A prop de complir cinquanta anys de militància, miro els danys causats pels implicats en el cas Koldo, i els comparo amb altres que hem patit al llarg d’aquests decennis: greus, però no mortals. Només faltaria que tres beneits enfonsessin el vaixell! Un partit fort aguanta el cop, i sap recuperar-se i continuar el camí. Per això indigna que antics dirigents vulguin donar lliçons als nous, oblidant el que ells van patir o, més greu encara, van fer patir. La memòria és curta en molts casos, i molts “egos” amaguen el que no es vol veure o simplement no es vol recordar. És la part trista de la història, sobretot perquè alguns brillants expedients queden malmesos per no saber guardar silenci en temps tempestuosos.
Sempre he pregat no perdre el nord i no cometre errors que he vist en altres companys. Que la vellesa no et faci perdre tota una vida. Quantes biografies cauen per terra per culpa de no saber girar pàgina i quedar-se a l’ombra! Quantes trajectòries malmeses per no haver entès que l’hora del relleu havia arribat! Però, a la vista està que alguns no aprenen dels altres, i la roda continua rodant. Allà ells, però la vida sempre continua, si no amb ells, sense ells. I la vida dels socialistes, agrupats en el PSOE, ha superat els 146 anys de vida. Un segle i mig, al servei dels més febles, protagonista dels canvis més importants i rellevants per a tots els espanyols. Si algú repassa la seva història veurà quantes crisis ha patit i ha superat. Quantes tempestes ha trobat i ha sabut capejar abans d’arribar a port. Estem en una més que sí que ens afecta especialment perquè es tracta d’una traïció interna. Aquestes sempre fan més mal que les externes, perquè no te les imagines ni les entens.
Costa d’entendre com tres persones poden posar-se d’acord per orquestrar múltiples tripijocs, aprofitant el coneixement del partit i les seves ramificacions a tots els nivells on té presència. És evident que, des dels càrrecs que ocupaven, tenien accés a l’estructura interna del partit, i que això els proporcionava informació i influència. Si aquesta influència es fa servir malament, les conseqüències poden ser greus.
Ara bé, per molt gran que fos el seu ego, el grau d’estupidesa que demostra el que han fet és difícilment comprensible. No es poden cometre abusos indefinidament. Per molt hàbils i astuts que fossin en les seves maniobres, haurien d’haver entès que el seu final estava escrit —a curt, mitjà o llarg termini.
El que comença malament, acaba malament. I més encara en un partit on la corrupció és considerada una de les pitjors formes de traïció. Mai no s’ha acceptat, ni perdonat, ni passat per alt. Per tant, havien de saber que el seu desenllaç seria catastròfic.
Tot i això, com s’han pogut atrevir? Doncs, per pura estupidesa humana: per no saber tenir mai prou amb el que ja tenien. Uns, per demostrar el poder del qual disposaven; altres, per voler viure per sobre de la realitat; i d’altres, per vicis i costums adquirits. Sigui com sigui, la lliçó és clara: cal reforçar els mecanismes de supervisió i control. No es pot permetre que qualsevol entri al partit sense filtres, i cal estar sempre alerta del que passa, per actuar a temps i no quan el mal ja és irreversible.
Aquest exercici de vigilància ha de ser constant, però encara més quan el partit governa àrees de pes. És en aquests moments quan es mouen forces ocultes, interessades a obtenir beneficis ràpids i fora de la legalitat. És precisament en aquests contextos que les regnes del partit han de quedar en mans de persones de pedra picada, sòlides i fermes, sense desplaçar cap als governs aquells que més coneixen i estimen l’organització.
Cal que algú es quedi a la sala de màquines, vetllant pel rumb i preservant l’essència del projecte. S’han comès errors, evidents. Però el rumb es manté, i val la pena arribar a port. Encara queda molta feina per fer, i molta feina a continuar, partint de tot el que ja s’ha construït.
