El passat 28 d’abril, passat el migdia, Espanya, Portugal, Andorra i una petita part del sud de França es varen quedar, sobtadament, sense energia elèctrica. Mentre part dels operadors del sistema elèctric (Red Eléctrica i els grans productors essencialment) treballaven per restablir el subministrament, les empreses de relacions públiques de les companyies elèctriques començaven a prendre posicions en la “batalla pel relat” que seguiria l’incident.
A poc més de cinc hores de l’apagada es feien públics els primers comunicats que parlaven de l’excés de presència de les energies renovables (en particular eòlica i fotovoltaica) en la producció de l’electricitat en el Mercat Ibèric. Poc després ens explicaven les bondats de les centrals nuclears (les espanyoles són gairebé al final de la seva vida útil) per “estabilitzar” aquest “excés” de presència de les esmentades renovables.
La batalla va agafar ràpidament una dimensió internacional, amb el Wall Street Journal i el Financial Times com a principals amplificadors dels missatges de les multinacionals de l’energia.
El marc jurídic del nostre sistema elèctric és paneuropeu. Amb uns mercats nacionals o regionals (com és el cas de l’OMIE, Organización del Mercado Ibérico de la Electricidad, que abasteix Espanya i Portugal) que tenen els seus preus regulats per un algoritme comú (EUPHEMIA) dissenyat per facilitar el finançament de la transició energètica en els mercats d’electricitat i per garantir l’equitat en aquesta transició.
Els governs dels països de la UE no formen part directa dels operadors del sistema elèctric. Tenen responsabilitat a l’hora de planificar i garantir el subministrament d’energia, però no participen en la gestió diària del subministrament. Això darrer és responsabilitat de l’operador de la xarxa elèctrica (Red Eléctrica-REDEIA en el cas espanyol, una empresa cotitzada en borsa tot i tenir una participació minoritària de l’Estat Espanyol a través de la SEPI) i dels grans productors i grans consumidors que configuren el gruix dels intercanvis del mercat.
S’han publicat fins ara diversos estudis i anàlisis sobre l’origen de la gran apagada. Un article publicat a FEDEA comenta els principals i proporciona els enllaços per descarregar-los. Restem a l’espera dels informes finals de l’Entso-e (Xarxa Europea de Gestors de Xarxes de Transport d’Electricitat ) i de la CNMC i en plena batalla per determinar les responsabilitats econòmiques per la pèrdua del subministrament. En aquest context resulta rellevant recordar que els problemes en el subministrament elèctric no són exclusius del Mercat Ibèric sinó que afecten el conjunt de l’OCDE i el debat públic sobre el tema és creixent. Tant en matèria del paper de les renovables com en l’augment de les capacitats de producció i distribució. La seguretat en el futur del subministrament elèctric col·lideix sovint amb els interessos dels actuals operadors dels sistemes energètics (combustibles fòssils, nuclears, renovables…) i dels presents i futurs grans consumidors d’electricitat (entre aquests darrers es compten els Centres de Dades vinculats a les IA).
Una apagada que demostra les contradiccions del sistema energètic
Pendents dels darrers informes tècnics oficials, ja sabem que la Gran Apagada no va ser un simple accident tècnic. És el símptoma agut i visible d’una malaltia crònica que corroeix el nostre sistema energètic dissenyat com una activitat econòmica més pels governs de José María Aznar que privatitzà Endesa, Repsol, Gas Natural o Red Eléctrica Española que desenvolupaven també poques activitats i centralitzades en pocs indrets. Es transformà així un servei essencial en una mercaderia subjecta als interessos del mercat. L’objectiu de la garantia d’un subministrament universal, segur i assequible es convertí en la maximització del dividend per als accionistes.
El món ha canviat molt des de llavors. S’han multiplicat els centres de producció amb renovables fins i tot en terrats industrials i domèstics, i els consums s’han diversificat en trams horaris diversos i en noves maquinàries a la indústria, al transport i a les llars. Però tot això sense acompanyar-ho d’altres activitats menys lucratives com el reforçament de les xarxes, l’emmagatzematge d’energia a gran escala, la digitalització, la gestió de la demanda. I, per descomptat, sense un augment del consum elèctric que ha de passar del 25% del total de l’energia al 75% per abandonar el petroli i el gas.
