Publiquem la darrera #NotaQuinzenal d’Anàlisi Política, signada per Xavier Vilasís i Albert de la Torre.
El sector cultural representa de mitjana al voltant d’un 5% del PIB a les economies desenvolupades. Això no ha estat sempre així i, de fet, amb prou feines fa 40 anys que els acords de l’Organització Mundial del Comerç van incloure diverses consideracions sobre els drets d’autor i el copyright (coses diferents, ara en parlarem), amb no poques discussions. El dret d’autor a la vella Europa sempre ha estat considerat com un bé de domini públic del qual els creadors en són usufructuaris durant un temps determinat, pel que fa als drets econòmics, però durant el termini de vigència d’aquests drets econòmics, els anomenats “drets morals” (a la integritat de l’obra, a respectar i protegir la intenció original de l’autor, entre d’altres) resulten intransmissibles. Al món anglosaxó (i cada a vegada a més llocs enllà del continent europeu), l’autor és l’amo del dret de còpia (copyright) i, en tant que propietari, se’l pot vendre en tot o en part, sense retenir-ne cap dels anomenats drets morals. Aquesta diferència ha fet que les polítiques de protecció dels drets dels autors hagin estat diverses i fins i tot divergents segons els països. En el cas de la Unió Europea, la cultura s’ha convertit en una excepció a les limitacions del proteccionisme per un doble factor: el primer, poder competir en millors condicions en un marc global molt liberalitzat; el segon, el principi rector que la producció cultural no ho és només d’un individu, sinó d’aquest en el context d’una societat amb una tradició cultural pròpia que li ha facilitat els instruments per a la seva creació.
En els darrers mesos hem vist la irrupció d’una tecnologia anomenada intel·ligència artificial generativa que permet produir un text, una imatge, un vídeo o altres materials a partir d’una frase o descripció inicial. Aquests programes han emprat grans quantitats de documents, imatges, vídeos segons el tipus de material que generen per tal de configurar-ne els paràmetres interns. És allò que en termes tècnics es coneix com entrenament.
Com queda afectada la producció cultural per la irrupció de la intel·ligència artificial generativa? Hi ha, per una banda, una sèrie de tasques parcial o totalment automatitzades que afecten professions artesanes o paracreatives que la intel·ligència artificial aborda de manera solvent. Els egos i l’educació a la societat actual fa dècades que difumina la frontera entre l’obrer de la fusta, el fuster, l’ebenista i l’escultor i entre cada un d’aquests i els seus aprenents. Moltes persones que se senten creadores es veuen amenaçades per la capacitat de les eines d’IA de fer la seva feina sense problema. Ho podem abordar més endavant, però ara mateix, si la IA li pot prendre la feina a algú no és a un creador, a un artista.
Per una altra banda hi ha l’ús que fa la IA de les creacions artístiques preexistents. Quan se li demana a una eina d’IA que generi una imatge, ho fa a partir de la combinació de diverses imatges preexistents, que té emmagatzemades en una memòria sota un format no reconeixible però que responen a allò que se li ha demanat. No ha creat res, però ha utilitzat la creació d’algú altre sense que aquest algú altre ho hagi autoritzat o hagi estat retribuït. Això entra en col·lisió amb dos drets fonamentals en aquest camp: el dret moral de l’autor sobre la seva creació, que afecta notablement l’ús que se’n fa (pensem en el cas d’un grup musical els temes del qual es fan servir en una campanya publicitària o política sense el seu consentiment: potser el grup acaba sent retribuït a través d’una gestora de drets, però atempta contra el seu dret moral sobre l’obra) i els seus interessos econòmics.
Aquest tema entronca amb dues discussions que tenen una llarga durada. La primera és la separació entre la persona d’ofici i el creador; l’artesà i l’artista. Els primers dominen una tècnica, pot ser l’escriptura o la ceràmica per exemple, per produir textos o objectes, seguint uns patrons tradicionals o unes variacions més modernes. Els artistes posen aquestes tècniques al servei de l’expressió d’un missatge propi. La frontera, naturalment, és difusa. Podem posar l’exemple del mural de ceràmica de la terminal 2 de l’aeroport de Barcelona: és l’obra conjunta de Joan Miró i Llorenç Artigues: un és creador i l’altre artesà? Creen tots dos? La segona discussió, que estaria relacionada amb la primera, és sobre el concepte de ‘creació’. Què vol dir crear? No tenim clares les arrels cognitives de la creació.
