Cadascú és ben lliure de creure’s les seves mentides i falsedats; el que no pot és pretendre que els altres facin el mateix. Durant anys, l’ANC, Òmnium i els partits independentistes van crear a Catalunya un ambient i un estatus imaginari. Falsejant dades, enquestes i realitats, pretenien establir una realitat paral·lela segons la qual el poble català volia —o exigia— la independència com a via per “alliberar-se” del jou espanyol. La fi justificava els mitjans. Així és com es ven l’1-O: pretenent presentar-lo com un model de mobilització i participació.
Els qui ho defensen no volen entrar en matèria. És a dir, són justificables tota mena d’il·legalitats i irregularitats per aconseguir un objectiu determinat? En una dictadura, diria que en molts casos sí; però mai en una democràcia plena, com era i és la nostra.
Recordem alguns punts per demostrar-ho. Va ser lícit vulnerar el Reglament del Parlament —llargament redactat, discutit, finalment consensuat i votat pels qui érem els màxims representants del poble de Catalunya? El vam votar els 135 diputats. En aquell Reglament establíem la necessitat de dos terços (90 diputats) per poder modificar-lo. Doncs bé, 72 eixelebrats diputats van decidir vulnerar-lo i aprovar la convocatòria d’un referèndum.
Amb aquell acord es vulnerava no solament el Reglament, sinó també l’Estatut d’Autonomia i, amb ell, la Constitució espanyola. Tampoc no es va acceptar que el nostre Tribunal Constitucional —anomenat Consell de Garanties Estatutàries— es pronunciés abans de votar. No es va respectar la legalitat espanyola, però tampoc la catalana. Allò que predicaven com a pas “de llei a llei” ni es va produir ni era possible, tal com va dictaminar posteriorment aquest Consell.
Però bé, deixem de banda el gran nombre d’il·legalitats comeses i anem a les xifres. Sense cap fiabilitat, per manca d’òrgans oficials, es va establir en 5.313.564 el nombre de persones amb dret a vot. El nombre de votants va ser de 2.288.217: un simple 43,03 %, molt lluny de la majoria absoluta. Altres xifres van ser 44.913 vots en blanc i 19.719 de nuls.
El sí obtingué 2.262.424 vots; el no, 176.565. De manera que, si fem comptes, només un 37,8 % del cens electoral va votar positivament. La resta —xifres molt superiors, 3.051.110— va quedar fora d’aquesta participació. Si algú creu que amb aquestes xifres es va aconseguir un resultat concloent, s’equivoca de dalt a baix. La prova en són els resultats electorals posteriors a aquella consulta.
No s’hauria d’haver arribat mai a aquest pols, una mostra de la incompetència del Govern Rajoy i d’un inepte ministre d’Interior, que va fer intervenir les forces de seguretat contra 255 dels 2.315 col·legis electorals. Una gravíssima estupidesa que va provocar indignació tant entre els defensors com entre els detractors de la consulta.
També fou un error el discurs del Rei del dia 3 d’octubre; se’l podia haver estalviat.
Dit això, que ningú no vulgui posar com a modèlic el procés, i encara menys les vies utilitzades. En democràcia, la llei impera, i ningú se la pot saltar —molt menys diputats i càrrecs institucionals que hem jurat complir i fer complir la legalitat vigent. Si mirem les xifres ofertes —de les quals discrepo, perquè no s’han pogut contrastar ni verificar, i que per això s’han amagat i/o destruït— veurem que hi hagué poc més d’un terç a favor, mentre que prop de dos terços van quedar fora. Qui digui que hi ha base suficient, no està al dia dels fonaments de la democràcia.
