Al Ple del Parlament del 3 de desembre del 2025 el Grup Parlamentari del PP va presentar una modificació de l’Impost de la Renda sobre les Persones Físiques amb la clara voluntat d’afavorir els que més tenen.
Partien d’una falsedat: el suposat infern fiscal català. Els recordo que la pressió fiscal mitjana a Europa és del 40,4% del PIB i que a Espanya és del 37,3% [1]. No és cert que visquem en cap infern fiscal. L’infern, com s’ha repetit diverses vegades, ha de ser per als defraudadors. I el pitjor dels inferns, per a aquells que, aprofitant-se del Ministeri, afavorien ad hoc qui els contractava al despatx. Per a aquests, sí, el pitjor dels inferns.
La proposta continuava amb una altra falsedat: que “reduint la càrrega impositiva es contribuirà a incrementar el consum i fomentar l’estalvi i, en conseqüència, a generar més activitat econòmica i riquesa a Catalunya, propiciant més recaptació tributària a mitjà i llarg termini”.
Els hi sona? La corba de Laffer: la gran mentida del neoliberalisme del Consens de Washington, causant de la destrucció de l’estat del benestar i de la dignitat dels qui menys tenen. La construcció teològica dels qui no assumeixen el deure cívic de pagar impostos i de contribuir al bé comú del país que fa possible els seus bons resultats.
De fet, un estudi del Fons Monetari Internacional del 2013 va concloure que l’austeritat va generar una contracció del PIB molt més intensa del que anticipaven els models de política fiscal. Això significa que, en lloc de perdre entre 0,3 i 0,5 cèntims per cada euro retallat, les economies en van perdre entre 1 i 1,3: és a dir, 1,28 vegades més del previst [2]. Concretament, el PP volia que la Generalitat recaptés 188 milions menys per poder fer menys política pública i, bàsicament, per no tenir capacitat de lluitar contra les desigualtats.
Actualment està en ponència el projecte de llei de mesures urgents en matèria fiscal, en què el Govern proposa una simplificació de l’escala i una rebaixa d’un punt en el tram més baix. Fem més progressiu l’IRPF: qui menys té paga menys i qui més té paga més. El 63% dels contribuents en surten beneficiats. També es deixa de recaptar, sí, però només 28 milions: 7,6 vegades menys del que vol el PP.
El Partit Popular planteja una proposta anacrònica quan, justament ara, s’està posant sobre la taula incrementar els impostos als ultrarics: a França, amb propostes com les de Gabriel Zucman [3], o al Regne Unit, amb les de Gary Stevenson [4]. Bàsicament, paguen molts menys impostos en proporció als seus ingressos. La majoria de les persones assumeix una càrrega fiscal d’entre el 25% i el 50% de la renda, mentre que els ultrarics tenen una càrrega d’entre el 0% i el 2%. El que es planteja és, simplement, que aportin de manera equitativa al bé comú. És senzill i entenedor.
Jo els proposo que ens fixem en un element clau per al progrés econòmic de Catalunya: la productivitat. I que ens deixem d’entelèquies com la corba de Laffer.
La renda generada per hora treballada és essencial per assegurar un creixement sostingut de la renda per càpita i de l’economia en general. Permet l’augment dels salaris, la reducció de les hores de treball, la sostenibilitat del sistema de pensions i la disminució del risc de pobresa. En definitiva, el nostre estat del benestar depèn, en gran manera, del creixement de la productivitat[5].
Per fer-ho, cal apostar per un sistema tributari més equitatiu i per una fiscalitat progressiva sobre la renda i la riquesa. Com a catalans i catalanes, compartim un projecte comú basat en la responsabilitat i el compromís mutu, que ens impulsa a voler erradicar les causes de desigualtat. Perquè, a més igualtat, més creixement econòmic i més cohesió social.
