Fa poques setmanes un interessant reportatge, publicat a The Economist, ens explicava que durant l’any vinent hi haurà eleccions a més de 70 països i pràcticament la meitat dels humans serem cridats a les urnes per expressar la nostra voluntat en eleccions locals, regionals, generals o presidencials. Sense discriminar en la qualitat democràtica intrínseca d’aquestes conteses electorals, convé no perdre de vista que és en les eleccions europees del 9 de juny i en les presidencials dels EUA del 5 de novembre on la democràcia, la llibertat, la justícia social i la igualtat s’hi juguen més. Això no significa ignorar que les eleccions a l’Índia, a Rússia, a Croàcia o a Mèxic també resultaran rellevants per a l’estabilitat política mundial, però en tot cas tindran efectes de segon ordre. Per la seva predictibilitat (en el cas de Rússia) o per la seva menor incidència en la geopolítica.
Durant els darrers anys ens hem anat familiaritzant amb el concepte de “guerra híbrida” ja que gràcies a ella hem pogut veure com es feia servir la desesperació dels immigrants i refugiats com “arma” per desestabilitzar als països veïns o hem entès que si no protegim el dret a una informació veraç en la nostra esfera pública posem en risc la democràcia i les llibertats. La “guerra híbrida” no es diferent de la “guerra total” de la que parlava Von Clausewitz al segle XIX, quan exposava la possibilitat “legítima” de cremar collites, atacar la població civil destruint els seus medis de supervivència o posant tots els recursos de la societat al servei de l’esforç bèl·lic. Res que no haguem vist durant les Guerres Mundials del segle XX o conegut que es feia durant les guerres de l’Imperi romà, les conquestes de Genguis Khan o l’embat napoleònic contra els seus veïns europeus.
També portem alguns anys sentint a parlar “d’amenaces existencials”. Ho feia Benjamin Netanyahu ja fa més d’una dècada (referint-se aleshores al règim iranià), la idea formava part implícita del discurs justificatiu del Brèxit (vinculant-la a la “necessitat” de tancar les fronteres del Regne Unit a la immigració), era l’argument de Vladimir Putin per envair Ucraïna, va integrar-la Giorgia Meloni en el discurs polític (també contra els immigrants) que li va permetre esdevenir la primera força política italiana, i forma part central de l’actual discurs polític de l’extrema dreta i dreta extrema europees quan ambdues parlen de la immigració. El recurs al discurs antiimmigrants (“posen en risc Amèrica!”) és un clàssic de primer ordre des d’abans de les eleccions presidencials del 2016 on la victòria de Donald Trump va portar aquestes idees al centre del poder de Washington DC.
És, però, la pròpia idea d’amenaça existencial la que està esdevenint un risc per a la política democràtica doncs la pròpia indeterminació original del concepte (l’amenaça és contra la nostra existència però, al mateix temps, indeterminada) serveix per posar-nos en un estat d’angoixa col·lectiva que, un cop “identificats els enemics”, pot desfermar l’energia social acumulada contra uns tercers (d’una altra llengua, d’una altra religió o d’un altre país). No hi ha gaire res de nou quan es tracta de justificar la violència contra un altre. També això portem segles veient-ho. Ha estat la justificació dels pogroms contra la població jueva de la Rússia tsarista, el fonament per la persecució dels adversaris del règim nacional-socialista alemany (de nou amb els jueus en un lloc central –al costat dels comunistes i socialistes– entre els “enemics” polítics a eliminar) o l’argument bàsic de la “causa general” del franquisme que va servir per justificar l’eliminació física de centenars de milers d’opositors al règim de Franco.
Avui, a la Unió Europea aquesta “amenaça existencial” esta sent focalitzada en els immigrants. En particular, en aquells “sospitosos” de ser musulmans. Per forces polítiques com l’alemanya AfD, la neerlandesa Partit de la Llibertat (encapçalat per Geert Wilders), els escandinaus Partit dels Finlandesos i Demòcrates de Suècia, el francès Rassemblement National (de Marine Le Pen) o els “nostres” Vox i Aliança Catalana, “l’amenaça existencial” representada pels immigrants musulmans és una realitat (en diuen “la gran substitució), a diferència de la guerra de Putin a Ucraïna que, segons ells, no ens afecta per res als ciutadans de la UE. No deixa de ser una ironia de la història que els moviments polítics de la dreta extrema que fa un segle aplaudien la persecució de jueus i russos ara estiguin aliats amb els jueus extremistes (i ultra-ortodoxos) i els russos contra els musulmans que “amenacen a Europa”.
Sense perdre de vista la paradoxa, el risc realment existencial per a la democràcia el tenim en que si els defensors de l’antiislamisme contemporani (tant als EUA com a la UE) s’alien amb les forces polítiques conservadores tradicionals (la CDU-CSU alemanya, el PP espanyol, els centristes del Partit Republicà dels EUA, entre d’altres) i amb l’ajut afegit de la “guerra híbrida”, desfermada per Rússia i els seus aliats, manipulant l’esfera pública europea i estatunidenca, si aquestes aliances tenen èxit electoral i Donald Trump torna a la presidència dels EUA i la Unió Europea es governada per una aliança entre el Partit Popular Europeu i les extremes dretes continentals, l’amenaça existencial per a la democràcia serà més tangible del que ho va ser durant la Segona Guerra Mundial.
Les victòries de la dreta extrema i del populisme en alguna d’aquestes dues grans conteses electorals pot tenir l’efecte immediat de donar-li a Putin la victòria en la seva guerra a Ucraïna. Deixant-nos a les portes de la UE un exèrcit experimentat, rearmat i reorganitzat. Només cal que recordem el modus operandi de les forces mercenàries de l’antiga Wagner, a l’Àfrica i a Síria, per què veiem el que ens pot esperar en la frontera est de la UE si els “amics de Putin” (ara disfressats de pro-israelians) tenen èxit i la UE (o els EUA) deixen de donar suport a Ucraïna. I en el terreny polític i social, només cal veure les primeres passes del govern argentí de Javier Milei per entendre a qui li farà pagar la crisi econòmica de l’Argentina el “revolucionari llibertarià” amic de Santiago Abascal, de Cayetana Álvarez de Toledo i de Viktor Orbán, i que pensar fer amb les llibertats polítiques l’autoproclamat defensor de la llibertat. D’entrada, la seva ministra de Seguretat ha publicat un decret sobre les manifestacions que hagués impedit als partidaris de Vox manifestar-se davant les seus del PSOE, com han fet durant les darreres setmanes.
Estem avisats i no ens podem deixar confondre. L’autèntica “amenaça existencial” és contra la democràcia i l’encarnen els qui ens volen fer creure que l’enemic ve de fora i, a més, practica una religió diferent del cristianisme. L’autèntica “amenaça existencial” la conformen els integristes de qualsevol creença, capaços d’aliar-se entre ells contra el seu pitjor enemic: la llibertat de pensament i d’acció. Els qui de debò ens posen en risc són els practicants a ultrança de les “guerres culturals” que impedeixen el debat polític fent de les campanyes electorals una successió “d’escàndols” per amagar-se darrere del soroll i evitar així haver d’exposar amb claredat quines son les seves alternatives i propostes polítiques. Al 2024 tenim un seriós repte polític que haurem de saber guanyar, a Catalunya, Espanya i Europa, per no retrocedir ni en les llibertats, ni en la justícia social, ni en la igualtat, ni en la democràcia. És el 9 de juny (i el 5 de novembre) del 2024 quan haurem de derrotar a les urnes aquestes amenaces a la nostra existència i modus de vida.