Els governs de Pedro Sánchez han aconseguit grans avenços en generació d’energia renovable llevat de Catalunya on portem una dècada de paràlisi. Però els lobbies fan la seva feina i malden per mantenir l’statu quo i les seves posicions de monopoli.
L’algoritme EUPHEMIA
De fet, el cor d’aquest mercat dissenyat per a l’oligopoli té un nom: EUPHEMIA. És l’algoritme europeu que fixa els preus diaris de l’electricitat. El seu disseny és marginalista, el que significa que l’última central necessària per cobrir la demanda, generalment una de gas (la més cara), estableix el preu que cobraran totes les altres. Això provoca que les tecnologies més barates, com la hidràulica, la nuclear o les renovables, obtinguin uns beneficis extraordinaris que han d’ajudar a impulsar la implantació d’energies renovables perquè acaben sent, d’acord amb les dinàmiques del mercat, les més lucratives. La realitat és que EUPHEMIA, activat fa poc més d’una dècada, ha complert només parcialment el seu paper en la renovació del sistema elèctric perquè si bé ha servit per impulsar la inversió en la producció d’electricitat per mitjans renovables no ha estat útil per incentivar l’ampliació i millora de la resiliència de les xarxes de distribució i això posa en risc la implantació de futures activitats energèticament intensives com els Centres de Dades.
També situacions de crisi de preus continuada, com el derivat de la invasió russa d’Ucraïna, han deixat clar que EUPHEMIA no és útil en aquestes ocasions doncs ha generat uns “beneficis caiguts del cel” descomunals que depassen de llarg els incentius buscats per afavorir les centrals de producció amb fonts renovables. L’anomenada “excepció ibèrica” és el resultat de mirar d’ajustar el desfasament d’EUPHEMIA en el mercat ibèric. Tot plegat fa pensar en la necessitat d’iniciar el debat per la modificació i posada al dia de l’algoritme.
Una mirada d’esquerres. L’energia, un dret
A més complexitat, més interdependències i més vulnerabilitat. I si cada punt de la baula només mira pels seus interessos i no hi ha una governança amb visió holística i una mirada progressista, pot petar en qualsevol moment el sistema. Això és el que va succeir el 28 d’abril. No hauria hagut de ser una sorpresa perquè és conseqüència lògica d’un sistema ara més complex que prioritza el benefici a curt termini per sobre de la resiliència a llarg termini.
Hi ha països que han decidit que l’energia és un bé massa important per deixar-lo en mans únicament privades que lògicament busquen el seu benefici i no l’interès general: Itàlia, França o Dinamarca on el sistema continua en mans públiques en molt bona mesura. O la Llombardia on els ajuntaments encapçalats pel de Milà han comprat la xarxa de distribució.
L’oligopoli privat només inverteix en aquells sectors del sistema que li són rendibles o vol perpetuar les actuals tecnologies que ja no li resulten rendibles demanant que pagui la ciutadania els sobrecostos. La intervenció pública pot liderar una planificació amb visió de futur, invertint en R+D com un projecte de país. L’èxit de l’empresa danesa Ørsted, l’accionista majoritari de la qual és l’Estat i que es va transformar de petroliera a líder mundial en eòlica marina, demostra que el lideratge públic és sinònim d’avantguarda tecnològica i climàtica.
Sobirania i empoderament
També és una qüestió de sobirania nacional i democràcia econòmica. Som vulnerables a crisis geopolítiques i a decisions corporatives que no responen a l’interès general. Cal una planificació democràtica i transparent, on les inversions estratègiques, el mix energètic i el model de desenvolupament es decideixen en seu parlamentària i no en un despatx de Washington, d’Aràbia o de Moscou.
Es pot, a més, empoderar la ciutadania. A Alemanya el 45 % de la generació renovable està en mans d’ajuntaments, cooperatives i comunitats energètiques. A Catalunya també en tenim exemples així com el de l’empresa pública l’Energètica. El model de les Stadtwerke alemanyes, empreses energètiques municipals que han estat el motor de la transició a ciutats com Múnic, demostra l’immens potencial d’aquesta via.
Juntament amb això, és imperatiu recuperar el control públic de la xarxa de distribució elèctrica, un monopoli natural que mai no s’hauria d’haver privatitzat. En aquest sentit, el PSC ja va per aquest camí al Programa de les darreres autonòmiques que diu: “augmentarem la inversió en xarxes”.
