Carles Vivancos és membre del Comitè de Redacció de l’Endavant i analista polític i signa aquesta nota quinzenal que compartim.
A mesura que l’èpica i l’estètica de l’independentisme es retiren de l’esfera pública es va coneixent el llegat dels dotze anys de mal govern i la dècada perduda que ha representat per als catalans. Cada setmana afloren noves facetes del que els successius governs independentistes no han fet i han volgut amagar al quarto dels mals endreços. A dia d’avui no hi ha cap conselleria que s’escapi del desordre. Fem una mica de memòria abans de destacar els problemes acumulats més notoris.
Va ser durant la campanya electoral autonòmica del 2010 que Artur Mas va prometre, en cas de guanyar, el “govern dels millors”. Els fets ràpidament el varen desmentir. Formaren part d’aquell govern Boi Ruiz, impulsor de les retallades més bèsties mai conegudes al sistema públic de Salut de Catalunya, Felip Puig Godés, recordat per la seva fatxenderia al front de la conselleria d’Interior, i Germà Gordó, al front de la Secretaria del Govern, actualment processat per vàries causes vinculades al “3%”.
Però sense cap mena de dubte la persona que millor encarna el pèssim llegat d’aquell govern és Francesc Homs, el portaveu qui, després de divuit mesos de constants retallades en els serveis públics, va començar a difondre la “bona nova” que tots els problemes de Catalunya (ell volia dir de la Generalitat però deia “Catalunya”) es podrien solucionar amb la independència i aquesta, si els catalans ho desitjàvem amb molta intensitat, era a tocar. A causa de la “debilitat” d’Espanya. Una Espanya mal governada pel PP de M. Rajoy. Era el moment de “l’estrabada”.
Aquell va ser el moment fundacional del “procés” però, sobretot, va ser el moment a partir del qual els posteriors dotze anys ininterromputs de governs nacionalistes catalans varen empitjorar el rècord de desgovern que ja havíem patit durant els 23 anys de Jordi Pujol.
Si la feina principal dels set anys de govern dels presidents Maragall i Montilla va consistir, essencialment, en posar Catalunya al dia dels endarreriments que tant els serveis públics com les infraestructures del país patien, per la incapacitat del populisme pujolista d’impulsar els projectes que es necessitaven al no voler afrontar els desgasts locals que això els podia suposar (per la ubicació d’un abocador, pel pas d’una línia d’alta tensió, per l’emplaçament d’una presó…), la tasca principal del primer govern d’Artur Mas va ser la de retallar els serveis públics per afavorir els serveis privats. Especialment els de sanitat i educació. Com segueix fent ara el PP d’Isabel Díaz Ayuso a la CAM.
Abans de l’estiu del 2012, el cost electoral que les enquestes anunciaven a Artur Mas, per causa de divuit mesos consecutius de retallades i del desgast de la clara implicació de CDC en el saqueig del Palau de la Música, varen ser el punt de partida per abandonar tant el “govern dels millors” com la mínima intenció de governança democràtica. Des de les primeres eleccions catalanes anticipades de 2012, portem quatre conteses electorals. Amb unes legislatures que han durat poc més de dos anys cadascuna. Aquesta campanya electoral permanent i la fugida endavant política cap a l’horitzó quimèric de la independència ha deixat un país deficitari en gairebé tots els fronts:
- En educació, amb les plantilles públiques encongides i sense un projecte educatiu de país clar. Ni tant sols en el tema “estrella” dels independentistes catalans: la política lingüística. Més que el “retrocés” de l’ús social del català, entre d’altres raons per haver esdevingut una arma llancívola entre els nacionalistes catalans i els nacionalistes espanyol, el que posa en evidència els dèficits de governança de la darrera dècada (amb consellers del ram pertanyents a ERC durant la meitat del temps) és la recentment publicada enquesta sociolingüístíca del País Basc en la que es denota que l’ús de l’euskara pràcticament ha atrapat al català, quan la diferència entre ambdues llengües, en els respectius territoris, superava els dos dígits fa poc més d’una dècada.
- En salut, amb unes infraestructures al límit, una assistència primària depassada i amb plantilles deficitàries en pràcticament totes les especialitats mèdiques i d’infermeria. La tensió del sistema sanitari públic, acumulada durant la pandèmia, s’està posant de relleu ara amb l’aflorament dels problemes de fons que havien quedat en segon pla per l’estrès dels reptes urgents.
