La gravetat de les conseqüències del canvi climàtic a la regió mediterrània, i per tant a Catalunya, no admet matisos. No podem oblidar les pluges del novembre de 2024 en àmplies zones del Mediterrani, que a València van causar 229 morts i danys superiors als 22.000 milions d’euros. Segons l’AEMET, l’estiu de 2025 ha estat el més càlid a Espanya des que hi ha registres, amb un increment mitjà de 2,1 °C respecte al període 1991-2020. Entre juny i agost, Barcelona ha patit 35 nits tòrrides (més de 25 °C) i 88 nits tropicals (més de 20 °C), mentre que a Catalunya s’han superat els 35 °C en dos de cada tres dies. La calor extrema i la sequera persistent dels darrers anys han provocat una onada d’incendis de difícil control —autèntics incendis explosius— que, a mitjan agost, ja havien cremat més de 382.000 hectàrees (8.600 a Catalunya), causat quatre morts i obligat a evacuar més de 30.000 persones.
El sistema energètic basat en la crema de combustibles fòssils és responsable del 73,2% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) a escala mundial, i del 75,1% a Espanya (2023).
Ara com ara, la transició energètica cap a les energies renovables és l’únic mètode que s’ha demostrat realment eficient per reduir les emissions de GEH. Segons diversos estudis, produir 1 MWh amb plaques fotovoltaiques o aerogeneradors genera menys de 50 kg de CO₂, mentre que amb gas natural o carbó s’arriba als 500 i 1.000 kg, respectivament. Per recórrer la mateixa distància, un cotxe elèctric necessita entre tres i quatre vegades menys energia que un vehicle amb motor d’explosió —sense comptar que el “combustible” del cotxe elèctric és molt més econòmic—. A més, les energies renovables requereixen molt menys material. Per produir 1 MWh d’electricitat cal extreure i cremar uns 400 kg de carbó en una central tèrmica, mentre que només calen uns 6 kg de materials en el cas d’un parc eòlic. I, sobretot, amb les renovables, els materials més valuosos es poden reciclar, mentre que el carbó només es pot utilitzar una vegada.
Segons Red Eléctrica de España (REE), durant el 2024 les emissions de CO₂ equivalent associades a la generació elèctrica a Espanya van descendir fins als 27,0 milions de tones, el valor més baix des que hi ha registres. Aquesta reducció s’explica principalment per la major presència de les renovables en el mix elèctric. Les emissions se situen un 16,8% per sota de les del 2023 i un 75,7% per sota de les del 2007.
Per tant, és també el moment d’impulsar amb urgència el canvi de model energètic a Catalunya. Aquesta transformació no pot ajornar-se més, perquè el país es troba a la cua dels territoris de l’Estat que en els darrers anys han fet un gran salt en la instal·lació d’energies renovables. Segons l’ICAEN, l’any 2024 la producció elèctrica catalana procedent de fonts fotovoltaiques i eòliques només ha representat el 8,9% del total (4,5% fotovoltaica i 4,4% eòlica), mentre que el 56,7% de l’electricitat continua sent d’origen nuclear. En canvi, a Espanya, segons dades de REE, el mix elèctric inclou un 40,2% de producció eòlica i fotovoltaica (23,2% i 17%, respectivament) i només un 20% de generació d’origen nuclear.
La transició energètica és el procés de substitució dels combustibles fòssils —carbó, gas i petroli—, que emeten gasos d’efecte hivernacle (GEH) i provoquen l’escalfament global i el canvi climàtic, per energies renovables i netes que aprofiten sobretot el sol, el vent i l’aigua. Tanmateix, per completar aquest canvi de model energètic calen també accions orientades a reduir la demanda energètica, amb transformacions culturals i tecnologies que fomentin l’estalvi i l’eficiència energètica.
A Catalunya gaudim, especialment, de sol i de vent, però no a totes les hores del dia ni a tots els territoris. Per això és important que la transició energètica avanci també en l’augment de la capacitat d’emmagatzematge, mitjançant sistemes com el bombeig reversible d’aigua, les bateries, l’acumulació tèrmica o la producció d’hidrogen.
