Fins al 15 de juliol, a Catalunya ja havien cremat 4.571 hectàrees forestals en 461 incendis, el pitjor registre de l’última dècada.
Aquest mateix cap de setmana, el foc que afecta Almorox, San Martín de Valdeiglesias i la província d’Àvila ja superava les 100.000 hectàrees. La vicepresidenta tercera del Govern l’ha definit com l’incendi més important de la història recent d’Espanya. El balanç és devastador: més de 70.000 persones evacuades i ajuda sol·licitada a la Unió Europea.
A l’altra banda de la frontera, a França, l’incendi que amenaça Bordeus ja ha desplaçat més de 220.000 persones i ha provocat, per primera vegada al país, un fenomen que bombers i científics han batejat com a «drac de foc entre els núvols»: un incendi capaç de generar els seus propis vents i de tornar-se, literalment, imprevisible i, per tant, impossible d’extingir amb mitjans humans.
Darrere d’aquestes xifres hi ha una realitat que cap estadística no aconsegueix transmetre del tot: milers de persones evacuades, dies sencers d’angoixa i d’incertesa, pèrdues humanes i materials, imatges que quedaran gravades per sempre a la memòria i molts projectes de vida literalment calcinats. I també un símbol molt poderós: el fum negre i tòxic avançant, cada vegada més, cap als nuclis urbans.
Quan es confinen o s’evacuen centenars de milers de persones, el desastre climàtic deixa de ser una imatge televisiva —de la qual ens podem distanciar a voluntat— per convertir-se en allò que sempre ha estat en realitat: persones angoixades i atemorides, vides concretes amenaçades i formes de vida senceres —una granja, un restaurant, una vinya, una casa, un poble— arrasades en poques hores.
El risc que ja no és excepció, sinó estructura
Tres focus, tres contextos geogràfics diferents, un mateix estiu: no és una casualitat; és un patró que, malauradament, ja ens resulta massa reconeixible.
Fa més de quatre dècades, el sociòleg alemany Ulrich Beck va advertir, a la seva obra La societat del risc (1986), que les societats avançades entraven en una nova fase: la que ell va anomenar «societat del risc», un estadi en què les amenaces deixen de ser accidents puntuals per convertir-se en el resultat sistemàtic del nostre propi model de desenvolupament: estructurals, permanents i cegues davant les fronteres administratives.
Un incendi que salta de Toledo a Àvila, o de la Gironda cap a Bordeus, no distingeix comunitats autònomes ni països, i ja no es pot considerar un accident ni un episodi passatger d’estiu: s’ha convertit en una realitat normalitzada que ens acompanyarà a partir d’ara. És la prova que hem entrat en un règim de risc permanent, en què els serveis de socors i l’ajuda d’emergència, per ben executats que siguin, ja no són suficients.
Tampoc no s’ha de considerar accidental el dany que aquesta nova normalitat provoca: els incendis deixen una degradació del territori molt acusada i permanent. Els més recurrents o intensos deterioren les propietats físiques i biològiques del sòl, acceleren l’erosió i, quan la vegetació no aconsegueix regenerar-se a temps, afavoreixen el procés de desertificació.
Segons el Ministeri per a la Transició Ecològica, al voltant del 75% del territori espanyol ja es troba en risc de desertització i un 6% ja s’ha degradat de forma irreversible.
El patró que hi ha darrere d’aquesta xifra és conegut: la despoblació rural deixa la muntanya sense gestionar, la biomassa seca s’hi acumula i el foc —originat per negligència humana en el 90% dels casos— troba cada any un combustible més abundant. No estem davant d’un fenomen natural que simplement s’hagi agreujat amb la calor: també és el resultat de dècades d’abandonament territorial que encara no s’han corregit amb l’ambició necessària.
Estabilitat i realisme, no fragmentació
Siguin quines siguin les perspectives, convé assenyalar també allò que s’ha avançat: el Pla Alfa, la coordinació entre Bombers, Agents Rurals i Mossos d’Esquadra, i els plans d’autoprotecció de més de 300 municipis catalans constitueixen una resposta seriosa i professional davant l’emergència immediata. I cal dir una cosa que no sempre s’expressa amb la claredat necessària: res d’això no seria possible sense l’estabilitat institucional que el Govern de Salvador Illa ha retornat a Catalunya, ni sense la mirada realista —sense èpica, sense dreceres— amb què ha tornat a situar la gestió pública, i no la confrontació identitària, al centre de l’acció de govern. Aquesta combinació d’estabilitat i realisme no és un luxe en temps tranquils: és la condició sense la qual cap reforma profunda no és possible.
El mateix Govern ho va entendre abans que el foc ho fes evident: el passat mes de maig, Illa va signar amb Califòrnia un pla d’acció a dos anys vista en el marc de la Mediterranean Climate Action Partnership —quinze governs subestatals de cinc continents—, centrat en la gestió dels incendis, els recursos hídrics i l’adaptació climàtica. És la prova que els canvis de fons no s’improvisen a l’agost: es construeixen amb anys d’antelació i al costat de socis que comparteixen un mateix horitzó.
Un pacte d’estat com el que aquesta setmana ha reclamat Pedro Sánchez —i que Vox rebutja de ple juntament amb l’Agenda 2030— només tindrà aquest mateix valor si es planteja amb aquesta mateixa lògica: governs que durin, pressupostos que s’aprovin i consensos que resisteixin més d’un cicle electoral.
Si, per contra, cedim terreny als discursos que alimenten la fragmentació i la polarització social —l’extrema dreta que nega el problema, la xenofòbia que busca un culpable extern allà on només hi ha negligència i abandonament rural—, no hi haurà cap reforma possible: només la gestió de la pròxima urgència, i després de la següent. L’estabilitat no és continuisme: és la precondició del canvi real.
El que el risc ens retorna
El drac de foc que avança cap a Bordeus, les cent mil hectàrees d’Àvila i Madrid, les 4.571 hectàrees cremades a Catalunya: no són tres episodis aïllats, sinó una mateixa societat del risc. Tot plegat mostra què passa quan s’ajorna el canvi de model de vida que és més urgent que mai.
Darrere de cada evacuació hi ha una família real. Darrere de cada hectàrea cremada emergeix un futur més fràgil. La pregunta no és si un bosc tornarà a cremar —ho tornarà a fer, i probablement amb una intensitat més gran—, sinó si ens podem permetre continuar ajornant les respostes estratègiques que una societat del risc, cada vegada més accentuada, ja no pot esperar.
