Des de fa algun temps, sembla que la llengua més parlada als carrers de l’Eixample barceloní sigui l’anglès. Això no es deu només a l’ocupació de la via pública per banda d’algun grup del milió de nord-americans que varen visitar, durant el 2023, la ciutat. Aquests, malgrat ser nombrosos i tot i tenir un impacte visual menor que els mariners de la Navy -amb gorro de Popeye- passejant per les Rambles durant la segona meitat del segle passat, són molts menys que la fracció d’anglòfons que forma part del 22,97% de barcelonins nascuts fora d’Espanya que a l’1 de gener del 2023 formaven part d’aquest districte del centre de Barcelona. Essent el districte de l’Eixample el segon, amb un 25,37% de nascuts fora d’Espanya, en acollir persones que han decidit fer de Barcelona el lloc on desenvolupar el seu projecte de vida, sigui de forma temporal o permanent. El districte de Ciutat Vella acollia, en la mateixa data, fins un 51,42% de residents nascuts en altres països. Malgrat la gran diferència de percentatges, l’anomenada -en les estadístiques- “població estrangera” de l’Eixample superava en 13.374 empadronats a la de Ciutat Vella.
Aprofundint en els exemples, crida l’atenció saber que la taxa d’immigrants a Santa Coloma de Gramenet era del 21,59% (a 01/01/2023), i del 15,76% a Badalona, ciutat en la que el seu actual alcalde ha convertit la immigració en un “problema” que vol resoldre per vies policials. En la mateixa data la població nascuda fora d’Espanya de Ripoll era del 13,33% i això no va impedir a la llista electoral de la seva nova alcaldessa esdevenir la primera força política municipal mercès d’una campanya electoral xenòfoba i racista.
En les societats contemporànies, atraure un gran nombre d’immigrants és un indicador d’èxit ja que, salvant aquelles situacions en que el lloc receptor d’immigrants es troba en el veïnatge d’on s’ha produït una catàstrofe o s’està desenvolupant una guerra, ningú abandona el lloc on ha nascut, deixant enrere família, cultura i tradicions conegudes, per aventurar-se a empitjorar les condicions de vida en un altre lloc. Encertadament o errònia, totes les persones migrants busquen un lloc millor en el que desenvolupar, de forma temporal o permanent, el seu projecte de vida. Aquest principi resulta tant vàlid per als refugiats, a l’estranger, d’una guerra com per als fugitius d’un llarga sequera o de l’empitjorament de les condicions de vida en el seu lloc d’origen. Siguis d’on siguis si deixes enrere casa i família és perquè no et queda més remei si vols sobreviure o, com a mínim, per trobar unes millors condicions de vida.
L’enquesta de població activa de gener d’enguany consolida aquesta idea: amb una taxa d’atur del 8,97% (0,9% menys que a finals del 2022 i una de les més baixes d’Espanya), a Catalunya el creixement i regularització de la població immigrant en edat laboral ha estat determinant per l’augment d’ocupació registrat durant el 2023 (més de 197.000 llocs de treball nous). Això està estretament relacionat amb el fet que si la mitjana d’immigrants de totes les edats, en la població de Catalunya, es situa en el 16,32% aquest percentatge és per damunt del 19% quan parlem de població en edat de treballar. Les variacions del cens de població nascuda fora d’Espanya que s’han viscut a Catalunya durant els darrers 20 anys, en que el percentatge ha passat del 5,87% al 2002 fins a la xifra actual, reflecteixen de forma clara l’evolució de l’economia catalana (i espanyola i de la UE) en termes de l’impacte brutal de la Gran Recessió o del més puntual del COVID-19 en la prosperitat del país.
Resulta molt il·lustratiu també aquest gràfic publicat a la web d’Eurostat a l’agost de 2023:
D’aquestes dades se’n podria extreure, com a mínim, una clara correlació entre taxa d’immigració i prosperitat del lloc de destinació i entreveure la contribució dels immigrats a la millora d’aquesta prosperitat.
El passat mes de desembre el reputat economista francès Thomas Piketty compartia una reflexió, demostrada amb dades (com totes les que publica), sobre els desastrosos efectes de la “ideologia anti-pobres” en els serveis públics francesos. Assenyala Piketty que la precarització de les “Caisses d’Allocations Familiales” (el sistema d’ajut a les famílies, pilar fonamental de l’Estat del Benestar francès des de la Segona Guerra Mundial i un dels factors essencials a l’hora de valorar l’èxit, sostingut en el temps, de les polítiques demogràfiques del país veí) juntament amb els retards en l’atorgament de papers als immigrants, les retallades en educació i les demores en el reemborsament públic de les despeses realitzades en salut estan contribuint decisivament a empobrir la societat francesa i a empitjorar les condicions de vida dels més humils. Totes aquestes polítiques es varen posar en marxa durant el mandat de Nicolas Sarkozy i tot i ralentitzar-se durant la presidència del socialista François Hollande, han continuat causant danys durant l’era d’Emmanuel Macron, contribuint així a crear les condicions d’alta tensió social que viu avui la societat francesa.
Maltractar als més humils i, entre ells, acarnissar-se amb els més dèbils (la gran majoria dels immigrants), no reporta cap benefici a les societats. Una de les moltes lliçons de la pandèmia és que les polítiques de sosteniment de les rendes del treball (els ERTEs) varen servir per salvar tant als treballadors com a les empreses. Fins hi tot l’actual president de la CEOE, Antonio Garamendi, defensava públicament aquestes polítiques en un acte públic recent amb Alberto Núñez Feijóo. Una altra lliçó, també reforçada per l’experiència del COVID-19, és que si el sistema sanitari d’un país no és autènticament universal es posa a tota la societat en situació de risc, no només als exclosos de l’accés a aquest dret fonamental. Si a això hi sumem que des de fa anys les dades de la OCDE van més enllà de la correlació i estableixen causalitat entre l’èxit a les proves PISA i la inversió en una educació pública de qualitat, costen molt d’entendre les polítiques impulsades per les dretes europees, contradient tota la ciència i totes les experiències acumulades, en contra dels immigrants i dels ciutadans més humils de la UE.
El present retorn a la tribalització d’Europa oblida les lliçons i el llegat de fa un segle quan les ideologies i moviments polítics de base nacionalista i xenòfoba varen dur a Europa a un dels pitjors desastres del segle XX. Els hereus d’aquells moviments polítics (Le Pen, Meloni, Abascal, Orbán…) s’esforcen en fer-nos oblidar i en retorçar la realitat per defensar l’indefensable. Algú els hi hauria d’explicar als hereus de CDC que es pot fer política honestament sense necessitat d’alinear-se amb els qui volen guanyar poder només enfrontant a uns ciutadans contra uns altres. Els resultats d’aquesta manera de fer ja els coneixem i no son precisament bons.
