Qualsevol país democràtic —i el nostre, per descomptat— afronta els darrers anys un risc silenciós, però real que afecta el conjunt del sistema polític: les xarxes socials estan reconfigurant les regles de la deliberació pública i, amb elles, totes les formes d’exercir i entendre la política.
L’ecosistema mediàtic tradicional —amb els seus controls editorials, els temps més assossegats i l’exigència de rigor professional— viu una crisi profunda: la premsa i les radiotelevisions es consumeixen cada vegada menys i perden influència. En aquest buit, les xarxes socials han ocupat el centre de l’espai públic, imposant-hi la seva pròpia lògica política. Aquesta hegemonia té, sens dubte, aspectes positius, però també presenta paradoxes i contradiccions profundes.
Han universalitzat la informació. Han potenciat la participació i la interactivitat. I han suprimit moltes de les mediacions i els controls propis de l’ecosistema tradicional. Però també han generat efectes preocupants. Allà on han desaparegut els vells filtres dels mitjans tradicionals n’han emergit d’altres, més subtils i opacs: algorismes dissenyats per maximitzar l’atenció —adreçats exclusivament al lucre—; plataformes guiades per interessos globals; sistemes d’explotació massiva de dades personals; grups de poder que es beneficien de tots aquests canvis. Les possibilitats de manipulació han augmentat, i el seu impacte té cada cop més abast.
La toxicitat en el discurs polític
En la política, les xarxes haurien pogut acostar més la ciutadania als seus governants, afavorir la deliberació sobre els assumptes comuns i enriquir l’espai públic. Tot i això, el resultat ha estat un altre. En imposar la instantaneïtat, la visibilitat, l’emocionalitat i la viralitat, han acabat apropiant-se de l’atenció individual dels ciutadans i fragmentant el cos social. Han creat bombolles personals aïllades, cambres de ressò en què cada individu només consumeix la informació que reforça els seus propis prejudicis ideològics, mentre una creixent toxicitat emocional degrada a poc a poc el debat polític.
El discurs polític convencional ha quedat pràcticament al bagul dels records. Els representants públics viuen sotmesos a una ansietat constant: la seva supervivència depèn, més que mai, d’obtenir rellevància digital, no pas d’actuar o de sostenir projectes a llarg termini. Les antigues formes de participació cívica —assemblees, seus, militància activa— s’han debilitat dràsticament. I amb això, la democràcia deliberativa ha perdut pols, substituïda per una comunicació política cada cop més crispada, nerviosa i agressiva.
Aquestes dinàmiques han beneficiat especialment els moviments populistes —sobretot els de dreta—, així com els corrents autoritaris i identitaris. Són ells els que es mouen com peixos a l’aigua enmig de l’allau de banalitat, emocionalitat, simplisme i polarització que domina les xarxes. S’han adaptat amb facilitat a narratives que redueixen la política a designar enemics, alimentar greuges i fomentar el ressentiment, allunyant-la de qualsevol racionalitat, complexitat o matís.
Un compromís democràtic inajornable
Davant d’aquesta mutació de l’ecosistema públic, la resposta democràtica —especialment per part d’aquells que respecten l’estat de dret i entenen la importància d’una esfera pública saludable— no pot ser la resignació. Cal reaccionar davant una lògica populista i polaritzadora que s’ha tornat estructural i que, si no hi fem res, pot esdevenir irreversible.
La regeneració de l’espai públic digital —presidit actualment per les xarxes socials— no vindrà ni de rebutjos heroics a unes tecnologies que han vingut per quedar-se, ni de l’espera de miracles tècnics, sinó d’una presa de consciència col·lectiva i d’una actuació política responsable.
Els partits, els líders i les institucions democràtiques haurien de comprometre’s activament amb una nova agenda basada en principis com ara:
- Renunciar a la demagògia i a l’insult. Només el respecte a l’adversari i als seus arguments pot sostenir una autèntica deliberació democràtica. Això implica evitar respostes emocionals i agressives a les xarxes, i utilitzar-les per dialogar amb racionalitat.
- Prioritzar la veracitat, la claredat i la rendició de comptes. Cal verificar abans de difondre i rectificar públicament els errors.
- Fomentar continguts explicatius i pedagògics, no només combatius o virals.
- Revalorar la deliberació que requereix altres espais i temps propis: debats amb regles mínimes de respecte, racionalitat i escolta real.
- Recuperar la dimensió presencial i relacional de la política: no dependre únicament de l’impacte digital.
- Desterrar l’ús de comptes falsos o de campanyes opaques de microsegmentació, incompatibles amb la responsabilitat que han de mantenir els representants públics.
Aquest canvi no pot ser unilateral: ha d’implicar tothom. Hauria de ser fruit d’un gran pacte democràtic sobre l’ús lleial de l’espai digital, basat en la transparència, la responsabilitat i el respecte mutu, que exclogui expressament la violència verbal, la injúria i la intoxicació informativa. Un pacte que, a més, s’estengui a les formes amb què els representants polítics es tracten entre si, especialment en les institucions parlamentàries.
Pacificar l’esfera pública digital
Pacificar l’esfera digital significa, en última instància, afavorir la convivència política i permetre millors governs i una oposició més constructiva. Això requereix regles públiques que eliminin els incentius a la polarització i que promoguin un debat rigorós, responsable i obert. D’aquest compromís en resultarà un nou estil polític, més professional, més transparent i més proper a la ciutadania. Només així les xarxes podran deixar de ser un accelerador de fractures i esdevenir una ampliació genuïna de la democràcia.
Protegir la democràcia no consisteix únicament a votar cada quatre anys, sinó a trobar, mitjançant el debat públic, les millors solucions per als problemes comuns.
Reduir la toxicitat que certs usos de les xarxes estan generant ja no és una opció, sinó una obligació democràtica inajornable.
