El periodista Jordi Salido entrevista per l’Endavant a Grace Mausser, copresidenta del Partit Demòcrata a Nova York i membre destacada de l‘equip que va portar Zohran Mamdani a l’alcaldia d’aquesta ciutat, aprofitant el seu pas i la seva participació en la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, fa pocs dies.
Grace Mausser, copresidenta dels Socialistes Democràtics d’Amèrica (DSA) a Nova York i membre de la campanya electoral de l’alcalde Zohran Mamdani. Gràcies per concedir aquesta entrevista a L’Endavant, la revista del Partit dels Socialistes de Catalunya i altaveu de la veu dels i les socialistes catalans.
Gràcies a vosaltres per convidar-me. Estic contenta de ser aquí.
Grace, per a una audiència internacional que potser no coneix bé què és la DSA, com definiries avui la missió de l’organització?
Se’ns coneix sobretot pel treball en política electoral i per l’elecció de persones que, normalment, es presenten com a demòcrates, però també fem organització sindical. Treballem en àmbits com la justícia per a les persones immigrants, la justícia racial i la seguretat pública. I realment intentem vincular la major part del nostre treball temàtic al nostre projecte electoral, un cop hem aconseguit elegir persones i portar-les a les institucions, ens coordinem molt estretament amb elles per desenvolupar el que anomenem una estratègia de dins i fora, de manera que les persones que són dins dels espais de poder puguin informar l’estratègia de les persones que són fora dels espais de poder, i viceversa.
Una cosa que cal remarcar és que no som un partit polític. Als Estats Units, com estic segura que saben els nostres lectors i espectadors, realment només hi ha demòcrates i republicans. És extremadament difícil que qualsevol altre tipus de partit tingui cap mena d’èxit electoral. Per això, el que hem fet és presentar socialistes dins la candidatura demòcrata.
Disputem candidatures a les primàries demòcrates i després ens presentem a les eleccions generals com a demòcrates. Però el Partit Demòcrata no està organitzat de la mateixa manera que els partits a Europa, i nosaltres intentem organitzar-nos més com un partit europeu: desenvolupem una base de membres, però també organitzem i cohesionem els càrrecs electes que han arribat a les institucions.
La DSA ha passat de ser vista com una organització activista a convertir-se en una força electoral seriosa. Quins són ara els vostres principals objectius?
Crec que realment hem de canviar la direcció dels Estats Units. És un objectiu gran, però hi estem treballant. Volem portar polítiques socialistes democràtiques als Estats Units, no només a escala local o estatal, sinó també a escala nacional. I, en realitat, calen recursos nacionals per fer moltes de les coses que considerem necessàries, com crear un programa de cures infantils plenament universal, construir més habitatge de titularitat pública i impulsar un programa nacional de sanitat. Són coses per a les quals calen milers i milers de milions de dòlars, uns recursos que només estan realment disponibles a escala federal.
Per tant, volem elegir prou persones i construir prou pressió des de fora perquè això sigui possible i, esperem, perquè algun dia aviat una majoria de nord-americans s’identifiquin com a socialistes.
Què us va ensenyar la victòria de Zohran Mamdani sobre l’organització de base, el contacte amb els votants i els límits de la política tradicional del Partit Demòcrata?
L’estratègia de la DSA, sobretot des del 2016, quan Bernie Sanders es va presentar per primera vegada a la presidència, s’ha centrat en el contacte directe amb els votants.
Totes les nostres campanyes electorals es construeixen sobre el porta a porta, que consisteix a trucar a les portes dels votants i parlar-hi directament per intentar entendre què els importa i també per intentar convèncer-los que haurien de votar un candidat socialista democràtic.
Així, les nostres campanyes, a diferència de les campanyes tradicionals, estan molt centrades en l’experiència del voluntariat i en parlar directament cara a cara, o de vegades per telèfon, amb les persones. Per tant, tot i que, és clar, tenim anuncis i tenim xarxes socials —Zohran era especialment bo a les xarxes socials—, la major part dels nostres recursos i del nostre temps es dedica a aquests esdeveniments presencials o de trucades telefòniques.
