Joan Roma és el president del Consell de Federació del Bages-Berguedà-Solsonès del PSC, exalcalde de Borredà i exdiputat al Parlament de Catalunya.
Transcorreguts 5 anys dels dies més nefastos del Parlament de Catalunya (6 i 7 de setembre de 2017) es van coneixent interioritats del procés independentista que fins ara havien quedat tapats per la “èpica del procés”.
A cap entitat ni partit independentista li interessa reconèixer els greus errors comesos, ja no solament en aquelles dues dates parlamentàries, sinó en moltes altres, fonamentats en enganys i falsedats.
De fet no foren errors, sinó actes degudament calculats per desgastar i fer mal a l’enemic. Qui era l’enemic? Doncs, l’Estat espanyol, en primer lloc i, amb ell , tots i totes les que defensàvem la legalitat.
Per entendre el moviment i l’estratègia, cal partir de la base que les entitats i partits independentistes, deixen fora a 5 milions de catalans. Ells fonamenten les accions i actuacions en uns 2 milions de persones que combreguen de forma més o menys directa amb l’independentisme. La resta, no compta. Son els “altres, altres catalans” o simplement els “de fora”. Si no els agraden els objectius del procés, que agafin la porta i marxin. Aquí pau i allà glòria.
Amb aquesta base, van decidir emprendre un pols a l’Estat i, no solament a Espanya, sinó a l’estat de dret que és la legalitat, pura i dura. Per assolir un objectiu “tan noble i essencial” com la independència, tot val. Quan dic tot, vull dir tot.
I el primer, és reduir adversaris, perdó, enemics. Tots els qui vam mantenir-nos fidels al jurament fet, com alcaldes, regidors o diputats, érem persones traïdores a la causa. I als traïdors se’ls aïlla, primer, i després se’ls combat. Com? Tot s’hi val .
En aquest tot, hi havia el trencament de relacions, d’amistat i institucionals. Alcaldes i regidors amb els quals col·laboràvem ,van deixar de fer-ho. Nosaltres, els fidels al jurament, que vol dir a la Constitució i a l’Estatut, havíem de ser castigats i, a ser possible, forçats a la dimissió i expulsió de les institucions.
Van intentar amargar-nos l’existència, tant com van poder. Pressions, tensions, amenaces, anònims, guixades, penjades de pancartes, interferències en celebracions, festes populars, inauguracions, robatori de bandera espanyola, …tot servia per castigar els “traïdors a la causa”.
Hem passat 10 anys de procés, progressiu, en el fons i les formes, fins culminar l’any 2017, amb els fets del Parlament i la DUI de 8 segons. Després, l’aplicació del 155 i les immediates eleccions al Parlament, va suposar el fracàs de tot el patit i viscut i, poc a poc, recuperar una certa normalitat.
Una normalitat molt anormal, perquè fins avui mateix queden actituds i comportaments que encara denoten una ràbia continguda i el refús a reconèixer els errors comesos i a demanar perdó per tanta violència comesa. Sí, sí, parlo de violència verbal i violència conductual, feta servir contra tots els qui ens vam mantenir fidels a la legalitat.
Es va donar la paradoxa de viure en un Estat democràtic, en un país democràtic, que va deixar a la intempèrie a milions de ciutadans, entre els quals centenars d’alcaldes i regidors, perseguits per enarborar la bandera de la legalitat. Increïble situació que esperem mai més es repeteixi, però que s’ha de recordar per evitar la seva repetició.
I els que fórem les víctimes, ni oblidem ni perdonem, perquè vam ser elegits per exercir d’alcaldes i regidors, no per convertir-nos en màrtirs de la democràcia. El món al revés, durant 10 llargs anys. Que ningú ho oblidi!
