15 de novembre de 2024
Les discussions al Parlament europeu sobre la composició de la futura Comissió, i en particular el penós espectacle dels atacs a Teresa Ribera, han generat una gran preocupació. Després de les eleccions europees del 9 de juny, la Comissió havia d’estar en funcionament l’1 de desembre. Però els nomenaments de comissaris han generat enfrontaments d’una duresa inèdita al Parlament Europeu, i cal veure què passarà. Amb la guerra d’Ucraïna a les fronteres de l’Unió, Trump reelegit i l’economia europea en un estat descriptible, aquest no sembla el millor moment per a augmentar les incerteses amb confrontacions nacionals i mantenir les institucions comunitàries funcionant al ralentí.
Paolo Soldini, un veterà observador a Brussel·les, escriu en un article que la candidatura de Ribera a una vicepresidència de la CE, proposada pels socialistes, no constituieix, a diferència de la de Rafaelle Fitto (de Fratelli d’Italia, proposat per Meloni), una modificació de la majoria de von der Leyen. Però Ribera ha estat duríssimament atacada amb el pretexte, absolutament injustificat, que va tenir alguna responsabilitat per la mala gestió de la catàstrofe valenciana. El veritable motiu dels seus atacants, escriu Soldini, «és l’activitat política que Ribera ha dut a terme al govern de Sánchez com a ministre de Medi Ambient, que no ha agradat gens als grans grups industrials vinculats a la dreta». Hi ha tres motius més, que expliquen el lamentable espectacle d’aquests dies al Parlament europeu: 1) el PP espanyol pensa que la millor defensa (de Mazón) és l’atac a Ribera; 2) en el PP europeu hi ha un sector, encapçalat per Manfred Weber, que tempteja una estratègia d’acords amb els grups de l’extrema dreta; i 3) petit detall suplementari: Weber te comptes pendents amb Ursula Von der Leyen…
A propòsit dels atacs impulsats pel PP contra Teresa Ribera, Enric Juliana ha piulat: «Dues setmanes después de la tragedia, Dues setmanes després de la tragèdia, Mazón segueix al seu lloc i Ribera, aparentment a l’aire». I ha recomanat: «No perdin de vista a Manfred Weber, presidentedel PPE, fallit candidat a la presidència de la Comissió el 2019. Feijóo necesitava un ‘tema’ i Weber l’ha comprat per a desgastar a Von der Leyen».
Estan jugant amb foc en uns moments perillosos. Soldini diu que el desacord sobre la Comissió «pot ser l’inici de la fi de la Unió Europea». És una mica dramàtic. Però acaba el seu article dient una cosa indiscutible: «Sigui quin sigui el resultat de les properes convulsions institucionals a Brussel·les i Estrasburg, una cosa sembla, malauradament, clara: s’està duent a terme una ofensiva política contra l’Europa comunitària tal com la coneixem i tal com s’ha anat desenvolupant, amb totes les seves mancances i contradiccions, al llarg dels anys. I hi ha una eina que la dreta està utilitzant sense escrúpols: la reivindicació de la sobirania dels estats. Els models hi són: no són només l’Hongria d’Orbán, la Polònia de Kaczyński o la Rússia de Putin, sinó que ara és l’Amèrica de Donald Trump i el seu gurú Musk. Temps durs per als que creiem en el destí progressista de la nostra estimada Europa».
