Carles Vivancos és analista polític i membre del Comitè de Redacció de l’Endavant!
Les portades dels mitjans de comunicació porten vint mesos obrint, pràcticament a diari, amb impressionants imatges de canons o tancs disparant, soldats en acció i/o edificis destruïts. Poc sovint veiem els efectes que tanta violència desfermada tenen sobre els essers humans. I menys sovint encara quan les víctimes d’aquesta violència són els més dèbils: infants, dones o gent gran.
Possiblement per aquest infreqüent protagonisme de les imatges crues de morts i ferits la suposada troballa de cadàvers d’infants i nadons, morts i –de nou suposadament– decapitats per membres de Hamàs en el kibbutz de Kfar Azza, han tingut un efecte sorprenent malgrat ningú sembla haver-les vist. Ni els primers periodistes que varen accedir a Kfar Azza, acompanyant als soldats de l’FDI, (Isabel Kefner i Sergey Ponomarev del New York Times i Jeremy Bowen de la BBC ), ni l’equip del president Joe Biden. El testimoni directe dels primers queda recollit en el seus respectius reportatges. I els segons varen sortir públicament a aclarir que el president dels EUA no havia vist unes imatges que eren abastament comentades en les xarxes socials per la crueltat que hauria implicat la seva mera existència.
Aquest ha estat possiblement el major “fake” (fins ara) de la catàstrofe desfermada per Hamàs el passat 7 d’octubre amb el seu assalt a Israel i l’assassinat indiscriminat de centenars de civils. El major però no l’únic doncs des dels primers compassos d’aquesta acció terrorista de Hamàs i de la consegüent resposta militar israeliana les xarxes socials s’han vist envaïdes per un allau d’imatges i vídeos que pretenen ser el testimoni gràfic del que està esdevenint, en temps real i buscant superar els tabús culturals que envolten la pública exhibició dels cossos dels nostres congèneres violentats, sense límits, per altres membres de la espècie humana.
Dues paradoxes acompanyen aquesta difusió en temps real de les imatges: la primera és que moltes d’elles resulten ser falses. O bé per que són imatges de síntesi (s’han identificat nombrosos vídeos i captures de coneguts videojocs bèl·lics) o bé per que les imatges o bé no són d’aquest moment o bé no es corresponen amb ell lloc que indica el text que les acompanya. Que ni tant sols existeixin, com en el cas dels “nens i nadons degollats” de Kfar Azza, és un singular cas extrem que no ha impedit que se’n parli. La segona paradoxa és que el tabú que ens fa humans (la repugnància davant les imatges de membres de la nostre espècie morts i/o violentats) serveix, com succeeix de forma recurrent en totes les guerres presents i passades, per negar cap rastre d’humanitat als autors (reals o imaginaris) de la violència. I això facilita l’espai emocional per que aquests suposats autors puguin ser víctimes, al seu torn, de violències equivalents i ser perseguits fins a l’extermini doncs “no són humans, són bèsties i mereixen ser tractats com a tals” (sic).
El retorn de la guerra a l’Orient Mitjà (tampoc és que hagués marxat mai del tot) pot tenir uns efectes demolidors sobre la fràgil estabilitat en la que s’ha instal·lat la comunitat de nacions d’ençà de la pandèmia de la COVID-19. En una altra paradoxa els mateixos israelians titllats de “traïdors”, pels seguidors de Bibi Netanyahu, han emprat els seus grups en els xarxes socials –com “Brothers and Sisters in Arms”– (nascuts per organitzar les protestes setmanals del darrer any contra la involució democràtica de la reforma judicial finalment aprovada pel govern de Netanyahu) per organitzar ara tant la ràpida incorporació a files dels reservistes com el rescat urgent, durant les primeres hores, de les víctimes dels atacs de Hamàs. Aquests “traïdors” d’ahir varen ser els primers en respondre a la crítica situació davant la visible paràlisi d’una coalició de govern desbordada pels esdeveniments. Una coalició de govern integrada pels qui, durant dècades, han sabotejat els valuosos, valents i laboriosos acords de pau d’Oslo i que en el seu afany per debilitar les fràgils institucions de govern de l’autonomia palestina varen crear les condicions que han facilitat el control de Hamàs sobre la Franja de Gaza.
Vint anys després, els fanàtics líders de la organització político-religiosa que han estat dirigint fins ara la precària zona que conté el 40% de la població sota tutela nominal de l’Autoritat Palestina, (una zona, la de Gaza, qualificada pels qui l’han visitat com a “presó a cel obert”) els hi tornen el “favor” als populistes i extremistes israelians desencadenant una guerra d’imprevisibles conseqüències. Just en el moment que semblava concretar-se la més profunda aproximació d’Aràbia Saudita a Israel. Sota una observança silenciosa d’Iran (convé recordar que durant aquests dies el necessitat règim iranià estava pendent de rebre 6.000 M USD dels fons retinguts a Corea del Sud –i actualment dipositats a l’emirat de Qatar– derivats de les vendes de petroli de la república islàmica del Golf Pèrsic).
