Mireial Bel és politòloga i membre del Comitè de Redacció de l’Endavant!
Fa temps, tant temps que parlem de noves masculinitats, que el concepte s’ha quedat antiquat gairebé abans de tenir una definició. No són poques les veus, però, que consideren que aquesta és només l’enèsima volta de guió dels homes per ocupar l’espai que històricament ens han usurpat i que, gràcies al feminisme, l’esforç de moltes dones i el pas al costat o al darrere d’alguns homes, per fi, sembla que estem guanyant.
Altres feministes, però, considerem que una societat -plural i amb diversos sexes- no pot avançar vers la igualtat sense que els homes s’involucrin en la lluita i n’adoptin els postulats, renunciant al concepte de masculinitat tradicional i abraçant el que s’ha batejat com a nova masculinitat.
Personalment, recordo perfectament moments en què amics i coneguts -i també, cal dir-ho, companys de partit-, parlaven de les dones com objectes a les que avaluaven en funció de les seves cames, tetes o culs, o callaven quan ho feien altres. La cosificació no era l’única falta de respecte vers nosaltres, el mansplaining, o el nou concepte de moda hepeating (robar idees a una dona i exposar-les com a pròpies) eren pràctiques habituals d’alguns. I ara, anys més tard, a aquests mateixos, me’ls trobo a les manifestacions del 8M, comentant els podcasts d’Estirando el Chicle o Deforme Semanal i definint-se com a feministes a les xarxes socials.
Alguns d’ells han fet el camí cap al feminisme quan s’han convertit en pares, i encara amb un bebè sense sexe conegut a la panxa de la seva parella s’han esfereït en veure notícies de violacions múltiples i han pensat que, per què no, si el bebè era una nena, en uns anys aquella podria ser la seva filla. O quan han vist com mentre ells eren vistos per part dels seus superiors com uns pares responsables, les mares dels seus fills eren denigrades professionalment pel sol fet d’haver estat mares.
Molts han canviat el xip per motius aliens a la paternitat, sobretot pel #metoo, quan han escoltat tant a desconegudes com a persones molt properes explicar les situacions que han patit. Gràcies a això han pres consciència del privilegi que és ser home i poder fer coses aparentment tan simples com passejar sol de nit sense por, acceptar la copa d’una desconeguda sense l’amenaça de ser drogat (i violat) o que et considerin més vàlid professionalment que la meitat de la població, només per ser un home.
Altres, simplement, han seguit el corrent del moment i han decidit callar els comentaris políticament incorrectes que temps enrere haguessin fet i, cada cop més, s’autocensuren els pensaments i comentaris masclistes quan veuen una dona (i més si és jove i guapa) en un lloc de poder. No tots els homes han fet el canvi ara, afortunadament alguns ja fa anys que lluiten per la igualtat, molts cops pagant el preu de rebre burles o insults d’altres companys. Sigui com sigui, però, hi ha molts homes que, en menor o major grau, han canviat d’actitud els últims anys. Postureo, estratègia, conveniència?
Potser és alguna d’aquestes coses o potser simplement han entès que la seva companya de feina/vida/colla/partit/whatever és un ésser complet en si mateix que no depèn de la seva avaluació externa (ni de cap altre) i que pel sol fet de ser un ésser humà igual que ells mereixen els mateixos drets, sense que això comporti un excés de deures -sobretot en la cura de grans i petits.
Aquests homes s’interessen pels espais i els temes considerats tradicionalment femenins i comencen a tenir dones com a referents en diferents àmbits. Encara és anecdòtic, sí, però afortunadament ja és una realitat, sobretot entre els menors de cinquanta anys.
No crec que els homes hagin de liderar la lluita feminista, però sí que crec que si volem un feminisme radical (que canvia les coses d’arrel) hem d’incorporar aquests companys a les nostres files, no només per justícia social, sinó perquè de vegades ignorem que ells també són víctimes del sistema patriarcal. Bell Hooks al seu assaig “La voluntat de canviar. Homes, masculinitat i amor” parla de tot el que el patriarcat ha tret, també als homes, començant per les emocions. Ella diu “només hi ha una emoció que el patriarcat valora quan l’expressen els homes; aquesta emoció és la ira. Els homes de debò s’enfaden. I la seva fúria, per violenta o violadora que sigui, es considera natural – una expressió positiva de la masculinitat patriarcal. La ira és el millor amagatall per a qui vulgui amagar el dolor o l’angoixa espiritual.”
Fa uns dies, al comiat del tenista Roger Federer, la imatge d’ell agafat de la mà de Rafa Nadal plorant va fer la volta al món. Són els primers homes que es toquen i ploren? No, però sí que són homes que representen els valors clàssics de la masculinitat patriarcal expressant-se d’una forma diferent, i negar la seva importància -per molta ràbia que pugui fer que copi titulars una imatge que hauria de ser habitual pel sol fet de ser homes, blancs, esportistes, rics i heteronormatius-, no hauria de restar l’impacte que aquesta pot tenir en molts altres homes.
Amb això no vull dir que Rafa Nadal que deia que “no tenia previst que la seva paternitat suposés un canvi a la seva vida professional” sigui el representant de la nova masculinitat, però sí que, si volem acabar amb el patriarcat, no ens podem permetre depreciar certs gestos i l’impacte d’aquests.
Segur que aquests “nous” homes -no sé com anomenar-los-, s’equivoquen i cometen errors i micromasclismes, però nosaltres, les dones, també, perquè tots -ells i nosaltres- portem milers d’anys vivint en un sistema patriarcal. I són poques les dones que diuen que sempre han estat feministes. La majoria de nosaltres no sempre ho hem estat i gràcies a l’interès, la reflexió i compartir experiències ens hem treballat i desconstruït per detectar i defensar-nos del masclisme, no sempre evident. Potser ha arribat el moment que ells també facin l’esforç i es desconstrueixin i canviïn.
No hem de posar el comptador a zero en qualsevol cas, evidentment, però si els nostres companys fan una reflexió individual i col·lectiva i conscientment decideixen que la lluita per a la igualtat efectiva entre dones i homes és una prioritat individual i política, benvinguts siguin. Perquè, com va dir Simone de Beauvoir, “el problema de la dona sempre ha estat un problema d’homes”.
