Publiquem, pel seu interès pel debat sobre el rearmament moral, ètic i cultural d’Europa, el tema d’anàlisi de la Nota Quinzenal del PSC, impulsada per l’Àrea de Programes, Prospectiva i Memòria Històrica, del passat mes de març de 2025.
Les darreres setmanes i dies han estat testimoni de l’inici d’un canvi sísmic en l’ordre internacional, tant en el seu fons, com en les seves formes. Les normes, les aliances i els consensos establerts a Occident en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, pels quals els Estats Units garantien la seguretat dels seus socis europeus, es veuen sacsejats en prime time per la nova administració nord-americana, que esbossa una política internacional basada en el poder dur al servei dels interessos de les grans potències.
Tant si aquests bruscos canvis es consoliden com si no, la confiança dels aliats europeus (i també dels aliats de l’oceà Pacífic o de Nord-amèrica) envers els Estats Units com a soci fiable s’haurà vist fortament debilitada. Aquesta realitat posa de manifest que Europa pateix, a la vegada, agressions, dependències i mancances, que amenacen conjuntament la seguretat de tot el continent, des del riu Don fins a l’Atlàntic, i des de l’Àrtic fins al Mediterrani.
Agressions, d’una banda, que provenen del règim rus, obstinat a fer servir la violència extrema per annexionar-se Ucraïna, però també mètodes més sigil·losos per tallar comunicacions al Bàltic, interferir en processos electorals a Romania o Geòrgia, o generar inestabilitat a l’Àfrica Subsahariana, per anomenar només alguns exemples en els darrers mesos. Ens enfrontem, per tant, a una amenaça híbrida altament complexa, amb components convencionals, econòmics, clandestins i amb poc dissimulades amenaces nuclears.
En segon lloc, Europa és objecte de dependències derivades del fet que, al cor de les capacitats de defensa dels estats europeus, s’hi troben sistemes d’origen nord-americà, augmentats, fins ara de manera decisiva, per la dissuasió aportada directament per les forces nord-americanes. Ara, la credibilitat d’aquesta dissuasió ha minvat. Alhora, l’ús de sistemes nord-americans requereix el beneplàcit dels seus productors, i del mateix govern dels EUA, per a la seva adquisició, la seva operació i el seu manteniment. En un clima de falta de confiança mútua, aquests requisits poden coartar seriosament la sobirania operativa dels estats europeus, exposant-los a influències externes o inclús a la interferència directa.
Per últim, Europa pateix mancances en la seva capacitat de garantir la seva pròpia seguretat i defensa de manera autònoma. És el resultat de l’atròfia en les capacitats pròpies, a l’haver comptat amb els EUA com a pilar indispensable de la nostra seguretat, però també com a proveïdor, durant vuit dècades. Segons l’Institut Jacques Delors, “l’assistència de la UE a Ucraïna ha demostrat que la indústria de defensa europea és incapaç d’assegurar una resposta militar adequada a un atac d’aquestes característiques”.
Aquest és el diagnòstic que, en els darrers dies, ha dut els principals líders continentals, de les famílies polítiques que han sostingut el projecte europeu d’ençà de la seva fundació, a adoptar decisions sense precedents. En paraules ben recents d’António Costa, president del Consell Europeu i referent per als socialdemòcrates ibèrics i de tot el continent, “Europa haurà de fer el que calgui per garantir la seva seguretat”, i que “cal treballar per una Europa més forta i autònoma”. És un potent recordatori que la seguretat és un bé públic sense el qual es fa impossible mantenir el benestar i la prosperitat dels ciutadans. Un bé del qual ens hem de fer càrrec els europeus, d’acord amb els nostres valors i consensos democràtics, si no volem deixar el nostre futur en mans de dèspotes estrangers.
És en aquest context que la Comissió Europea ha presentat el pla “ReArm Europe”, aprovat fa escassos dies pel Consell Europeu, que cerca mobilitzar 800.000 M€ per corregir les mancances, reduir les dependències, i fer front a les amenaces a què s’enfronta Europa. Per ara, és un pla basat en la flexibilitat fiscal i pressupostària i en préstecs, que no contempla les transferències directes específiques, com van existir en el pla NextGenerationEU per la recuperació de la covid –probablement una debilitat a corregir, tenint en compte la magnitud del repte, tal com ha assenyalat el president del Govern espanyol. No obstant això, es tracta d’un pla que posa de manifest que tant el llenguatge com els objectius de la Unió Europea han passat a ser molt més concrets i cohesius. És un símptoma que, en el camp de la política exterior i de defensa, el consens i la voluntat de col·laboració entre els estats europeus assoleixen nivells inèdits.