Això no només permet construir una comunitat forta dins d’una campanya, sinó que també, crec, és més convincent per als votants quan parles directament amb algú que no pas quan simplement veu passivament un anunci o una publicació a les xarxes socials. Les campanyes polítiques tradicionals valoren molt el joc polític, com fer les connexions adequades o col·locar els anuncis adequats, per sobre d’una cosa més de base com el porta a porta. Nosaltres invertim aquesta relació, de manera que prioritzem l’aspecte organitzatiu de la política per sobre de les parts més vistoses.
Parlem d’habitatge i de l’agenda de l’alcalde Mamdani. Mamdani ha fet de l’accessibilitat a l’habitatge una de les qüestions definidores de la seva administració. Quina valoració fas de la seva agenda d’habitatge fins ara?
Bé, la setmana passada vam obtenir una gran victòria amb la congelació dels lloguers, sí, que era, és clar, una promesa estrella de campanya de l’alcalde Mamdani, però que també és la culminació de molts, molts, molts anys d’organització a Nova York. De fet, la meva primera activitat amb la DSA va ser organitzar per ampliar l’estabilització dels lloguers, que és el mecanisme que ara s’utilitza per congelar el lloguer de milions de novaiorquesos, jo inclosa.
És una victòria molt important perquè demostra que el govern té la capacitat d’impactar directament en la vida i en la butxaca de la gent. Els lloguers de milions de persones no pujaran durant dos anys, i podran atribuir-ho directament a l’alcalde i al moviment socialista.
Això és molt, molt important perquè puguem avançar cap a una política d’habitatge més socialista, perquè ara tenim la confiança de milions de llogaters que han vist què podem fer per ells si treballem junts.
I quins són els pròxims passos d’aquesta política d’habitatge?
Bé, una de les coses que necessitem és apujar els impostos als rics, és clar, perquè hem de finançar millores als edificis.
En molts dels edificis afectats per la congelació del lloguer, no volem que els immobles caiguin en la degradació. Per tant, el govern necessita fons per millorar aquests edificis i fer-los més segurs per a les persones que hi viuen.
Una altra peça és millorar i ampliar l’habitatge públic. Nova York és la ciutat dels Estats Units amb més habitatge de titularitat pública. Però bona part d’aquest parc està deteriorant-se. L’alcalde Mamdani, en el pressupost aprovat ahir, ha ampliat el finançament per a millores en l’habitatge públic més que cap altre alcalde. Però encara en necessita més.
La ciutat sola no té prou diners, de manera que també necessitem l’ajuda del govern estatal i del govern federal. Aquestes inversions promeses mostren l’esforç de l’alcalde. Mostren que el canvi és possible i que ell hi està compromès, i també espero que aquest moviment en aquesta direcció encoratgi les persones a escala estatal i federal a fer els mateixos passos, perquè veuran que és popular i que és una cosa que rebrà suport polític.
Parlem del Partit Demòcrata i del progressisme als Estats Units. Molts demòcrates sostenen que el socialisme democràtic pot guanyar a Nova York, però no necessàriament en estats disputats o en zones rurals. Creus que el model de la DSA es pot traslladar més enllà de les grans ciutats progressistes dels Estats Units?
Crec que sí. Vull dir, és curiós com els comentaristes polítics van canviant les regles del joc. Al principi, quan vam començar a guanyar a Nova York, i just després que guanyés Zohran, deien: bé, no poden guanyar fora de la ciutat de Nova York. En els darrers mesos, socialistes han guanyat a Washington D.C. i a Filadèlfia, i ahir a la nit van guanyar a Denver, Colorado. Ara el relat és: bé, no poden guanyar fora de les ciutats.
I crec que això continuarà expandint-se. El següent serà: bé, no poden guanyar fora dels suburbis. I, finalment, arribarem a tot arreu. Però crec que realment podem guanyar, i ja ho hem fet, fora de les grans ciutats progressistes.
Per tant, és clar, aquest és el lloc on hem de començar. És on, crec, hi ha més receptivitat a aquestes idees. Però quan crees polítiques centrades en les condicions materials i en millorar la vida de la gent, crec que també interpel·len persones de fora de les ciutats. La gent dels suburbis també té problemes amb l’habitatge. Té problemes amb les cures infantils. Té problemes amb els préstecs estudiantils i amb la sanitat.