Com que les energies renovables són de base elèctrica, la transició energètica implica electrificar tots els usos que fins ara depenien del gas i del petroli, com la producció de calor i fred als habitatges, els processos industrials, la mobilitat —tant privada com col·lectiva— o fins i tot l’agricultura.
El canvi de model energètic implica que l’energia que consumim es produirà majoritàriament al nostre territori, cosa que permetrà reduir la dependència energètica d’altres països i augmentar la seguretat de subministrament. Aquesta transformació també farà disminuir la nostra factura exterior, que el 2023 va ascendir a 10.000 milions d’euros a Catalunya (63.479 milions a Espanya). Segons les dades del PROENCAT, el cost estimat de la transició energètica a Catalunya fins al 2050 és de 84.000 milions d’euros —el 61% destinat a instal·lar sistemes elèctrics renovables i el 17,8% a millorar l’eficiència energètica—, una inversió que es podria recuperar en 8,5 anys o menys si s’aconsegueix reduir la despesa en importacions energètiques.
A més, aquest canvi ens permetria deixar de dependre de combustibles provinents de països d’escassa fiabilitat estratègica —segons el PROENCAT, actualment el 93,8%—, sovint situats en regions amb conflictes quasi permanents i, en general, no democràtiques, com Rússia (gas i urani), Algèria (gas), els Estats Units (gas i petroli), Líbia, Nigèria i l’Aràbia Saudita (petroli).
La producció local d’energies renovables —sobretot l’eòlica i, especialment, la fotovoltaica— també ens permetrà disposar d’una energia de proximitat, amb un preu més competitiu. A més, ens situarà en una bona posició per evitar la deslocalització d’activitats econòmiques i per atreure’n de noves, contribuint així a la reindustrialització i a la creació de llocs de treball.
Però el canvi de model energètic no implica només transformacions radicals en els processos econòmics i tecnològics. És també una oportunitat per impulsar canvis disruptius en la nostra relació amb l’energia i per generar noves formes de millora de la vida quotidiana i de les nostres ciutats.
L’energia ha de ser un dret social garantit per a tothom, i la reducció de la pobresa energètica, una prioritat. La ciutadania pot passar de ser un consumidor passiu a convertir-se en productor i gestor de la seva pròpia energia —com a prosumidor, en règims d’autoconsum col·lectiu o com a membre de comunitats energètiques—.
La rehabilitació d’edificis i habitatges contribuirà a renovar els nostres barris i a millorar el confort de les persones. L’energia descarbonitzada, especialment a través de l’electrificació de la mobilitat, farà possible unes ciutats amb menys contaminació atmosfèrica i acústica.
Finalment, la producció i el consum energètic local ens faran més conscients dels nostres usos i hàbits, afavorint un canvi profund en la cultura energètica i ajudant-nos a reduir el consum.
Accions urgents per accelerar la transició energètica cap a un model renovable, descarbonitzat, desnuclearitzat, de major proximitat i de gestió més democràtica.
El món local, tant les ciutats com els pobles, ha de tenir un paper protagonista en la transformació energètica. No només com a agent consumidor o com a espai on s’ubiquen infraestructures, sinó com a actor actiu en la seva planificació, gestió i benefici. El nou model energètic renovable ha de ser, sobretot, de proximitat. Això implica que tots els territoris han d’acollir infraestructures que fins ara no vèiem, perquè la producció es feia fora de les nostres fronteres. També vol dir, com ja recull la Llei del canvi climàtic de Catalunya (2017), que cal impulsar reformes normatives en lleis sectorials —especialment les d’urbanisme i les que regulen les competències locals— per incorporar noves capacitats en matèria d’energia i sostenibilitat, encara pendents de desplegament.
Els estudis tècnics i els escenaris estratègics del PROENCAT indiquen que, amb les tecnologies actuals, la instal·lació de les noves infraestructures renovables requerirà aproximadament el 2,5% del territori català —unes 80.000 hectàrees—, una xifra comparable a les prop de 100.000 hectàrees de sòl agrícola que s’han abandonat en les darreres dècades.
