Ara fa vint anys, i després de la publicació al Diari Oficial de la Generalitat i al Boletín Oficial del Estado, que el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya (EAC) entrava en vigor.
Dues dècades és un bon període per fer-ne balanç, per fer valdre els seus avantatges, revisar les seves mancances i assenyalar-ne els aspectes que cal desenvolupar.
Convé recordar que el nou EAC fou el resultat d’un complex procés de negociació que arrenca amb la presidència de Pasqual Maragall i que compta amb l’antecedent de la «Proposta d’acord per a la millora i aprofundiment de l’autogovern» debatuda al Parlament de Catalunya l’any 2002. És important recordar-ho: El PSC, IC i ERC van impulsar conjuntament aquest debat per posar el focus en la necessitat de posar al dia l’Estatut, però CiU, condicionada pels “Pactes del Majestic” amb el PP, va bloquejar-lo.
Però les eleccions de 2003 van donar com a resultat una nova majoria progressista i catalanista, liderada per Pasqual Maragall, que sí que va posar en marxa el procés d’elaboració d’un nou Estatut.
El debat sobre la necessitat d’una reforma de l’Estatut no va ser fàcil. I la negociació al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, tampoc.
Primer calia assolir un acord a Catalunya per presentar a les Corts Generals una proposta de text. La redacció d’aquesta proposta articulada es va veure dificultada, al meu entendre, per dues pressions antagòniques: la protagonitzada pel duel entre ERC i CiU, en el que la formació de la dreta nacionalista buscava anar pujant el llistó de les exigències per acomplexar ERC i així afeblir o trencar el govern del president Maragall, i la protagonitzada per un Partit Popular més interessat a atiar l’anticatalanisme a la resta d’Espanya que no pas a participar en un esforç de consens, malgrat els esforços inicials de Josep Piqué. Del Parlament de Catalunya en va sortir, finalment, un text articulat que fou enviat, com estableix el procediment de reforma estatutària, a les Corts Generals.
Després calia fer el treball parlamentari al Congrés dels Diputats que, en acceptar la iniciativa de reforma estatutària la tramità, d’acord amb les previsions constitucionals, com a Llei Orgànica. Els socialistes catalans hi vam defensar les nostres esmenes, ja presentades al Parlament de Catalunya en el seu moment, i ens vam comprometre a fons per assegurar l’èxit del nou estatut proposat. Altres estaven més preocupats en aparentar i fer-se fotos. En qualsevol cas, la majoria dels grups de la Cambra eren conscients que amb la tramitació del nou Estatut es feia un pas de gegant en el desenvolupament del model autonòmic al conjunt d’Espanya. El debat va ser intens, sovint molt aspre per la posició absolutament contrària del Partit Popular i, també, per la subhasta iniciada entre ERC i CiU per, com deia, exhibir el pedigrí sobiranista més elevat. Però el resultat va ser clar: 189 vots a favor (PSOE, CiU, IU-ICV, PNB, CC i BNG); i 154 vots en contra (PP, ERC i EA).
Aprovada la proposta de nou Estatut a les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat per majoria absoluta de les dues cambres) es va sotmetre a referèndum per a la seva ratificació el 20 de juny: 1.881.765 persones va votar-hi a favor, mentre 528.472 ho van fer en contra. El nou Estatut era ratificat pel poble de Catalunya i entrava en vigor en els primers dies d’agost.
És important recordar que en tot el procediment es va mantenir un escrupolós respecte de l’ordenament jurídic previst a la Constitució, que estableix la possibilitat de la reforma dels estatuts d’autonomia (art. 148.2), i a l’Estatut de 1979 que en fixa les condicions i les majories necessàries (art. 56).
El nou Estatut naixia, però, amb problemes afegits: d’una banda, la crida a votar NO en el referèndum per part d’ERC, que formava part del govern que n’havia impulsat la reforma.
I de l’altra la reacció furiosa de la dreta espanyola, disposada a torpedinar-lo per mitjà d’una campanya política desorbitada, especialment a Andalusia. Encara recordo les taules de recollida de signatures contra el projecte animades pels dirigents com Javier Arenas, que deien que els andalusos perdrien finançament per a les seves escoles públiques a conseqüència dels privilegis que l’Estatut donava a Catalunya. Campanya que tindria com a colofó la presentació per part del PP d’un recurs d’inconstitucionalitat.
La posició d’ERC va afectar la continuïtat d’aquest partit al govern de Pasqual Maragall. El cessament dels consellers d’ERC obrí un breu període de govern en minoria (PSC-ICV) fins que el president Maragall va prendre la decisió de dissoldre el Parlament i convocar noves eleccions, a les que ell ja no es presentà.
Com a primer secretari del PSC vaig assumir el repte d’encapçalar la candidatura dels socialistes catalans en aquelles eleccions de 2006. El resultat electoral va possibilitar la continuïtat del govern progressista, de nou amb ERC i ICV, amb un programa de govern en el qual, entre altres coses i en matèria d’autogovern, es fixà l’aposta explícita per al desenvolupament de les potencialitats de l’Estatut.
El mes de juny de 2010 es feia pública la sentència del Tribunal Constitucional. Un Tribunal amb membres que ja havien esgotat el seu mandat i que no es podien renovar pel bloqueig exercit pel Partit Popular. Un Tribunal amb magistrats recusats sense cap base sòlida. Un tribunal, en definitiva, condicionat per una dreta que no s’amagava de la pressió exercida i que provocava una crisi institucional que, encara avui, no ha estat totalment resolta.
