Els resultats electorals a Extremadura aporten dades incontestables, però no irreversibles.
El balanç és clar. El PSOE pateix una caiguda històrica: perd deu escons, obté el seu pitjor resultat a la regió i queda pràcticament a la meitat dels vots aconseguits pel PP, amb un desplom molt acusat respecte al 2023. El PP consolida el seu tomb electoral, supera el 43 % dels vots i reforça la seva posició hegemònica. Vox protagonitza un auge proporcionalment significatiu: frega el 17 % del vot i arriba aproximadament a la meitat del suport socialista. Unides per Extremadura, per la seva banda, obté un resultat rellevant, per sobre del 10 % i amb més de 51.000 paperetes, consolidant el seu espai polític.
La pregunta clau és evident: som davant una tendència irreversible? Anuncia aquest resultat un cicle electoral fatal per a l’esquerra —que s’estendria a altres territoris i a les eleccions generals— o encara existeix marge per revertir-lo?
Res no està predeterminat en política. Ni els resultats, ni els cicles, ni els destins col·lectius. Però desafiar el fatalisme exigeix dues condicions indispensables: reconèixer els fets i actuar amb estratègia.
Els fets
Extremadura supera lleugerament el milió d’habitants i representa una mica més del 2 % de la població espanyola. El seu pes quantitatiu és limitat, però el seu significat polític és rellevant: no tant per si mateixa, sinó com a part d’una sèrie de territoris on es repeteix un mateix patró electoral. En aquest sentit, no s’ha de menystenir el caràcter de laboratori d’assaigs electorals: més que una excepció, és un avís. I, en qualsevol cas, convé recordar que encara queda per decidir el vot de la gran majoria de l’electorat espanyol en unes eleccions generals que se celebraran en una sola jornada i amb dinàmiques pròpies.
Una altra dada central és l’abstenció, un 8 % més que a les darreres eleccions del 2023. És aviat per establir conclusions definitives, però tot apunta que el PSOE ha estat el principal perjudicat per aquest fenomen. Més enllà de l’efecte del calendari nadalenc, la no participació sembla reflectir una desmotivació profunda d’una part del seu electorat tradicional que, desorientat, no troba prou raons per mobilitzar-se ni tampoc alternatives clares. Analitzar les causes d’aquest desapego —socials, polítiques i organitzatives— és una tasca urgent si el PSOE i l’esquerra aspiren a revertir la tendència.
La suma del PP i Vox a Extremadura arriba al 60 % del vot, davant d’un 36 % del bloc format pel PSOE i Unides per Extremadura. La bretxa és àmplia i no s’explica únicament per l’abstenció, atès que Unides per Extremadura millora el seu resultat. Tot indica, insistim, que existeix una desafecció activa cap al PSOE que, si es consolida, pot llastrar l’esquerra en futures convocatòries electorals.
L’auge de l’extrema dreta
El creixement de Vox mereix atenció, però també una lectura contextualitzada.
El seu 17 % és inferior al que obtenen forces d’extrema dreta en altres països europeus: més del 30 % a França, prop del 29 % a Itàlia i Àustria, o més del 20 % a Alemanya. Aquesta comparació permet evitar l’alarmisme, o bé augmentar-lo; però no ha d’induir a la complaença: que altres països estiguin pitjor no situa Espanya en una posició còmoda ni exempta de riscos en el futur. Tot i així, les seves experiències poden servir com a referència per comprendre els escenaris possibles.
El problema no és només el percentatge, sinó la capacitat d’accés al poder que té la dreta radical.
El dilema que es plantejarà tard o d’hora és clar i no convé oblidar-lo. L’extrema dreta governa a Itàlia perquè ha aconseguit articular majories, com ha passat en altres països de la Unió Europea. I a Alemanya, en canvi, els acords entre forces democràtiques ho impedeixen.
Aquesta és la veritable qüestió política i el dilema al qual probablement s’haurà d’enfrontar Espanya en un futur immediat, a la llum dels diferents resultats electorals.
Espanya i Catalunya
El 17 % de Vox a Extremadura suposa un salt respecte al seu sòl habitual, però aquesta dada adquireix més rellevància si es projecta sobre el conjunt de l’Estat.
A Catalunya, a més, la situació sembla més preocupant. El creixement de Vox i d’Aliança Catalana expressa una tendència convergent que alimenta la radicalització extrema i la xenofòbia: la canalització del malestar social cap a discursos identitaris, excloents i reaccionaris. Tot i que ambdues formacions —Vox i AC— difícilment cooperarien entre si, el seu avanç assenyala una fractura profunda en la societat que no es pot ignorar ni minimitzar.
La resposta democràtica
Tot indica que Vox difícilment serà primera força a Espanya. La seva única via d’accés al poder passa per un PP majoritari però debilitat, si és que aquesta eventualitat arriba a produir-se.
La incògnita és fins a quin punt Vox podria arribar a incidir de manera significativa en un eventual govern del país. És inevitable aquest escenari?
La incertesa és màxima. A Extremadura, el PP escenifica una confrontació amb Vox, però caldrà veure si la podrà sostenir a l’hora de formar governs o si el precedent de la Comunitat Valenciana acabarà imposant-se com a pauta dominant. Cal preveure, en conseqüència, que, a escala estatal, l’ambigüitat del PP i la incertesa sobre les seves aliances previsiblement continuaran.
De l’altre costat, l’esquerra s’enfronta a qüestions decisives. Aconseguirà recompondre la confiança de l’electorat desmobilitzat? Serà capaç de reduir la fragmentació i les divisions internes existents? I, en qualsevol cas, podrà construir aliances àmplies i transversals que frenin l’avenç de l’extrema dreta?
Respondre aquestes preguntes exigeix el màxim realisme i lucidesa, i requereix que l’esquerra sigui capaç de formular una estratègia intel·ligent per defensar els principis democràtics davant el vendaval trumpista i identitari que representa l’extrema dreta.
Si l’esquerra aconsegueix superar el seu desconcert inicial, si substitueix l’ansietat per una acció política eficaç, aleshores es podrà dir que ha sabut extreure conclusions dels resultats d’Extremadura. En cas contrari, l’alarma actual es pot convertir en un pànic paralitzant.
El futur continua obert. I només la intel·ligència estratègica, l’audàcia política i la capacitat d’escoltar el malestar social i oferir solucions reals —per part dels demòcrates i de l’esquerra— impediran que els moviments reaccionaris continuïn avançant a Espanya com ho estan fent en bona part de la UE.
