Vivim temps de consternació i angoixa. Temps en què certes brúixoles morals semblen haver-se trencat i en què les referències es desdibuixen. Internament, la corrupció i el masclisme brollen allà on menys s’esperava, amb una cruesa i una vulgaritat difícils d’imaginar. Externament, un imperialisme militarista —inflamat de supèrbia i testosterona— ressorgeix anunciant la guerra amb la veu i els gestos d’alguns líders de les nacions més armades del món.
El resultat: una foguera d’abusos, atropellaments i prepotència que amenaça d’alimentar el foc de la polarització, el fanatisme i la guerra. Però fins on pot arribar aquest incendi? Què pot calcinar al seu pas?
Només una ceguesa voluntària impediria veure el que és evident: aquest foc, fins fa poc llunyà, avança ara a gran velocitat i pot arrasar-ho tot: l’estat de dret, la democràcia, el multilateralisme i, per descomptat, la pau.
Davant d’això, què hem de fer aquells que creiem en la democràcia i en l’equitat? Com sostenir l’esperança quan el present s’encongeix i el futur sembla replegar-se? La resposta no pot ser ambigua: cal intentar aixecar-nos i, amb humilitat i perseverança, continuar avançant per complir els nostres compromisos.
El nostre compromís, tantes vegades expressat, és continuar combatent la corrupció, malgrat les derrotes patides. Amb constància. Sense indulgències partidistes ni excepcions. I continuar compromesos amb el multilateralisme i la convivència pacífica entre nacions. Comprometre’ns amb tots dos objectius com si ens hi anés la vida —perquè, de fet, hi estan en joc la democràcia i la pau.
Aquests dos compromisos irrenunciables només poden sostenir-se a partir de dues virtuts profundament polítiques: humilitat i perseverança.
La humilitat, en política, no és debilitat: és coratge. Coratge per reconèixer errors, assumir responsabilitats i no deixar-se seduir per l’autocomplaença. Humilitat per tocar de peus a terra, mirar la ciutadania als ulls i dir la veritat, fins i tot quan alguns aspectes d’aquesta veritat resultin incòmodes. Però només així es pot rectificar.
D’altra banda, la perseverança significa la voluntat de no rendir-se quan arrelen les tempestes. Mantenir-se ferm en els principis quan les circumstàncies empenyen a cedir. Perseverar és resistir la temptació del camí fàcil i de la tàctica socorreguda. És mirar lluny. Saber esperar sense claudicar.
Perseverar és avançar pas a pas, guiat per la certesa que hi ha sortida, i no deixar-se vèncer per l’ansietat.
Davant la corrupció, el socialisme democràtic ha d’actuar amb l’energia que dona una convicció: que, per greus que siguin els delictes que ara comencen a emergir, cap d’ells és culpa dels votants, simpatitzants i militants socialistes. Per tant, res no pot frenar la determinació contra la corrupció.
A partir d’aquí, el rumb ha de ser clar. D’una banda, garantir la transparència. Tant en el funcionament dels partits com en tots els aspectes de la contractació pública; i, en general, en tot el sistema polític i administratiu. De l’altra, oposar-se al bel·licisme i afirmar amb rotunditat el compromís amb la diplomàcia. Dir “no” a la temptació de l’armamentisme desenfrenat i a aquells que entenen que l’únic llenguatge vàlid en les relacions internacionals és l’agressió.
Però la determinació no exclou la prudència. Perquè justament en aquests moments d’angoixa i incertesa és quan més important resulta, per al socialisme democràtic, actuar amb mesura i amb prudència. És precisament ara quan més cal mesurar cada pas. Quan cal anticipar amb responsabilitat les seves conseqüències. Perquè per fer complir les regles de l’estat de dret en tot el seu abast i treballar per la pau, garantir la fluïdesa dels processos i deixar temps al temps és imprescindible. Temps perquè els parlaments deliberin i es pronunciïn. Temps perquè la justícia aclareixi els fets i sancioni les conductes que corresponguin.
En cap cas, ni la voràgine mediàtica ni els càlculs partidistes han de desviar aquest rumb que és el del bon govern, el de l’estat de dret i el de la pau.
Però no s’ha de confondre la serenor i la prudència amb cap tipus de claudicació ideològica ni renúncia als ideals. Al contrari, i per no confondre, és el moment d’aixecar el cap ben alt —com ha expressat l’anterior vicesecretària del PSOE, Adriana Lastra—, sense arrogància, amb la tranquil·litat de saber que aquests ideals tenen el suport de milions de votants i milers de militants que tenen la consciència tranquil·la.
Els ideals de la socialdemocràcia no poden caure a la foguera del desencís, de la claudicació o de la decepció. En cap cas han de ser arrossegats per l’incendi de les il·lusions perdudes que avui alimenten les trames de corrupció, Trump i l’extrema dreta. Perquè si aquests ideals es perdessin, tota la democràcia en patiria les conseqüències.
