Rebutjant la seva invitació a una entrevista institucional a La Moncloa, Isabel Díaz Ayuso s’ha negat a parlar amb Pedro Sánchez («Si la foto es de que todo está bien, nos estamos engañando. Parar en seco es lo mejor para España»). A Barcelona, Vox també s’ha negat a participar a la ronda d’entrevistes amb els grups parlamentaris que ha convocat el president Illa («Por respeto a nuestros votantes y a la alternativa que Vox representa, no acudiremos a esta farsa»).
Alguns han opinat que tant Vox com Aliança Catalana no haurien d’haver estat invitats pel president Illa. Jo penso, en canvi, que no fer-ho hauria estat una anomalia institucional i un error polític. A les institucions és essencial respectar i preservar les normes i les formes. Políticament, excloure de la ronda d’entrevistes els dos grups de dreta radical del Parlament (l’espanyolista i l’independentista) els hi hauria fet indirectament un favor, ara que el victimisme està tan de moda que fins i tot alguns partits fan rebuscades operacions de falsa bandera per a presentar com a víctimes els seus propis candidats.
Hi ha raons de fons a favor de mantenir el diàleg sempre que es pugui. En gairebé totes les circumstàncies, tant en la política com en els altres ordres de la vida, parlar és útil i no va malament. Negar-se a fer-ho ha de ser sempre un recurs d’última instància, quan és pràcticament inevitable.
En democràcia, en particular, preservar el diàleg no és una qüestió de detall. S’ha de parlar amb els adversaris, i fins i tot (si és a fí de bé i fer-ho és possible) s’ha de parlar amb els enemics.
«Estic convençuda que l’Ernest, fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar. Vostès que poden, dialoguin si us plau» va dir Gemma Nierga, el 23 de novembre de 2000, adreçant-se a la capçalera de la manifestació després de l’assassinat de l’Ernest Lluch. Sóc testimoni que Aznar va fer unes ganyotes de protesta més exagerades de les que en ell són habituals (però quan li va convenir, va referir-se al «Movimiento Vasco de Liberación» (novembre de 1998), i va «autorizar personalmente» el diàleg del seu govern amb ETA a Zúrich (maig de 1999).
Fins i tot quan es jutja que el diàleg es inútil o contraproduent, la resposta no ha de ser el menyspreu silenciós: convé explicar les raons. Ho va fer Bertrand Russell quan l’any 1962 va rebre una carta d’Oswald Mosley (que trenta anys abans havia fundat la Unió Britànica de Feixistes), invitant-lo a discutir sobre el feixisme.
Russell li va respondre, amb una carta que val la pena llegir:
«Benvolgut Sir Oswald:
Gràcies per la seva carta i pels documents que m’adjunta. He pensat un xic sobre la nostra correspondència. Sempre és difícil decidir com respondre a persones que tenen un ‘ethos’ totalment aliè al nostre i que, de fet, ens resulta fins i tot repel·lent. No és que no m’interessin els punts generals formulats per vostè, sinó que cada unça de la meva energia l’he dedicat a oposar-me activament al fanatisme cruel, la violència compulsiva i la persecució sàdica que han caracteritzat la filosofia i la pràctica del feixisme.
Em sento obligat a dir-li que els universos emocionals que habitem són tan diferents, tan profundament oposats, que res de fructífer o de sincer no podria sorgir d’un intercanvi entre nosaltres.
M’agradaria que comprengués la intensitat de les meves conviccions. No tinc cap intenció de ser rude amb vostè en dir-li això, però ho faig en nom de tot allò que més valoro de l’experiència humana i dels assoliments humans.
Sincerament,
Bertrand Russell».