Tot això fa que el debat de com afecta la IA generativa a la producció cultural tingui moltes dificultats de principi, perquè parteix de dos problemes no resolts universalment: què vol dir crear, i per tant, qui és un creador i, segon, que deu el creador al seu entorn i a les seves fonts d’inspiració: què deu Picasso a Velázquez per Las Meninas?
Una aproximació pot ser dir que la creació rau encara en la persona que fa servir el programari de IA generativa: al cap i a la fi, aquests programes no treuen material sols, sinó sota una petició. La iniciativa de la petició, l’encàrrec, és el que dona peu a la creació. En aquest cas, entenem la IA generativa amb el mateix valor que uns pinzells: són l’eina que fa servir el creador. Aquesta aproximació topa amb la possibilitat que les empreses que han realitzat el software reclamin part dels drets de la creació (o tots), a l’empara de la complexitat dels algoritmes.
Per altra banda, hi ha la qüestió dels drets dels creadors l’obra dels quals s’ha fet servir per ‘entrenar’ les IA’s generatives. Es pot entendre que això funciona com la inspiració de l’artista, que ha mirat i copiat de moltes fonts per formar la seva idea. Ara bé, si l’algoritme es genera amb ànim de lucre, caldria regular com es reconeix aquells de qui s’ha fet servir la creació. I en aquest punt convé recordar que tot el que succeeix en el ciberespai és traçable ja que sempre hi ha una o més màquines que conserven el registre del que ha esdevingut, com, quan i qui ho ha fet.
La reflexió és complexa perquè incorpora visions culturals, aspectes tècnics avançats i, sobretot, conceptes que encara no tenim científicament ben entesos.
Heus aquí el perquè de la veu d’alerta d’escriptors, artistes plàstics, guionistes… No és el mateix que demanem que d’una foto nostra en surti un retrat que sembli fet per Leonardo que diguem que volem el nostre retrat en estil Antonio López. O un conte explicat com Shakespeare o com Tarantino. És un problema innegable. Hi ha una diferència entre el fet de que ho realitzi una màquina o una persona d’ofici? En d’altres casos (fotocòpies, mitjans de comunicació, buscadors…) s’ha solucionat negociant condicions i preus per mitjà de cànons de tota mena que acaben revertint en els autors dels originals. En el cas de la IA, de manera subjacent hi ha a més el desconeixement, la por al desconegut i, una altra vegada, la diferent concepció del dret d’autor per part d’Europa i la resta del món.
Un altre dels riscos és que amb l’actual evolució de les lleis que desenvolupen el copyright i el dret d’autor, el temps limitat d’explotació del mateix no deixa d’allargar-se. Durant les darreres tres dècades hem assistit a l’extensió d’aquest temps d’explotació des dels 50 anys, comptats des de la mort de l’autor, fins als 75 anys, en el cas de la UE, que poden arribar fins als 90 anys, en el cas dels EUA. Per entendre el que això significa, mirem l’exemple de diferents obres adreçades al públic infantil. En el cas d’El Petit Príncep, el seu autor va morir al 1944. Aquesta obra haurà estat protegida fins al 1994 en el cas de Canadà, fins al 2014, en el cas de la UE, i podria continuar protegida fins al 2034, en el cas de que la obra fos considerada nacional dels EUA. En el cas de Mickey Mouse, aquest continuarà sent propietat de qui n’ostenti el copyright fins al 2035, transcorregudes 9 dècades des de la mort de Walt Disney. Aquesta referència temporal resulta força rellevant si recordem que la pràctica totalitat de les plataformes i xarxes socials desenvolupades des dels EUA consideren que amb la publicació de continguts textuals, gràfics o audiovisuals en les mateixes, excepte que es tracti de materials registrats i amb reserva de drets d’autor, la titularitat dels seus drets recau en els propietaris de les xarxes on s’han publicat. Un altre embolic a tenir present en el debat regulatori de la intel·ligència artificial.
Aquest és un debat que cal afrontar amb rapidesa i determinació. Com ja hem vist en altres casos relacionats amb la societat digital i les TIC, no ens podem entretenir per analitzar el tema, en les seves múltiples facetes, establir-ne els fonaments ideològics i polítics i passar a impulsar la legislació i la normativa que pertoqui per protegir els drets i llibertats de la ciutadania. No triguem, no fos cas que ens agafi el toro.