- En matèria de sostenibilitat i resiliència els problemes derivat d’una dècada llarga d’inactivitat es posen de relleu ara. Quan augmenten les tensions en l’aprovisionament elèctric, en la disponibilitat d’aigua potable o en les polítiques de reciclatge i tractament de residus. Amb els governs independentistes presoners de la CUP des del 2015, els suspensos de Catalunya en tot allò relacionat amb la sostenibilitat s’acumulen. I sort en tindrem de les plantes dessaladores impulsades durant el govern del president Montilla per superar la present sequera doncs sense elles, els anys d’inacció de l’ACA pesarien encara més.
- En matèria de seguretat l’herència també és galdosa. Fins l’any passat no es varen posar en marxa les eines necessàries per augmentar la dotació de Mossos que Catalunya necessitat imperiosament. Però els successius canvis en el comanament de la policia autonòmica més les reorganitzacions internes dels Mossos no han servit precisament per reforçar ni la confiança pública en el cos ni la despolitització de la policia autonòmica. Un cop més estem pagant el preu del suport parlamentari de la CUP als presidents de la Generalitat independentistes. La darrera mostra greu d’incapacitat de governar és la compra de camions per als Bombers, dos anys enrere, que no tenen les característiques necessàries per prestar els serveis que els hi són requerits (sense oblidar la contracta de manteniment dels vehicles, avui sota investigació judicial).
- També en ciberseguretat la nota que mereixen els successius governs de la darrera dècada és un zero. Mentre tota l’energia de l’equip de comunicació de Pere Aragonès està posada en denunciar el “catalangate” arreu del món, els ciberatacs es centre en el sistema sanitari. Fa uns anys en va ser víctima l’hospital Moïses Broggi, fa uns mesos va ser l’hospital Clínic el que va quedar paralitzat i encara no ha pogut recuperar la normalitat en els seus serveis. Davant d’aquesta realitat, la premsa nacionalista catalana es limita assenyalar que els ciberatacs es donen a tot el món sense demanar cap explicació a la Generalitat.
- En política industrial, només cal recordar els efectes del menyspreu de la Generalitat del govern de Pere Aragonès a SEAT que s’ha saldat amb el grup Volkswagen donant suport a la mega-fàbrica de bateries de Sagunt. Tampoc ha estat gens brillant la gestió de la Generalitat en la crisi de Nissan. Ni en el diàleg amb la multinacional ni en la cerca d’alternatives per a l’important parc de proveïdors afectats per la pèrdua de la factoria de la Zona Franca del constructor de cotxes japonès. Per no recordar el desastre amb l’Agència Europea del Medicament.
La llista de desgavells i desgoverns es força més llarga. La finalitat d’exposar els anteriors és posar de relleu que el que avui tenim és el resultat acumulat de molts anys (i molts governs, presidents, consellers i alts càrrecs) que no han fet la seva feina. I els problemes i endarreriments que avui pateix Catalunya en les diferents àrees esmentades són per causa de una llarga dècada d’abandonament de la responsabilitat de governar i la seva substitució per una campanya de propaganda permanent en favor de la ficció de la independència. No podem oblidar que ERC ha estat present en el govern de la Generalitat durant 22 dels 43 anys transcorreguts des de la recuperació de la institució després de la mort de Franco. Varen governar 7 anys amb Jordi Pujol, 7 anys amb els presidents socialistes i 8 anys més en els governs independentistes. És a dir que el partit de Pere Aragonès es plenament corresponsable dels problemes que avui afronta Catalunya fruit de la deixadesa dels seus darrers governants i això no ho canviarà amb cap “claredat”.
La “dècada prodigiosa” del independentisme ha arribat al seu epíleg. A l’espera de que ERC també hagi de retre comptes per aprofitar-se del “procés” -entès aquí com un mer enfrontament polític amb finalitats electoralistes- (ja ho han hagut de fer ICV, PP, C’s i CDC) hem de confiar que en l’actual cicle electoral sentin l’exigència d’una societat que els hi demani responsabilitats per la seva incapacitat de millorar el present i el futur de Catalunya. I hem de treballar per que aquesta exigència es tradueixi en un major suport a les alternatives que els socialistes representem tant a nivell municipal com català, espanyol i europeu. Els propers dos anys son claus per donar als nostres ajuntaments, a Catalunya, Espanya i Europa l’impuls que la ciutadania reclama per recuperar, en allò que es pugui, el temps perdut.
Entretant Catalunya, abans respectada pel seu rigor i per la seva capacitat real d’impulsar i desenvolupar grans projectes, s’ha fet mereixedora del malnom d’aquella antiga fàbrica tèxtil barcelonina coneguda més pel seu caos que pels seus productes: Can Seixanta!