Aquesta transformació implica, en primer lloc, aprofitar una part significativa dels espais urbans disponibles per a usos energètics, com ara els sostres d’edificis —especialment els industrials—, les infraestructures i espais públics o les zones artificialitzades (eixos de transport, polígons industrials, embassaments artificials…). Tanmateix, també serà imprescindible destinar-hi determinats espais de les zones rurals.
Aquest desplegament s’ha de fer amb el màxim consens i retorn per a la població local, garantint el respecte a la biodiversitat i impulsant un pacte global entre el món rural i l’urbà que vagi més enllà de la qüestió energètica. Un pacte que promogui la reconnexió entre territoris, la redistribució de recursos i la contenció del despoblament rural.
En aquest sentit, l’acció més immediata i necessària és que el Govern de la Generalitat aprovi aviat el Pla Territorial d’Energies Renovables (PLATER), que l’ICAEN elabora des de 2022. Aquest pla sectorial ha d’ordenar el desplegament de les energies renovables a Catalunya fins al 2050, garantint la compatibilitat entre els usos del sòl i els factors ambientals, agrícoles, culturals, socials i tècnics.
El Govern té reptes majúsculs que no s’han afrontat amb prou determinació en etapes anteriors i que avui són ja inajornables, si no volem que Catalunya perdi el tren de les oportunitats socials, econòmiques i ambientals que ofereix el canvi de model energètic. Els deures són exigents: segons la Prospectiva Energètica de Catalunya (PROENCAT), per assolir els objectius climàtics de 2030 disposem només de cinc anys per multiplicar per cinc la capacitat de generació renovable actual (3.342 MW el 2024) i arribar així al 55% d’electricitat neta, amb un total de 15.400 MW —dels quals 12.000 MW corresponen a noves instal·lacions, repartides entre 5.000 MW eòlics i 7.000 MW fotovoltaics. A més, entre 2030 i 2050 caldrà tornar a quadruplicar aquesta potència fins a assolir els 68.700 MW necessaris per a la descarbonització total del consum energètic català, una xifra que multiplica per divuit la potència instal·lada actual. Uns objectius de gran envergadura que només seran possibles si s’acceleren decididament els processos d’instal·lació i tramitació de les noves infraestructures renovables.
Principals normatives i canvis legals en procés o pendents d’aprovació per impulsar la transició energètica a Catalunya
- El nou Decret llei 22/2025, aprovat pel Govern l’octubre de 2025 i actualment pendent de validació al Parlament, introdueix canvis normatius rellevants per simplificar els processos administratius, enfortir la resiliència del sistema renovable i facilitar el desplegament de nous projectes. El text posa una atenció especial a garantir la participació local i ciutadana —amb el foment de les comunitats energètiques—, a resoldre l’encaix urbanístic dels projectes, a assegurar la compatibilitat amb els sistemes agraris i a millorar la xarxa elèctrica, la distribució i els sistemes d’emmagatzematge energètic com les bateries.
- Els Pressupostos de carboni de Catalunya constitueixen un instrument clau per fixar un sostre d’emissions fins al 2050, any en què tant la Unió Europea com Catalunya s’han compromès a assolir la neutralitat climàtica. Aquest mecanisme ha de servir per condicionar i orientar la resta d’estratègies del país en matèria energètica, econòmica i ambiental. El Comitè d’Experts del Canvi Climàtic ha elaborat una proposta de pressupostos de carboni fins als anys 2030 i 2035, mentre que el Govern de la Generalitat ha aprovat una proposta pròpia fins al 2030. Totes dues propostes s’han de consensuar per tal que el Parlament de Catalunya en faci l’aprovació definitiva.
- El Pla Territorial d’Energies Renovables (PLATER), del qual ja s’ha parlat anteriorment, es troba actualment en procés d’elaboració i encara pendent de sotmetre’s al procediment d’al·legacions públiques.
- El Pla Integrat d’Energia i Clima de Catalunya 2030 (PINIECCAT) és el document que ha d’establir les fites de la transició energètica per a l’any 2030, en el camí cap a la neutralitat climàtica del país. Recull els objectius de reducció d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i les mesures necessàries per assolir-los de manera planificada. Actualment, es troba en procés d’informació pública.
