No intentaré en aquestes notes analitzar les raons que van determinar la decisió, en tot cas errònia, de Rússia d’envair Ucraïna, lligada sense dubte a l’acostament de l’OTAN a les seves fronteres, ni tampoc els errors que s’han anat produint en les apreciacions dels diferents protagonistes al llarg d’aquest conflicte. Per part de Rússia creure que seria senzill acabar amb la resistència ucraïnesa i acabar la guerra en poques setmanes i per part d’Ucraïna i els seus aliats a la inversa, pensar que un cop detinguda l’ofensiva russa i havent iniciat una contraofensiva al llarg de 2023 seria també senzill derrotar els exèrcits russos i guanyar la guerra. La veritat és que Rússia va ser capaç de resistir aquesta contraofensiva i després contraatacar, avançant sobre Ucraïna de manera sostinguda en els últims mesos. Avui es veu clar que cap dels protagonistes serà capaç de guanyar la guerra totalment, encara que avui l’avantatge estigui en el costat de Rússia, i sembla inevitable la solució clàssica en aquestes situacions d’estancament: alto el foc, armistici i negociació, tenint present que aquesta es pot allargar molt en el temps, com ha succeït en altres conflictes.
El que m’interessa assenyalar sobretot és que aquest conflicte ha posat en evidència la feblesa de la Unió Europea en matèria de defensa, la insuficiència del seu armament i dels mecanismes de coordinació propis. Els països europeus sempre havien donat per fet que les seves limitacions les cobririen els Estats Units a través de l’OTAN. El gir aïllacionista que ha provocat Donald Trump en la política exterior d’aquest país (aïllacionisme que s’ha de tenir present està inserit en la tradició política d’una part important de la societat americana) ha accentuat aquesta percepció d’indefensió i ha obligat els països europeus a reaccionar.
S’ha fet palès, per tant, que la Unió Europea ha de tenir una política de defensa pròpia, dotada dels recursos necessaris i amb una direcció comuna. No sé si aquesta situació ha de portar a un exèrcit únic europeu, com alguns propugnen, o a una federalització dels exèrcits nacionals amb mecanismes de coordinació efectius i sòlids, però en qualsevol cas Europa s’ha de presentar davant la resta del món amb una capacitat defensiva i, si fos necessari, ofensiva també, suficients. Es tracta en definitiva de garantir la seguretat de la unitat europea.
I a més, aquesta necessitat pot significar a la vegada un impuls cap a la unificació política d’Europa. Tots els estats del món s’han configurat al voltant d’institucions polítiques però també d’exèrcits a càrrec de la seguretat del conjunt. L’increment de les despeses en defensa dels estats de la Unió Europea per reforçar la seva seguretat és a la vegada, per tant, una necessitat i una oportunitat.
Però aquest èmfasi en les polítiques de defensa i seguretat s’ha de plantejar de manera raonable, evitant la retòrica bel·licista que avui caracteritza les intervencions de molts responsable europeus, amb poques excepcions com les del nostre president, Pedro Sánchez. Es parla massa de guerra i poc de garantir la pau i aquests discursos a més s’acompanyen de propostes extravagants als nostres ulls com algunes de les que conté el pla de prevenció davant d’una guerra o una catàstrofe climàtica. Espantar la població amb missatges alarmistes, generant por, mai ha tingut conseqüències positives al llarg de la història, i en general han alimentat posicions antidemocràtiques, de dretes i conservadores, mai posicions progressistes. Per altra banda, aquests discursos bel·licistes estan molt allunyats de la millor tradició de la civilització europea i dels valors que l’han caracteritzat al llarg de la història.
Rússia ha envaït Ucraïna, cosa que no es pot ignorar, però la pau vindrà algun dia i la Unió Europea s’haurà d’entendre necessàriament amb el país veí de l’est. Seria paradoxal que les altres potències del món (Estats Units, la Xina, l’Índia) acabin tenint relacions positives amb Rússia, que no s’ha d’oblidar també forma part d’Europa, i la Unió Europea segueixi en una situació de conflicte per molt mitigat que sigui.
Per últim, la història ens ensenya que una pau estable es garanteix disposant de mitjans de defensa suficients, dissuasoris d’agressions, però també practicant polítiques de distensió i bon veïnatge.
