Recomanem aquest article de Francesc Trillas, publicat originalment al seu bloc, Progrés Real / Progreso Real
Se’n parla poc de la importància dels “pilotes” en la cadena de valor del populisme. Potser a l’època de Berlusconi o fins i tot Trump 1.0, podrien fer certa gràcia. Ara, quan el nacionalpopulisme està avançant cap a una fase en què fa retrocedir la democràcia i avançar la xenofòbia a tota velocitat, aquests aduladors han deixat de ser simpàtics.
N’hi ha de diferents tipus. Alguns són sincers, altres oportunistes (Rutte?), alguns covards, suposo que algun deu creure que no té més remei. Però sens dubte el primer de la classe és Gianni Infantino, el president de la FIFA, institució de governança mundial del futbol. Crec que a partir d’ara, arrossegar-se per adular un nacionalpopulista, es podrà anomenar «fer un Infantino».
L’episodi de Trump interferint en les sancions del Mundial de futbol i Infantino cedint a aquestes ràpidament saltant-se totes les regles, i perdonant la suspensió d’un jugador dels Estats Units perquè li havia demanat Trump, culmina tot un llarg procés d’acostament que ha tingut moments ridículs, com la concessió a Trump d’un Premi de la Pau substitut del Nobel. Infantino no té cap problema a erosionar les regles i les institucions que permeten que existeixi l’esport més global per agenollar-se davant Trump, i, en canvi, amenaça els governs o reguladors de menor rang quan posen en perill el seu poder.
Aquest populisme que muta a velocitat esbalaïdora en xenofòbia i involució democràtica, té en els aduladors unes figures clau. Per això es retransmeten en directe les reunions del gabinet de Trump, on els secretaris (ministres) competeixen entre ells per veure qui li fa més la pilota al tirà.
Una característica fonamental dels Infantinos en qualsevol procés populista és intentar tapar o tergiversar la veritat. La FIFA dissimula per exemple el seu suport a un xenòfob com Trump mantenint una campanya global antiracista.
Quins són els nostres Infantinos? Prefereixo no donar noms, però alguns candidats es troben per exemple entre els que han intentat minimitzar la rellevància de les repetides enquestes (d’eleccions autonòmiques, municipals, del CEO, de La Vanguardia) que diuen que Junts perd la meitat com a mínim de suports, que van cap a una força d’extrema dreta xenofòbica. He llegit comentaris que dubten de la rigorositat d’aquestes enquestes (moltes i molt coincidents), i d’altres que culpen Salvador Illa de l’ascens del partit xenòfob … Alguns són els mateixos que elogiaven les «jugades mestres» de Mas.
Si diem des de l’esquerra que la direcció de Junts hauria de reflexionar sobre la seva narrativa cada vegada més escorada a la dreta (incloent-hi el retrocés en relació amb el pujolisme en la qüestió de la immigració), se’ns diu que és una crítica interessada i desenfocada, especialment perquè el suposat gir a la dreta podria acabar beneficiant una força encara més situada en aquest espai polític.
Però les coses són més senzilles: la narrativa cada vegada més conservadora (infern fiscal, no hi cabem…) normalitza el pensament ultra a Catalunya, en un moment en què el món ha de decidir si va pel camí de Trump 2.0 (és a dir, de les etnocràcies i del poder totalitari de les grans empreses tecnològiques) o pel camí de la democràcia i la convivència. I alguns pensem que perquè avancin la democràcia i la convivència calen grans aliances que vagin de l’esquerra al centredreta, dels partidaris del socialisme democràtic als partidaris del capitalisme responsable. I creiem que el mateix pensen alguns dirigents i votants de Junts. De moment a Junts dominen els Infantinos. Però pot acabar passant com al Mundial: que malgrat personatges com el president de la FIFA i el tirà de la Casa Blanca, acabi triomfant la diversitat i el multiculturalisme.