Va ser, és cert, un cop molt dur. No tant pels efectes reals de les modificacions introduïdes per la Sentència, com pel fet de veure com una norma tramitada amb el respecte més evident a les regles de l’ordenament jurídic i sotmesa a un referèndum popular, era modificada pel TC.
A la vista d’aquesta seqüència, que per raons d’espai he simplificat, podem fer un balanç positiu de l’Estatut actual?
Jo crec que sí. I ho vull dir amb claredat, sense embuts. Alguns l’han qualificat reiteradament com una “pantalla passada”. Són els que han dut el país a una confrontació inútil que ha entorpit el progrés de Catalunya durant més de 10 anys. Són els que van decidir que podien prescindir de l’Estatut i aprovar unes “Lleis de desconnexió” per mitjà d’unes votacions sense ni disposar de la majoria parlamentària exigida per modificar-lo. Van voler també prescindir de la Constitució i, així, iniciar un viatge que no ens va dur enlloc i que ha tingut les conseqüències negatives que tots coneixem.
Altres, el PP, els que van atiar el foc de la confrontació contra les noves previsions estatutàries, segueixen avui amb la seva creuada per defensar una Espanya homogènia, incapaços de comprendre encara el seu caràcter plural i divers. Van mantenir l’ofensiva contra l’Estatut, malgrat que algunes comunitats autònomes, també amb governs del PP van copiar després, literalment, el text de l’Estatut de Catalunya.
En faig un balanç positiu perquè és la norma que ha obert el camí a noves competències, és a dir, a major i millor autogovern. Sense l’actual Estatut es fa difícil pensar en una Generalitat que disposa d’un pressupost de gairebé 50.000 M €.
Sense l’actual Estatut no podríem posar sobre la taula la negociació sobre la gestió de l’IRPF: és on es preveu que l’administració de la Generalitat pugui actuar “en la gestió, recaptació, liquidació i inspecció” dels impostos estatals (Art. 204). En l’anterior, això no hi era.
Sense l’actual Estatut (Art. 163 i 164) no s’haurien pogut ampliar les competències en matèria de seguretat. Va permetre consolidar el cos de Mossos d’Esquadra com una policia integral desplegada en tot el territori. I d’acord amb un marc jurídic superior, no per la via de funcions delegades per l’Estat o per la via de l’exercici de competències d’execució com a força policial complementària.
És l’actual Estatut el que defineix el marc competencial en matèria ferroviària (Art. 169), fet que ha permès posar sobre la taula la negociació sobre “el traspàs de rodalies” o el desenvolupament d’una estratègia ferroviària com la que fa uns mesos presentava el govern de Salvador Illa. Amb la norma anterior, això no hauria estat possible.
És l’actual Estatut la norma que posa l’accent en els drets (i les obligacions) dels ciutadans i les ciutadanes del país (Títol I EAC) i que permet desenvolupar un conjunt de polítiques públiques per garantir l’equitat, la justícia social i la lluita contra les desigualtats.
I més aspectes que no són, tampoc, menors: les competències en inspecció laboral (Art. 170) o en immigració (Art. 138), la capacitat d’establir relacions de col·laboració amb altres CCAA (Art.174 i 178), el reconeixement del paper del govern de Catalunya en les institucions europees ((Art. 174.3; Art. 184 a 192).
No, no és una pantalla passada. És un bon instrument per al nostre autogovern, que ens dona competències, recursos, legitimitat democràtica i autoritat per exercir el govern del país. És un bon “full de ruta” per a les polítiques públiques que ha de dur a terme un govern compromès amb la modernització, el dinamisme econòmic i cultural, la protecció de l’estat del benestar i la convivència. Nosaltres hi estem compromesos, per això el volem defensar.
Ara bé, faig aquest balanç positiu conscient de les limitacions imposades per la Sentència i encara més conscient de la necessitat de desenvolupar l’actual Estatut. Hi ha molta feina a fer.
Pel que fa als efectes de la Sentència, crec que és possible recuperar competències posades en qüestió per la via de reformes legislatives al Congrés dels Diputats. Sé que això és pràcticament impossible en el context parlamentari actual. Però hem de mantenir aquest propòsit, treballant les aliances necessàries i definint una estratègia a mitjà termini.
Pel que fa a l’aprofitament de l’enorme potencial de l’Estatut, considero que hem de construir nous consensos interns que ho facilitin. Ho podrem fer si assegurem l’estabilitat del govern i una majoria parlamentària compromesa en la millora de l’autogovern. Ho hem de fer amb ambició, però tocant de peus a terra. Ho hem de fer consolidant pas a pas els avenços i fugint de la grandiloqüència i de la gesticulació innecessària que tant de mal han fet al país.
El nivell de competències i recursos assolits avui en el marc de l’Estatut no era ni imaginable en els temps de la Mancomunitat o de la República. Ni ho era tampoc en els 25 primers anys del nostre autogovern.
Valorem el que tenim sense complexos. Protegim l’Estatut dels qui encara creuen que és una pantalla passada sense que hagin trobat quina és la pantalla següent. Apliquem-lo amb ambició de present i de futur, pensant especialment en els ciutadans i ciutadanes que han de rebre les polítiques públiques que se’n deriven. Sense oblidar-nos mai de construir els consensos necessaris i de conrear les aliances imprescindibles. I, sobretot, sense perdre de vista que, avui, un marc estatutari com el que tenim no seria parlamentàriament possible.