Més enllà de la voluntat, però, ¿en què consisteix aconseguir que Europa sigui més autònoma en la seva seguretat i defensa? Aquest objectiu exigeix modernitzar les forces armades i els aparells d’intel·ligència, però també, de manera decisiva, dotar-los de sistemes de defensa propis, capaços i creïbles, desenvolupats i produïts en volums suficients, especialment per a les necessitats més sensibles. No només això: també es tracta que la ingent inversió pública en l’adquisició d’aquests sistemes recaigui en la recerca i la indústria europea, i no en empreses estrangeres, posant així fi al cicle d’atròfia europea. En paral·lel a l’increment de les capacitats militars dels diferents països de la UE, conjuntament amb els altres aliats europeus, s’obre pas l’imprescindible debat sobre la creació d’un exèrcit europeu com a eina per garantir unes capacitats operatives que multipliquin els esforços de cada país en rearmar-se.
¿Quin pot ser, doncs, el paper de Catalunya en l’autonomia industrial de la defensa europea? Catalunya no té una tradició rellevant en la indústria de defensa d’ençà de la Guerra Civil. Certament, en les hores més dramàtiques del nostre segle XX, el Govern de la Generalitat republicana va crear una Comissió d’Indústries de Guerra dirigida pels successius consellers d’economia: Josep Tarradellas, posteriorment president de la Generalitat, i Joan Comorera, cofundador i primer secretari general del PSUC. Avui, quan tot Europa és amenaçada, no són descartables escenaris en els quals Catalunya pugui acollir inversions en indústria pesant purament orientades a la defensa, si bé la manca de tradició i de teixit industrial resten competitivitat envers altres regions.
Però, si bé és cert que el món està esdevenint més geopolític, també és cert que està esdevenint més tecnològic, i aquest és un canvi que no és aliè a la defensa. L’Agència Europa de Defensa (EDA) i el Comitè Científic i Tecnològic de l’OTAN (NATO STC) van identificar, ja l’any 2020, cinc grans tecnologies emergents disruptives per a la defensa (EDT, en anglès), que continuen vigents: la intel·ligència artificial, l’autonomia i la robotització, el big data, els sistemes hipersònics i espacials i les tecnologies quàntiques. L’àmplia experiència de combat de l’exèrcit ucraïnès posa el focus sobre recursos fins fa poc aliens als camps de batalla: l’ús massiu de drons amb múltiples capacitats (aeronavals, terrestres, d’atac, d’observació, logístics, etc.) que ha canviat la forma de combatre practicada durant el darrer segle. A més de tractar-se de tecnologies emergents i transformadores, totes són “tecnologies de doble ús”, és a dir, tecnologies que tenen aplicacions tant civils com militars.
És en aquestes tecnologies emergents de doble ús on Catalunya pot assumir un paper rellevant en fer realitat l’autonomia estratègica de la defensa europea. Els ecosistemes de recerca i industrials catalans compten amb forts avantatges en diverses d’aquestes àrees, que estan veient-se reforçats per les recents accions de suport i foment del Govern, incloent-hi el pla “Catalunya Lidera”.
Aquestes tecnologies emergents disruptives de la defensa són, a més, altament sensibles. Als Estats Units, el sector tecnològic que domina alguns d’aquests àmbits s’ha posicionat obertament al costat de la nova administració nord-americana, i fins i tot, al seu cor. Els seus grans empresaris han esdevingut activistes polítics amb trets plutocràtics, amb enorme influència dins i fora de les fronteres del seu país, gràcies a les seves fortunes i al poder que els atorguen les tecnologies que controlen.
El fet d’assegurar que la indústria i la recerca catalanes contribueixen a la seguretat de les democràcies europees pot generar, també, avenços civils que contribueixin a la nostra prosperitat, benestar i progrés social. Si bé sovint se cita la suposada disjuntiva entre invertir en seguretat o en benestar, la realitat és que invertir en tecnologies de doble ús té el potencial demostrat de compatibilitzar ambdós objectius. En efecte, les tecnologies de doble ús han donat lloc a grans avenços socials i econòmics derivats d’innovacions originades en l’àmbit de la defensa, incloent-hi internet, la navegació per satèl·lit, els ordinadors digitals, les càmeres digitals, els motors de reacció aeronàutics, els autoinjectors d’epinefrina, o el tèxtil no-teixit cellucotton amb el qual es produeixen les compreses i altres productes d’higiene femenina.
A mesura que es materialitzin les inversions llargament absents, Catalunya pot tenir l’oportunitat d’assumir un paper rellevant en la seguretat dels ciutadans europeus, assegurant que preservem els nostres principis i valors mitjançant capacitats tecnològiques i industrials pròpies, que ens atorguin no només seguretat, sinó també prosperitat i progrés social. Assolir aquesta fita requerirà lideratge institucional, discurs i pedagogia polítics, i capacitat tècnica –tres àrees en les quals els governs que hem liderat han excel·lit.
