units viuen tempestes de vent i de fred inusitades. Ni tan sols amb saber que el mar al voltant de Groenlàndia s’està convertint en navegable a conseqüència del desglaç. Continuem aferrats, gairebé de manera subconscient, a la idea que tot continua sent normal. I aquesta percepció ens impedeix reaccionar a temps, trobar remeis o, almenys, mitigar les catàstrofes meteorològiques que ens venen a sobre.
Tot i això, és urgent adaptar-se a un futur incert mitjançant polítiques preventives i accions orientades a reduir els danys causats pels fenòmens meteorològics extrems.
El canvi climàtic ja no és una amenaça llunyana. Ha irromput a les nostres vides amb la força d’un temporal que ho arrasa tot al seu pas, i Catalunya ho sap millor que ningú. En els darrers tres anys hem vist com les pluges torrencials paralitzen les vies fèrries i com el mar s’empassa platges senceres, tot recordant-nos quelcom evident: negar la realitat o limitar-nos a assenyalar culpables no ens protegeix de la pròxima catàstrofe.
L’últim cop ha arribat ara, amb la borrasca Harry, el gener del 2026. Onades de sis metres han colpejat Badalona; la intensitat de les pluges ha causat danys en una autopista, amb el despreniment d’un dels seus murs sobre la via fèrria, fet que va provocar el descarrilament d’un tren a Gelida, amb la mort del conductor. Aquests episodis han portat Adif a fer més d’una vintena d’actuacions d’emergència a Rodalies. Mentrestant, el mar ha devorat passarel·les i sorra a zones del Prat, Gavà i Montgat.
Greenpeace ja advertia el 2025 que els fenòmens meteorològics extrems i la manca de previsió, arrossegada durant dècades, estan posant el litoral a la vora del col·lapse. Platges com la de Montgat han perdut el 74 % de la seva sorra i es preveuen retrocessos de fins a 26 centímetres per la pujada del nivell del mar. L’AEMET ha corroborat dades similars. Segons l’agència, el 2024 va ser el tercer any consecutiu més càlid de la nostra història, amb una temperatura mitjana de 15,1 °C i precipitacions extremes i irregulars, alimentades per una Mediterrània cada cop més calenta que intensifica les danes. I, per si no n’hi hagués prou, l’any passat els incendis estivals van ser més voraços que mai, mentre les sequeres es tornaven encara més asfixiants.
Tot encaixa en un patró que ja no podem ignorar. El canvi climàtic ha arribat per quedar-s’hi i els fenòmens climàtics extrems seran cada cop més freqüents.
El sense sentit del negacionisme climàtic
Davant d’aquesta realitat, alguns persisteixen en el negacionisme, qualificant-la d’«invenció política». Com a conseqüència, quan es produeix una catàstrofe, se centren únicament a exigir responsabilitats per l’estat de les infraestructures, moltes de les quals —com el traçat d’algunes línies fèrries— es van construir fa dècades i no estan preparades per suportar xàfecs descomunals ni l’embat del mar.
És comprensible certa frustració per les desinversions passades en infraestructures, però aquest reconeixement no ens pot portar a l’autoengany. Culpar exclusivament les administracions i la política és ignorar una veritat incòmoda: el clima extrem és la nova norma i ho continuarà sent en el futur. Reclamar que les infraestructures podrien haver-se fet millor no ens ha d’allunyar del que és essencial: ens enfrontem a un fenomen natural pràcticament nou, en què l’energia generada pel canvi climàtic té i tindrà una força fins ara desconeguda.
Polítiques de prevenció i contenció de riscos
Què és el més intel·ligent que podem fer? Sens dubte, deixar de negar el canvi climàtic i posar en marxa, amb la urgència i la consistència que exigeix la situació, polítiques actives que, tot i que no puguin eliminar tots els seus efectes, sí que permetin pal·liar-ne els més nocius.
A Europa, l’Estratègia d’Adaptació al Canvi Climàtic impulsada per la Unió Europea promou l’elaboració de cartografies de riscos que obligaran a dissenyar noves actuacions i protocols preventius. A Catalunya, per exemple, el mecanisme rescEU, activat el 2025 per combatre incendis a Espanya, ha demostrat que necessita ser ampliat i reforçat. Aquell mateix any, la Generalitat va revisar l’INUNCAT per obligar tots els municipis a disposar de plans d’emergència, activats més vegades que mai per inundacions, i va reforçar el Pla de Sequera de l’Agència Catalana de l’Aigua.
Per la seva banda, el Govern espanyol ha posat en marxa el PNACC 2021-2030, que coordina la protecció de l’aigua, les costes i les ciutats, així com els Plans de Gestió del Risc d’Inundació (PGRI) actualitzats, destinats a incidir en la planificació d’obres i protocols locals.
Aquestes polítiques es concreten en plans, protocols i decisions que cal aplicar com més aviat millor. No es tracta només de promoure un urbanisme resilient que eviti reconstruir en zones inundables o erosionables, o de drenar rambles i rierols. Cal anar més enllà i apostar per infraestructures híbrides: restaurar dunes, riberes i aiguamolls que mitiguin l’impacte d’onades i pluges, combinant formigó amb vegetació i arbrat, tal com reclama la Unió Europea.
De la mateixa manera, la població s’ha d’acostumar a estar alerta i a cooperar amb les polítiques de prevenció. Caldrà normalitzar les alarmes als mòbils, els tancaments preventius de determinades instal·lacions i els simulacres que fomentin l’autoprotecció.
Acceptar el canvi climàtic, a més de ser la decisió més intel·ligent que podem prendre, és l’únic que ens pot ajudar a prevenir danys encara més greus.