Algunes premisses per a no perdre el temps, els diners i la paciència en la ruta cap al model energètic 100% renovable.
L’Administració ha de garantir la simplificació dels procediments administratius per a la implantació de noves instal·lacions renovables, així com el control efectiu de les actuacions dels diferents actors privats del sector energètic que intervenen en els processos d’instal·lació i operació dels projectes —especialment les empreses distribuïdores—, per tal d’assegurar la posada en marxa ràpida dels projectes, especialment d’aquells vinculats a models d’energia compartida.
Les tecnologies renovables, especialment l’eòlica i la fotovoltaica, ja són avui els sistemes de generació elèctrica més econòmics i viables. A Espanya, el cost de producció de l’electricitat renovable se situa actualment per sota dels 30 €/MWh, una xifra molt inferior al preu mitjà del mercat diari d’electricitat, que el setembre de 2025 era de 83,72 €, influït pel cost d’altres fonts d’energia com el gas i la nuclear.
Les centrals nuclears de Catalunya, envellides i costoses, representen un risc potencial i un fre per al canvi de model energètic, ja que continuen absorbint recursos econòmics i capacitat de connexió que, amb el seu tancament, es podrien destinar a les inversions necessàries i urgents en energies renovables.
Actualment, el cost de producció de l’electricitat nuclear se situa al voltant dels 65-70 €/MWh, molt per sobre del cost de generació renovable. Segons el calendari pactat amb les empreses propietàries, d’acord amb els acords nacionals i la Prospectiva Energètica de Catalunya (PROENCAT), el tancament de les tres centrals catalanes està previst per a: Ascó I, l’octubre de 2030 (46 anys de funcionament); Ascó II, el setembre de 2032 (46 anys); i Vandellòs II, el febrer de 2035 (47 anys).
Totes tres havien arribat al límit de la seva llicència d’explotació —el 2020 i 2021— i ja operen amb una ampliació de vida útil. Resulta difícil justificar una segona pròrroga, per a la qual les empreses demanen reduccions fiscals i preus de mercat garantits. A més, una nova ampliació requeriria fortes inversions en seguretat, sota les condicions establertes pel Consell de Seguretat Nuclear, que encaririen encara més el cost del quilowatt produït i, en última instància, el preu per als consumidors.
Cal recordar que la central de Vandellòs I ja va tancar la seva activitat el 1989, mesos després de l’accident més greu de la història nuclear espanyola, fet que continua sent un advertiment sobre els riscos d’aquest model energètic.
Catalunya i el seu Govern han d’accelerar l’aprovació dels marcs estratègics i normatius necessaris per impulsar amb decisió el canvi de model energètic, fer efectiva la lluita contra l’emergència climàtica i no perdre les oportunitats econòmiques, socials i ambientals que aquest procés ofereix. Només així podrem avançar cap a una Catalunya més ecosostenible i resilient.
És una tasca complexa per a un govern en minoria, però és essencial que tots els canvis necessaris per afrontar la Transició energètica es facin amb el màxim consens social i polític. Per això, cal que el Govern assumeixi el lideratge dels canvis i del diàleg social imprescindible, i que, col·lectivament, no ens desviem amb solucions provisionals i discutibles fora de la ruta renovable, ni amb posicions maximalistes que només afavoreixen els interessos de les empreses i grups vinculats al model fòssil. Aquestes actituds no ajuden cap territori del país a afrontar amb urgència l’emergència climàtica ni els impactes catastròfics que comportaran els escenaris d’un increment global de 2,5 o 3 °C de la temperatura.
Ja no tenim temps per a més dubtes: cal accelerar el canvi cap a un model energètic renovable, i aquesta tasca no és només una responsabilitat del Govern Illa, sinó també un deure col·lectiu de tota la ciutadania. Els terminis se’ns tiren a sobre i cada any que passa sense actuar amb decisió fa més difícil assolir els objectius de descarbonització abans del 2050. Persistir en un model fòssil ens fa més dependents i ens allunya de la lluita contra l’emergència climàtica.