Tot i això, no pot el sector públic en solitari abordar la Transició Energètica. Només si tenim en compte les inversions que suposa aquest canvi d’era ja veiem que necessitem la col·laboració privada. Segons el Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya estem parlant de 230.000 milions d’euros i també cal reconèixer que el know how i la cultura d’empresa resulten molt adequades si es combinen en un esforç conjunt amb l’empresa pública. També cal buscar solucions per a l’adequada integració dels productors individuals o petits productors d’electricitat doncs de forma pausada, però creixent ens encaminem a un sistema de producció distribuïda i asimètrica.
Passar d’un sistema de generació centralitzat radicat en pocs indrets a un descentralitzat en molts punts implica ocupar terreny. No tots els països ho poden fer com nosaltres amb una mitjana anual de 2.500 hores de sol i de vent. Els darrers anys els governs de Catalunya no han volgut liderar la transició energètica ni explicar amb convicció que no es pot planificar per pobles ni per comarques. Si es fes així, moltes zones de Catalunya no podrien disposar d’energia perquè no tenen espai ni vent. Tampoc els ciutadans de les zones excedents podrien tenir accés als béns i serveis de les grans ciutats. Per assolir un consens social imprescindible caldrà que les zones amb excedents vegin que almenys una part de l’energia s’aprofita per al seu desenvolupament econòmic i social.
Reformes per garantir un servei de qualitat per tothom
El repte de realitzar efectivament la transició no és només produir de forma sostenible les fonts per a l’actual consum d’electricitat. La part essencial del repte és incrementar les capacitats de producció d’electricitat verda per reemplaçar l’ús de fonts fòssils, incloent-hi una major eficiència energètica que doni resposta a l’augment ocasionat per les noves necessitats introduïdes pel creixement demogràfic, les necessitats d’accelerar la descarbonització de tots els àmbits, ja sigui activitat econòmica o els propis habitatges i infraestructures, la digitalització, els centres de dades, la intel·ligència artificial, la indústria 4.0, la mobilitat sostenible –aspecte imprescindible– la captura de CO2 , etc.
El que està en joc, en aquest context, no és només una transició energètica, sinó també una transició geopolíticament factible. Europa ha d’accelerar la seva autonomia estratègica davant un context de tensions globals (guerra a Ucraïna, disputa comercial EUA-Xina, inestabilitat a Orient Mitjà). En aquest tauler, Espanya i Catalunya no es poden limitar a ser consumidores passives de tecnologia, sinó prendre decididament solucions imprescindibles.
Totes aquestes reformes del sector energètic i elèctric en particular tenen en compte la inestabilitat de les xarxes que va provocar l’apagada del 28 d’abril. Perquè, en definitiva, si haguéssim tingut més consum elèctric, millor connexió amb la resta d’Europa per França, xarxes més robustes, més capacitat d’emmagatzematge i millor digitalització l’incident no s’hauria produït. Accelerar la implantació de les renovables de manera suficient per complir amb els objectius marcats per al 2030 i la neutralitat climàtica el 2050, disposar de capacitat de generació “ferma” —bateries, plantes reversibles de bombeig, o cicles combinats amb hidrogen— i modernitzar la xarxa elèctrica sobretot de distribució, per garantir estabilitat i evitar desequilibris en moments de molta variabilitat de producció, són aspectes imprescindibles a assolir. I això també representa una nova mirada territorial i administrativa, combinada amb qüestions de governança i acceptació social. Molts projectes renovables —fotovoltaics, eòlics— es troben alentits per la burocràcia, els tràmits ambientals, les moratòries locals als ajuntaments, així com les tensions entre protegir espais naturals, usos agrícoles, paisatges, i fer compatible el desplegament de renovables amb la transició justa carregant infraestructures i serveis en certs territoris, sense els beneficis corresponents.
La dimensió dels reptes han de ser la guia que ha de determinar una política energètica agosarada i solvent, imprescindible per donar resposta als desafiaments que la imperiosa necessitat d’atacar el canvi climàtic ens imposa.
Enllaç a l’article de FEDEA. Comentarios tras los tres informes sobre el apagón.
Enllaç a l’article de Xavier Sabaté sobre l’algoritme EUPHEMIA. L’Euphemia que tenim tots a casa.
