El pas del temps es viu de diferent manera, segons sigui l’activitat que portes. Recordo la meva petició d’entrada en el partit, quan encara estava a Suïssa i se’m va dir que no estava previst formar agrupacions a l’estranger. L’alternativa era afiliar-se al PSOE, que sí tenia organització en un bon nombre de països europeus i de Llatinoamèrica. Vaig decidir esperar a tornar, l’abril del 79, per donar-me d’alta. Per pocs mesos, no vaig estar en el primer Congrés.
Però els recordo tots, els nacionals, els de federació i tots els grans esdeveniments que han anat forjant un partit central en la història de Catalunya, malgrat alguns vulguin empobrir la seva trajectòria. I, com tots els organismes vius, va néixer, créixer, aconseguí grans fites, fins arribar als temps de turbulències del procés, amb una llarga travessia del desert, que ha acabat amb l’arribada de nous temps i generacions que ens han de permetre recuperar el protagonisme perdut.
Mirant enrere, puc afirmar que ha valgut la pena. No per un simple fet de supervivència sinó perquè ha estat plena d’èxits. Entenent èxits per formes de governar serioses, honestes i eficients. Vam ser milers els qui ens vam presentar a les primeres eleccions municipals de l’abril de 1979 i l’entrada en centenars d’ajuntaments, diputacions incloses, suposà una revolució que ens ha acompanyat, fins a dia d’avui.
Només recordar que en el meu ajuntament , l’any 1979 , figurava un pressupost d’1.375.000 pessetes (poc més de 8.000 euros), i que ara supera el milió cent mil, ja dona peu a constatar l’abisme entre una data i una altra. Però és que vam entrar en els ajuntaments amb fam de revolució, de canviar de dalt a baix la realitat que teníem al davant. Cada dia era un repte i cada any sumàvem centenars de petits i grans canvis recolzats per una Diputació com la de Barcelona, que va saber posar-se al dia, al mateix temps que injectava ajudes tècniques i econòmiques als pobles més petits.
El partit es va escampar per tot el país, en una onada d’entusiasme i alhora de saviesa per adaptar-se a les condicions de cada lloc. Conscients que en molts indrets encara costava entrar-hi com PSC, vam crear uns quants moviments que permetien agrupar persones progressistes. Es així com va néixer Progrés del Berguedà (PB), o Progrés Municipal d’Osona (PMO), o Unió Municipal del Solsonès ( UMS) i tants i tants d’altres. L’important era ser present, sota qualsevol formula, per impulsar polítiques progressistes en els llocs essencials.
Després, ja venien les afiliacions al partit i el naixement d’agrupacions locals o comarcals que reforçaven la presència territorial. La vida d’aquests 46 anys ha estat intensa i productiva. Podem dir que hem estat el pal de paller del progrés a Catalunya i, alhora, hem aguantat els embats en els difícils temps del procés. Només els qui l’hem viscut en viu i en directe, sabem la duresa dels atacs. Però ens en hem sortit i avalats per la victòria de l’estat de dret, hem recolzat les mesures de gràcia, en forma d’indults, primer, i per la via de la Llei d’amnistia, després. Ara, confiem arribar al Govern de la Generalitat, per a culminar aquesta llarga trajectòria de servei al país. Mirant enrere, podem afirmar que ha valgut la pena. Sense cap mena de dubte.