I és aquí on hem de redoblar els esforços. El Govern ha creat el Consell per a la Productivitat perquè entén que és l’eix central del lideratge econòmic de Catalunya en el marc europeu[6]. Dins del Pla Catalunya Lidera, permetrà situar el país entre les regions més competitives, afrontant reptes com la modernització productiva, la transició ecològica, la cohesió social i la vertebració territorial. És a dir, un creixement econòmic que generi prosperitat compartida, tant verticalment com horitzontalment. Per als qui menys tenen, independentment d’on visquin.
En definitiva, ens trobem debatent sobre dos models econòmics antagònics. El que defensa el Partit Popular: el de les retallades, l’austericidi i la reducció dels serveis públics, com a Madrid o Andalusia; un model lluny de la moderació i del sentit comú.
O el que defensem els socialistes: un estat del benestar que generi prosperitat compartida, que defensi la dignitat de la classe mitjana, que garanteixi serveis públics de qualitat i que ajudi els qui ho necessitin a sortir del pou.
Fer comunitat, amb drets i deures, apostant per la seguretat, la sanitat i l’educació com a eines de progrés: eines públiques i fortes. Apostar per recuperar la dignitat als barris i ciutats, sense assenyalar com a culpables aquells que són diferents. Perquè, en realitat, és la insolidaritat i l’individualisme dels ultrarics el que genera diferències i promou indignitats.
Els socialistes triem l’esperança: volem que les desigualtats desapareguin i ens posicionem en contra de l’acumulació insolidària de riquesa.
Si no actuem amb contundència, ens encaminem cap a un món molt més desigual. Aquesta desigualtat suposarà un fre a la mobilitat social, és a dir, la societat ja no serà capaç de situar les millors persones en els millors llocs de treball. Per tant, la intel·ligència o les capacitats deixarien de tenir relació amb la prosperitat econòmica[7].
La desigualtat no és només un problema de benestar, sinó també un problema democràtic. L’erosió de la classe mitjana és el repte més important del marc europeu. Europa, Espanya i Catalunya necessiten una classe mitjana forta, perquè n’és el moll de l’os de la democràcia. Ras i curt.
Per mantenir la classe mitjana cal redistribuir equitativament els recursos i desenvolupar serveis públics de qualitat. Perquè els serveis públics són el patrimoni de qui no es pot permetre els serveis privats.
La desigualtat en l’escala salarial és una qüestió de dignitat quan el 20% més ric de la població té uns ingressos 5,5 vegades superiors als del 20% més pobre[8]. És una qüestió de dignitat per a la classe mitjana, perquè la feina no només és una font d’ingressos, sinó també un element de sentit d’identitat, dignitat personal i reconeixement social.
Una bona feina és aquella que permet mantenir un nivell de vida digne i que ofereix oportunitats de progressió professional amb seguretat i protecció[9].
Per fer-ho, cal apostar per un sistema tributari més equitatiu i per una fiscalitat progressiva sobre la renda i la riquesa. Com a catalans i catalanes, compartim un projecte comú basat en la responsabilitat i el compromís mutu, que ens impulsa a voler erradicar les causes de desigualtat. Perquè, a més igualtat, més creixement econòmic i més cohesió social.
[1] Eurostat: https://ec.europa.eu/eurostat/web/products-eurostat-news/w/ddn-20251031-2
[2] Blanchard, Olivier and Leight, Daniel. Growth Forecast Errors and Fiscal Multiplier. IMF Working Paper (2013)
[3] Zucman, Gabriel. Les Milliardaires ne paient pas d impôt sur le revenu et nous allons y mettre fin (2025)
[4] Stevenson, Gary. The Trading Game (2025)
[5] Iniciativa per la Productivitat i la Innovació IPI. Cercle d’Economia (2025)
[6] Generalitat de Catalunya: https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/763448/constituit-consell-productivitat-lideratge-economic-catalunya
[7] G20 Extraordinary Committee of Independent Expert on Global Inequality (2025)
[8] El País: https://elpais.com/economia/2024-02-27/el-20-mas-rico-ingresa-55-veces-mas-que-el-20-mas-pobre-la-brecha-mas-baja-desde-2008.html
[9] Rodrik, Dani. Shared Prosperity in a Fractured World (2025)
