Tots els qui hem tingut o encara tenim càrrecs interns de partit, o institucionals, tenim clar que per no perjudicar el normal funcionament dels òrgans on actuem, les discrepàncies han de ser exposades i resoltes a nivell intern, mai extern. Aquest principi de lleialtat i confidencialitat és essencial si realment es vol treballar de manera eficient i diligent.
Porto prop de cinquanta anys d’activitat en el partit socialista i vaig ostentar diversos càrrecs institucionals, durant quaranta anys. És evident que en totes les propostes i decisions pot haver-hi diferents punts de vista, només faltaria. Però, per això es fan les reunions, sessions, plenaris, ets, per exposar les diferències, crítiques i discrepàncies. Ara bé, al final, els acords, s’han d’acceptar i complir, agradin o no.
Dic això a la vista d’una nova tanda de declaracions, controvèrsies, discrepàncies i desavinences de García Page, el president de la Junta de Castella – La Manxa, en relació amb la proposta de nou sistema de finançament autonòmic. En alguns moments em recorden els sermons que tot sovint ens feia Jordi Pujol, en els debats del Parlament on volia erigir-se en un referent moral, ètic i estètic de tot el que passava a Catalunya, a Espanya i en el món mundial.
Al final, tanta arrogància, cansa. Voler representar les essències del socialisme no es correspon amb les necessitats d’innovar i renovar els discursos i sobretot les accions diàries. El món està canviant a una velocitat immensa i no serà amb receptes del passat que alguns dels nous problemes trobin solució.
Si miro enrere i penso en com estava el meu poble quan vam entrar a governar-lo allà l’any 1979 i com el tenim ara, puc assegurar que en aquests 46 anys, les receptes aplicades han estat múltiples i variades. Malament hauríem anat si no haguéssim innovat i modificat plantejaments que podien semblar adequats al principi, però impossibles de mantenir amb el pas dels anys.
Doncs bé, el sistema de finançament està més que caducat i si algú tenia un millor sistema que l’hagués posat sobre la taula. No hi ha res més frustrant i indignant que escoltar crítiques, però no tenir cap alternativa. Si García Page no veu bé la proposta presentada, ha tingut una desena d’anys per buscar-ne una altra i fer-la pública. En política, no estem per dir no a tot, sinó per negociar i si cal presentar alternatives.
Ara parlo de finançament, però és que no passa setmana que no entri a criticar qualsevol altre tema amb criteris envellits, sobrepassats per la realitat. És una mena de “castellano viejo” que va repetint “per aquí no, i per allà, tampoc”. Doncs bé, que digui per on vol anar, i sobretot ho expressi allà on pertoca: en els òrgans interns del partit. És que, si no, el que sembla és simplement donar sortida als afanys de protagonisme, sense adonar-se, de l’ús i abús que fan els mitjans de comunicació, afins al PP i Vox, de tenir-lo com a company de viatge.
En fi, cadascú amb les seves idees i prioritats, però francament la utilitat d’un polític es mesura en la seva capacitat de negociació i presentació de propostes i alternatives. Francament, fa anys que no les veig de la mà de García Page.