Bernie Sanders va obtenir molt bons resultats el 2016 i el 2020, quan es va presentar a la presidència com a socialista democràtic, perquè parlava a persones que potser ni tan sols eren demòcrates, però que tenien aquestes preocupacions. I al llarg de l’últim any, ell i la congressista Alexandria Ocasio-Cortez (AOC) han fet gires en estats republicans on milers de persones han anat a escoltar-los. I no crec que totes aquestes persones siguin progressistes. Sens dubte, no són totes socialistes. Però totes saben que el seu sistema sanitari no funciona. Saben que les coses s’estan encarint. I saben que persones com Bernie i AOC parlen d’aquestes preocupacions. Per tant, crec que tenen un sostre molt més alt del que la gent preveu.
Parlant de Bernie Sanders, quin tipus de lideratge de futur necessita el Partit Demòcrata després dels fracassos i les divisions dels darrers anys, a parer teu?
Crec que si els demòcrates no guanyen el 2028, potser no tindrem eleccions el 2032. I els demòcrates moderats no han aconseguit derrotar ni tan sols frenar els republicans feixistes. Va ser sota la direcció dels demòcrates moderats que Trump va guanyar un segon mandat el 2024.
Així que, és clar, soc parcial. Jo mateixa soc socialista. Però realment crec que la nostra millor oportunitat per derrotar un candidat republicà feixista a les pròximes eleccions presidencials és presentar-hi una candidata socialista. Crec que AOC és qui està més ben situada per fer-ho. Encara no ho ha decidit; és cosa seva, és clar. Però sé que el que hem creat a la ciutat de Nova York, i el moviment socialista arreu del país, està preparat per mobilitzar-se per ella. També ho estan milions de progressistes i fins i tot demòcrates moderats. Té molt suport, i crec que la seva visió, arrelada en el socialisme, serà una alternativa molt més clara davant d’algú com J. D. Vance que no pas la que pot oferir algú com Gavin Newsom, el governador de Califòrnia, que és un demòcrata més moderat.
De cara a les eleccions de mig mandat del novembre del 2026, què creus que passarà?
Bé, fins ara, a les primàries, els socialistes han tingut una presència molt bona. Vam guanyar moltes eleccions a Nova York la setmana passada. Ahir a la nit hi va haver una elecció a Denver en què una socialista va derrotar un demòcrata establert que ocupava el càrrec.
Enhorabona…
Sí, gràcies. Va ser molt emocionant. Així que aquestes candidatures, com que la majoria són en escons segurs, arribaran al Congrés i crec que en canviaran realment la composició.
Tinc l’esperança que bona part d’aquesta energia també es traslladi als escons disputats. Així, en molts districtes competitius, els demòcrates potser no són socialistes, ni tan sols propers al socialisme, però intenten realment contrastar-se amb els republicans extremistes. I confio que els demòcrates guanyin una majoria que després pugui ser orientada i organitzada pels socialistes que hi haurà al Congrés. No em faig il·lusions que el Congrés esdevingui socialista d’un dia per l’altre.
Ja saps, només tindrem…
Era la següent pregunta…
Només tindrem unes quantes persones, però són més de les que hem tingut en moltes, moltes dècades. I són organitzadores. Són persones que donaran poder i credibilitat al moviment de fora, però també estaran centrades a convèncer i organitzar els seus col·legues. Per això crec que tindran un impacte més gran del que suggereix el seu nombre.
Parlem de política progressista internacional. Recentment hem vist la Mobilització Progressista Global reunir líders progressistes, partits, sindicats i moviments d’arreu del món. Quina valoració fas d’aquesta iniciativa?
Després de la victòria del 2025, crec que la DSA s’ha implicat més en molta política global, cosa que és molt emocionant i, en molts sentits, nova per a nosaltres com a organització.
He après, en la meva experiència venint a llocs com Barcelona, però també a São Paulo, Berlín i Bèlgica, fins a quin punt nosaltres, als Estats Units, hem d’aprendre d’altres grups i partits i fins a quin punt podem compartir. Mobilitzacions com aquesta, que reuneixen grups que potser no coincideixen en tot, són un intercanvi de coneixement important que ens fa més poderosos a tots. Però també ens coordina d’una manera en què la dreta, sens dubte, ja està coordinada.
La dreta feixista, certament, és global, oi? Té moltes connexions internes. Parlen entre ells tota l’estona. Probablement tenen més diners que nosaltres per facilitar-ho.
