Alguns partits semblen obsessionats amb posar fi anticipadament a la legislatura. I la setmana passada en vam tenir una bona mostra. El PP agita expectatives de “terratrèmol” parlamentari després de cada compareixença del president, mentre Junts dramatitza la seva ruptura amb el Govern com si d’això en depengués el desenllaç polític immediat.
Tanmateix, res d’això no ha passat. Lluny de trontollar, l’Executiu ha superat amb èxit les dues proves i referma el propòsit d’esgotar el mandat.
Aquesta demanda reiterada d’eleccions exprés és una anomalia democràtica. Les legislatures tenen el seu temps —quatre anys, tret de causa major—, i aquest ritme no és capritxós: garanteix que els governs puguin executar el programa votat pels ciutadans. Convertir la política en un exercici de vertigen permanent és distorsionar la mateixa essència del sistema representatiu. Pretendre que la ciutadania visqui immersa en un vertigen electoral continu i a les portes de nous comicis no és ni raonable ni coherent amb l’esperit de la Constitució ni amb el de les lleis.
El problema rau en la confusió entre el temps polític i el temps mediàtic. La política requereix deliberació, espera i avaluació; els mitjans, en canvi, responen a la lògica de la immediatesa, del “tot pot passar ara”. En imposar el seu ritme al de les institucions, alimenten la il·lusió que un gest en una comissió parlamentària o una ruptura —encara que només declarada— són suficients per canviar-ho tot. Aquesta il·lusió, amplificada pels populismes —tan proclius als vaivens i a les ruptures brusques—, erosiona la paciència democràtica i abona un clima d’ansietat permanent.
Però la democràcia necessita un altre ús del temps: el del treball sostingut, el de les reformes que maduren. Els governs han de governar, i els ciutadans, jutjar al final del cicle, no en el frenesí de cada setmana. Els mitjans, per la seva banda, haurien de resistir la temptació de l’espectacle i reivindicar el valor de l’anàlisi assossegada.
L’esfera política té els seus propis temps. Els ciutadans s’hi expressen i hi participen; s’hi presenten programes i propostes, i, mitjançant eleccions reglades i institucionalitzades, s’elegeixen representants que, en nom de la sobirania popular, concreten la voluntat col·lectiva als parlaments. Tots i cadascun dels processos que es desenvolupen en aquesta esfera tenen el seu ritme propi. Els parlaments, al nostre país, duren aproximadament quatre anys; els governs, el temps que determini el president o el que fixin les majories parlamentàries. Aquests temps estan pensats perquè la ciutadania tingui la garantia que els seus representants poden desenvolupar el programa que, amb el vot, els han encomanat. És aquest temps polític, organitzat i sistemàtic, el que permet que la voluntat popular es tradueixi en transformacions tangibles.
El Govern de Salvador Illa a Catalunya encarna aquesta reivindicació d’un temps polític serè: programes pactats, resultats mesurables i una acció orientada a la transformació real, no al trending topic del dia. Davant del presentisme i la pressa electoral, la política democràtica exigeix una cosa tan elemental com valenta: paciència. Deixar temps.
Davant la tirania del presentisme i la seducció del vertigen electoral continu, cal la paciència de qui sembra sabent que la collita és sempre fruit del temps.