Entretant, a 1.900 km de Gaza (a vol d’ocell) una nova ofensiva russa a les afores d’Adivka (molt a prop de Donetsk, la ciutat ocupada pels russos des del 2014), tracta d’atraure més unitats de combat ucraïneses per alliberar de pressió altres àrees del front (a Robotyne, a les afores de Bakhmut, a la línia Svatove-Kremina) sotmeses a l’actual contraofensiva de Kíiv. 600 dies de guerra a les planes del Don i el Dnièper no han servit per aturar la pèrdua de moltes desenes de milers de vides (segurament ja alguns centenars de milers) de joves russos i ucraïnesos ni la destrucció de centenars de milers d’habitatges, de milions de tones de gra o de centenars d’instal·lacions industrials productives. També en aquest cas la qualitat de la informació brilla per la seva absència. Tant és així que, des de fa algun temps, els informes diaris sobre la situació militar a Ucraïna, que publica l’Institute for the Study of War, inclouen una secció específica sobre les maniobres de desinformació en curs. Aquestes maniobres tenen com a objectiu conquerir les nostres ments i els nostres cors i, com a camp de batalla, es despleguen en les xarxes socials (totes elles sense excepció), però també en els mitjans de comunicació.
Després de quatre anys d’un estrès mundial quasi-permanent (2020-Pandemia COVID-19, 2021-conseqüències socio-econòmiques derivades de la pandèmia, 2022-inici de la invasió russa d’Ucraïna…) no sembla que les xarxes socials hagin servit per millorar la qualitat global de la informació. Més aviat al contrari. La compra de Twitter per part d’Elon Musk va comportar que el magnat acomiadés als equips de moderadors que s’ocupaven, amb un èxit limitat, de mantenir la xarxa de micro-blogging una mica menys plena de falses noticies, assetjaments i manifestacions d’odi punibles. El propi Musk, després de declarar que lluitaria contra la desinformació associada a la nova guerra Israel-Hamàs, ha caigut en el parany de la seva xarxa social, avui coneguda com “X”, i ha retuïtat informacions falses de comptes també falsos.
La recent entrada en vigor de la normativa europea que busca protegir l’esfera pública de les falsedats (no només les que tenen finalitat política o criminal si no també de les que tenen com a objectiu anar contra les realitats científiques), de les campanyes d’odi i de la desinformació haurà de demostrar ben aviat les seves capacitats reals. De moment la Comissió Europea ja ha anunciat l’apertura d’un expedient sancionador a “X” (abans conegut com Twitter) per les falsedats i campanyes d’odi en relació als recents fets a Israel. Esperem que la nostra nova legislació tingui èxit doncs d’ella depèn la qualitat d’una esfera pública que ha d’afrontar debats i decisions col·lectives que necessiten molta serenitat, bona informació i capacitat de construir un futur per a tothom.
No només es tracta de les guerres en curs, sobretot es tracta de debats que han de mirar al futur de la vida humana en el planeta (els efectes de la nostra activitat sobre l’ecosistema global), la convivència i el canvi social, demogràfic i generacional (entre moltes altres facetes que haurà de tractar un debat serè sobre els fluxos migratoris a la UE) i el reforç i renovació de les nostres institucions democràtiques, en risc per la forta presència del populisme en la política (ho estem veien a Israel, a Polònia, a Itàlia, a França, a Alemanya, a Espanya i, per descomptat, a Catalunya).
En el moment present és important que no s’esborrin de la nostra memòria les intenses campanyes de desinformació desfermades pel secessionisme català (i amplificades pels “bots” russos, entre d’altres) durant l’estiu i la tardor del 2017. Des dels centenars d’imatges de moviments d’equipament militar a BCN (falses pel moment, la ubicació o la finalitat dels mateixos) o d’accions de “repressió” (del CNP o la Guardia Civil) fins a la falsa polèmica sobre els atemptats terroristes del 17 d’agost d’aquell any. Sense oblidar les successives campanyes de “mobilització”, iniciades per l’Òmnium Cultural o l’ANC, però abastament amplificades per tots els mitjans, públics i privats, tutelats per les forces polítiques independentistes. Recordem també, d’aquell moment, la quantitat de grups de Whatsapp que es varen partir per causa de les posicions contraposades dels seus membres sobre la intensa campanya independentista per l’1 d’octubre del 2017 i la resta de “jornades històriques” d’aquell fatídic mes. Molts d’ells varen trigar anys a reconstruir els ponts i d’altres encara no han recuperat el diàleg directe.
Els catalans acumulem una dècada d’experiència dels efectes perversos de la desinformació. Estem vivint, a costa de les víctimes israelianes i palestines, els efectes perniciosos de les polítiques de confrontació de més llarga durada. És un “déjà vu” del succeït a l’antiga Iugoslàvia, allà i aleshores sense xarxes socials però amb molts canals de televisió militants. La UE ha fet el pas per liderar el capteniment de les xarxes socials digitals i posar-les al servei de la millora col·lectiva. Si el camí ja emprès no funciona caldrà buscar-ne ràpidament un altre de més efectiu, del contrari ens arrisquem a perdre la democràcia i amb ella una de les majors garanties per la llibertat, la igualtat, la justícia social i la fraternitat.
