Els bombardejos dels EUA i Israel sobre l’Iran no són un conflicte local. Són el detonant d’un desordre global, la factura del qual pagarem tots.
Les guerres contemporànies ja no es lliuren únicament al territori on esclaten. Els seus efectes es projecten amb rapidesa sobre els mercats financers, les rutes comercials, les cadenes de subministrament i els equilibris diplomàtics construïts durant dècades.
Quan els Estats Units i Israel opten per bombardejar l’Iran en una regió tan volàtil i explosiva com l’Orient Mitjà, la pregunta no és només qui té raó o quina amenaça es pretén neutralitzar. La pregunta central ha de ser: quin tipus de desordre s’està desencadenant i qui en pagarà la factura?
La resposta, per més que incomodi alguns, és que la pagarem tots, en qualsevol lloc del món.
Un node energètic, no un escenari perifèric
L’Orient Mitjà no ha estat mai un escenari perifèric del sistema internacional, i no ho serà mentre el petroli continuï sent l’energia central de l’economia mundial. És un node energètic essencial, una cruïlla estratègica de rutes marítimes —de l’estret d’Ormuz al canal de Suez— i una zona on conflueixen els interessos de les principals potències globals i regionals.
Cada bombardeig, cada escalada bèl·lica, cada ampliació del conflicte introdueix una variable d’incertesa que es trasllada al món sencer de manera gairebé immediata: apuja el preu del petroli, s’encareix el transport marítim, es tensionen les cadenes de subministrament, es disparen les primes de risc.
N’hi ha prou amb una amenaça creïble de tancament de l’Estret d’Ormuz —per on transita aproximadament una cinquena part del petroli mundial— perquè els mercats reaccionin amb un nerviosisme histèric.
Les economies europees, molt dependents de l’energia importada, en sentiran l’impacte de manera immediata. Els països en desenvolupament, amb menys marge fiscal i més vulnerables a les oscil·lacions de preus, el patiran amb més cruesa.
En un món que encara arrossega les seqüeles de la crisi financera del 2008, els estralls de la pandèmia i l’encariment energètic provocat per la guerra a Ucraïna, obrir un nou focus d’inestabilitat estructural a l’Orient Mitjà és una decisió de conseqüències globals inevitables.
El risc d’escalada regional
Encara que estigui debilitat, l’Iran no és un actor aïllat. Ha mantingut i manté vincles amb milícies i forces aliades a l’Iraq, Síria, el Líban i el Iemen. Israel, per la seva banda, afronta tensions latents en múltiples fronts simultanis: el que queda de Gaza, la frontera libanesa i la siriana, sense oblidar la pressió interna d’una societat fracturada per la política del mateix Benjamin Netanyahu. Els Estats Units tenen desenes de bases militars al Golf i una presència permanent a la regió, a més d’una dependència financera i política amb aliats com Egipte o Jordània que complica qualsevol postura de neutralitat.
En aquest context, qualsevol error de càlcul pot desencadenar dinàmiques molt difícils de contenir: atacs indirectes, represàlies creuades, incidents navals, ciberatacs a infraestructures crítiques o atemptats terroristes en tercers països. El risc no és només una guerra oberta d’abast regional. El risc és també —i potser el més important— la normalització que les intervencions militars unilaterals dels Estats Units sobre estats sobirans puguin ser, d’ara endavant, una constant, tant si compten com si no compten amb aval legal dins del mateix ordenament jurídic nord-americà
Aquesta normalització erosionarà la confiança internacional, dispararà la despesa militar arreu del món i reduirà l’espai polític per a la cooperació i la construcció de la pau. Els pobles de l’Orient Mitjà queden atrapats entre dues formes de violència: la tirania i la repressió interna —el règim iranià n’és un exemple descarnat— i la prepotència exterior de les intervencions militars indiscriminades.
La guerra aranzelària i l’Orient Mitjà
Des d’una perspectiva estrictament econòmica, el desordre prolongat té sempre efectes nocius i acumulatius. Si a la dislocació que ja està provocant la guerra aranzelària de l’administració Donald Trump —amb el seu impacte sobre el comerç transatlàntic i les cadenes globals de valor— hi sumem un focus obert de guerra a l’Orient Mitjà, l’impacte sobre la sostenibilitat econòmica del planeta pot ser considerable i durador.
