Des de la darrera recessió econòmica del 2008 i, en conseqüència, des d’una certa deslocalització de la indústria a Catalunya i arreu, els polígons industrials al nostre país han anat acaparant molta més atenció i conseqüentment una lenta però creixent inversió per part de les administracions públiques. Tot i això, encara no fa la sensació que hi hagi un horitzó clar que ens indiqui cap quina direcció s’han de prendre les accions en aquests espais.
En absolut penso que aquest fet és per manca de voluntat política o empresarial, si no que les coses o la qüestió competitiva en els diferents sectors industrials, sovint marxen més ràpidament que la capacitat de resposta pública a les noves necessitats. S’incorporen o apareixen conceptes com l’eficiència energètica, l’economia circular…, entre altres, o la necessitat de fer arribar les infraestructures de telecomunicacions en condicions de qualitat a tots els polígons per possibilitar la robotització dels processos productius. Sens dubte, aquest són temes molt atractius i certament necessaris, però que no poden distreure l’atenció als problemes de sempre que sovint resten pendents en els polígons industrials. Em refereixo a qüestions tan bàsiques com la mobilitat, el respecte pel medi ambient, l’ordenació d’usos i el necessari equilibri en el medi on s’assenten aquests espais.
Per assegurar un cert arrelament industrial als municipis, cal desenvolupar polítiques que assegurin tant a les empreses com als seus treballadors uns polígons assequibles i accessibles i adequar i facilitar l’ús i l’aprofitament dels espais. I dotar aquests espais de tot allò que posi el sector a l’avantguarda de la producció i de la qualitat, de la mateixa manera que es doten altres espais urbans, sense que perdin la seva especificitat.
Cal doncs que totes les administracions públiques competents, i, en particular, els ajuntaments llancin un missatge clar i contundent a favor dels polígons industrials i fer-los créixer de manera ordenada i amb capacitat d’acollida, sobre lògiques d’intensificació i densificació, més que per expansió.
És cert que les polítiques d’urbanisme tenen un rol important sobre aquesta qüestió. Les estratègies de planejament i disseny urbà han de poder interpretar l’activitat econòmica del municipi sobre les lògiques existents i promoure uns polígons industrials que atreguin i augmentin una activitat econòmica que es caracteritzi cada cop més per la seva versatilitat. Per tant, els polígons industrials han de ser considerats espais urbans que mereixen una certa prioritat i no espais residuals o segregats i aïllats.
Però també les polítiques de desenvolupament i promoció econòmica dels municipis han de poder desenvolupar accions a favor de l’atracció d’empreses i de la millora de la competitivitat dels territoris com a complement de les polítiques municipals d’ocupació. I aquestes polítiques només es poden desplegar amb l’oferiment de polígons industrials, d’espais adequats, de grans dosis d’imaginació i innovació i, sobretot, introduint-hi el valor de la indústria i el teixit empresarial com a principal font pel progrés i el benestar dels ciutadans i les ciutadanes.
