Catalunya acabava el 2023 amb tres grans evidències del desgovern de la darrera dècada, una dècada perduda en molts àmbits, però especialment en matèria d’infraestructures, d’energies renovables i també d’educació.
Els resultats de les proves PISA, on Catalunya ha obtingut el pitjor resultat de la història amb una caiguda molt important en els nivells de comprensió lectora i de matemàtiques (que ens torna a situar a la cua d’Espanya, i a l’alçada de països com Turquia o Vietnam), han evidenciat allò que des del PSC fa tants anys que denunciem: que la qualitat del sistema educatiu s’ha anat devaluant, i que l’educació no ha estat mai una prioritat pels darrers governs de la Generalitat de Catalunya; ni tan sols quan parlaven d’estructures d’Estat van tractar l’educació com una d’aquestes estructures. Després d’un esforç importantíssim dels darrers governs d’esquerres, fins al 2010, per impulsar programes i estratègies educatives (els plans educatius d’entorn, la sisena hora a l’escola pública, la universalització de les biblioteques escolars, el programa salut i escola, les Oficines Municipals d’Escolarització, les aules d’acollida, les escoles bressol, entre d’altres) per assolir un sistema educatiu excel·lent i equitatiu que havia portat una millora important de resultats i en termes d’equitat, el primer govern d’Artur Mas va executar unes retallades importantíssimes que van perjudicar molt l’educació pública: va eliminar la sisena hora a l’escola pública, va aplicar la jornada compactada i suprimir el servei de menjador als instituts públics, va abandonar el finançament de les escoles bressol, va incrementar les taxes d’accés a la Formació Professional, reduir plans educatius d’entorn i retallar les beques a l’alumnat vulnerable. I algunes d’aquestes retallades a dia d’avui encara no s’han revertit en la seva totalitat.
Ara bé, les retallades del 2011-2012 no són la única causa de la davallada d’aquests resultats. En els darrers temps, no hem sabut veure en els diferents governs independentistes la determinació necessària per superar la inèrcia i canviar el rumb de la política educativa. De fet, a banda dels problemes que han afectat al conjunt de societats occidentals, com la pandèmia o la sobreexposició dels menors als dispositius digitals, a Catalunya existeixen problemes específics que expliquen que el rendiment de l’alumnat hagi caigut de manera ininterrompuda des del 2015 fins ara, i tenen a veure amb la governança educativa. Aquests darrers anys s’han pres decisions errònies i no consensuades amb la comunitat educativa que no han contribuït a la millora educativa, al contrari: l’avançament del calendari escolar ha deixat poc temps als equips docents per la planificació del curs, les tardes del mes de setembre del curs passat es podrien haver dedicat a reforçar competències i no al lleure, l’aprovació dels currículums un cop començat el curs o la modificació de la plantilla a mig curs, la reducció de la sisena hora també als centres de màxima complexitat i la retirada de recursos a aquests centres. I, d’altra banda, s’han pres mesures que potser no han estat les més efectives per millorar aquest rendiment educatiu ni tampoc per reduir les desigualtats, com un xec escolar universal per adquirir llibres i material escolar que ha tingut un impacte molt baix en termes d’equitat, i que ha doblat l’import dels ajuts destinats a alumnat vulnerable, per citar un exemple.
Però, en tot cas, és hora de millorar entre tots i totes el sistema educatiu. Hem d’aspirar a millorar el rendiment educatiu de l’alumnat, a reduir les desigualtats educatives, quan som la comunitat autònoma amb una major diferència de resultats d’aprenentatge entre el 25% d’alumnat de famílies de nivell socioeconòmic més alt i el 25% de nivell més baix, i fer que l’ascensor social que hauria de ser l’educació torni a funcionar. Per això necessitem actuar urgentment però de manera serena, escoltant la comunitat educativa, els i les mestres i el professorat, les direccions dels centres, les famílies, i també l’alumnat. No existeixen les solucions màgiques, però sabem què funciona i què no funciona al sistema educatiu. Comencem per preguntar a aquells centres educatius que obtenen bons resultats, especialment aquells que els obtenen tenint nivells importants d’alumnat pobre o d’origen immigrant o amb necessitats de suport educatiu, de quina manera ho aconsegueixen. Preguntem als equips directius què necessiten per millorar, escoltem-los i dotem-los del recursos necessaris, siguin professionals de suport a l’escola inclusiva, psicòlegs o aules d’acollida. I ajudem i acompanyem aquells que necessiten corregir el rumb, revisar les metodologies i el propi projecte educatiu.
Des del PSC estem convençuts que la comunitat educativa es pot posar d’acord en algunes problemàtiques a resoldre: l’excés de burocràcia que asfixia els equips directius, la manca de professionals de suport per atendre adequadament l’alumnat i gestionar la creixent heterogeneïtat a les aules, la falta de temps per fer formació de centre vinculada a les necessitats del propi centre i reforçar els projectes educatius, la necessitat de millorar les transicions entre etapes educatives, la orientació i l’atenció individualitzada a l’alumnat, el desplegament de la FP bàsica que permetria oferir itineraris professionalitzadors a determinats perfils d’alumnat i reduir així els alts nivells d’abandonament escolar prematur, equiparar les condicions dels centres del Servei d’Educació de Catalunya, o prestigiar la carrera docent i incentivar el reclutament de professorat especialista avui difícil de cobrir, així com l’insuficient acompanyament a l’alumnat vulnerable. En definitiva, és el moment de buscar solucions viables, concretes i a mida a molt curt termini, escoltant els professionals que estan a peu d’aula. No ens en sortirem tampoc reobrint debats generalistes ni elaborant plans centralitzats que suposin més burocràcia i poca ajuda als centres. Centrem-nos en allò essencial que es pot fer com a molt tard al proper curs escolar. Des del PSC hi volem contribuir decididament perquè només serà amb consens que puguem fer el salt necessari que ens permeti recuperar la vitalitat i el prestigi de l’educació a Catalunya, millorar el benestar de la comunitat educativa i guanyar en equitat i cohesió social.