El comerç internacional necessita previsibilitat per funcionar. Si no hi ha previsibilitat, les empreses retardaran inversions; les asseguradores encariran els seus contractes; la logística internacional es frenarà i buscarà rutes alternatives més costoses. I, encara que sigui aviat per mesurar la magnitud completa de l’impacte, l’experiència de conflictes anteriors a la regió és inequívoca: la desestabilització prolongada genera desplaçaments forçats de població, crisis humanitàries i tensions polítiques que acaben projectant-se molt lluny d’on van començar.
Europa coneix bé aquestes situacions. Els conflictes al Mediterrani no europeu es tradueixen en fluxos migratoris desordenats, polarització interna i augment dels discursos extremistes. I la seguretat —ho sabem, tot i que de vegades costa acceptar-ho— no es construeix només amb superioritat militar ni amb el tancament de fronteres. Depèn, en bona part, de l’existència d’entorns regionals mínimament estables que permetin la cooperació i la negociació pacífica.
La fermesa no és desmesura
Res del que s’ha dit anteriorment implica ignorar les amenaces reals ni relativitzar les responsabilitats en joc. El terrorisme de Hamàs, la proliferació nuclear, les vulneracions massives de drets humans del règim iranià —que empresona dissidents, penja opositors i oprimeix les dones que s’atreveixen a no dur el vel— exigeixen respostes fermes. Però la fermesa no és el mateix que la desmesura.
Quan l’acció militar esdevé un instrument gairebé automàtic, quan tendeix a la desproporció i no va acompanyada d’estratègies diplomàtiques, el risc real és ampliar i aprofundir el problema que es pretenia resoldre. L’Iraq, l’Afganistan i Líbia en són tres proves empíriques irrefutables.
L’ordre internacional posterior a la Segona Guerra Mundial —amb totes les seves imperfeccions— es va assentar sobre la idea que fins i tot les grans potències havien d’actuar dins d’un marc normatiu compartit i havien de respectar-lo. Si aquest principi s’abandona, el col·lapse pot ser lent, però és altament probable. I l’espectacle d’aquesta decadència només pot fomentar el nihilisme i potenciar els extremismes polítics, fins i tot en països democràtics.
Què ha de fer Europa
Davant d’aquest panorama, la tasca de la Unió Europea i de les democràcies compromeses amb el multilateralisme és clara. No n’hi ha prou amb expressar un suport automàtic als aliats ni amb llançar apel·lacions genèriques a la contenció i a la desescalada. Cal parlar amb claredat (com ha fet des del principi el Govern d’Espanya), denunciar allò que mereix reprovació —tant el terrorisme com els bombardejos indiscriminats—, treballar activament per a la desescalada, reforçar els canals diplomàtics i exigir que qualsevol ús de la força s’inscrigui dins la legalitat internacional.
L’estabilitat no és un valor conservador ni antiquat. És una condició per al progrés social. Sense pau, els drets s’erosionen, les economies es debiliten i les societats s’aïllen.
En un món marcat per desafiaments globals —canvi climàtic, desigualtat, transició tecnològica—, afegir una espiral de desordre geopolític en una regió tan rellevant com l’Orient Mitjà és una irresponsabilitat que va més enllà dels governs que la prenen.
No hi ha cadenes de subministrament resilients sense mars i oceans segurs. No hi ha inversió sense estabilitat jurídica. No hi ha transició energètica ordenada si les regions clau per al subministrament esdevenen un infern en una guerra imprevisible.
La màxima responsabilitat: la prudència
El debat públic no s’hauria de reduir a la dicotomia simplista d’aprovació incondicional o rebuig absolut. La qüestió és més exigent: com evitar que la legítima preocupació per la seguretat derivi en una dinàmica de confrontació que debiliti encara més el sistema internacional. Com impedir que la precipitació d’avui es converteixi en l’amenaça concreta de la pròxima dècada.
¿Encara no hem après que és molt difícil restablir l’ordre un cop s’ha perdut? La màxima responsabilitat dels qui avui prenen aquestes decisions no és demostrar determinació —i menys encara una «determinació absoluta»—, sinó exercir prudència i racionalitat.
Perquè del desordre i del caos se sap quan comencen, però no quan acaben.