Però si les esquerres ens mantenim atomitzades en cadascun dels nostres països, o fins i tot en cadascun dels nostres continents, no podrem combatre les tendències d’una dreta que és global i que s’alimenta mútuament.
Per tant, iniciatives com aquesta em semblen increïblement importants, perquè construeixen aquestes connexions, ens permeten aprendre els uns dels altres, però també mostren que veiem què està fent la dreta i que ens estem organitzant per contrarestar-ho.
Anem ara a la socialdemocràcia europea. Com la veus avui?
És curiós perquè cada vegada que vinc a Europa o parlo amb europeus, m’expliquen com n’estan d’entusiasmats amb l’ascens de l’esquerra nord-americana, del socialisme nord-americà, i lamenten el declivi del socialisme europeu. Jo sempre dic: vosaltres partiu d’un punt molt més alt que nosaltres.
Les expectatives sempre són importants…
Sí, sí. Fins i tot en un lloc com el Regne Unit, que s’està enfonsant en diversos sentits, tenen un programa de sanitat molt més universal que nosaltres.
Per tant, el socialisme nord-americà pot estar en ascens, però en molts sentits les polítiques per les quals lluitem són coses que molts països europeus ja tenen. Així que tenim molt a aprendre dels europeus en matèria de polítiques públiques i d’implementació d’aquestes polítiques.
El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, és vist sovint internacionalment com un dels líders europeus més resilients i progressistes. Des de la teva perspectiva, què és interessant o útil de les seves polítiques?
Crec que és un gran exemple de com es poden posar el focus en les condicions materials. Es pot millorar la vida de les persones del teu país o dels teus electors sense demonitzar altres grups de persones. La dreta vol fer-nos creure que la manera de millorar la vida de la gent és expulsant, o de vegades matant o empresonant, milions de persones que són una mica diferents perquè venen d’un altre país, perquè tenen una orientació sexual o una identitat de gènere diferent. I volen fer-nos creure que, si simplement ens desfem d’elles, d’alguna manera màgica la vida de tothom millorarà. Però crec que el vostre president del Govern demostra que no cal fer això: pots apujar el salari mínim i pots incorporar les persones immigrants a l’economia i donar-los un estatus legal.
No és una cosa o l’altra. Pots fer totes dues coses. I això, per a mi, evidentment parla als progressistes que volen tenir una societat inclusiva, però també mostra a les persones que poden sentir-se atretes per la dreta que no cal ser odiós per millorar la pròpia vida. Pots ser inclusiu i, alhora, veure millorades les teves pròpies condicions.
Finalment, si haguessis de dir una batalla que els progressistes han de guanyar en els pròxims cinc anys, quina seria?
Amb el risc de ser massa nord-americana i massa centrada en els Estats Units, crec que hem de guanyar la presidència. Realment crec que si un republicà guanya la presidència dels Estats Units el 2028, podria ser la fi de la democràcia nord-americana tal com la coneixem i, pel lloc que ocupen els Estats Units en la política global, això empoderaria els partits de dreta arreu del món.
I ja l’última pregunta: quin és el teu consell per combatre l’extrema dreta?
Crec que tornaria al que deia sobre el president del Govern espanyol. Hem de tenir una visió positiva.
L’extrema dreta continuarà atacant els nostres veïns i els nostres amics. I el missatge implícit en el que diuen, o de vegades explícit, és que si ens desfem de totes les persones que no són com tu, la teva vida serà millor. Però crec que si la majoria de les persones s’aturen i hi pensen, en realitat no volen això.
No volen que milions de persones siguin empresonades o deportades. Simplement volen poder pagar les seves cases. Volen que la seva feina tingui dignitat.
Volen que els seus fills estiguin ben educats i ben alimentats. I crec que si podem presentar una visió que ofereixi això, ho farem molt millor que si ens limitem a estar en mode defensiu i a respondre a la dreta.
Gairebé crec que hem d’ignorar el que diuen i posar al davant la nostra visió positiva. I quan ens qüestionin, no abandonem ningú, no llancem ningú sota l’autobús, sinó que ens mantenim fidels al missatge. Ens mantenim centrats en les condicions materials i en com podem millorar-les per a tothom.
