La nit del 7 de maig de 2026, mentre es tancaven els col·legis electorals a Anglaterra i començaven els recomptes a Edimburg i Cardiff, els mapes que apareixien a les pantalles britàniques dibuixaven un país gairebé irreconeixible. El color turquesa de Reform UK, la formació nacionalpopulista de Nigel Farage, s’estenia pels antics districtes obrers de l’anomenat red wall: Hartlepool, Burnley, Newcastle-under-Lyme, Tameside… El vermell laborista quedava reduït a alguns illots urbans. El blau conservador, després de catorze anys al govern, desapareixia de comarques senceres del sud d’Anglaterra. Al Senedd, el parlament gal·lès, Reform es convertia en la segona força. I al Parlament escocès, el laborisme tornava a quedar per darrere d’un Scottish National Party que molts ja donaven per amortitzat.
Les estadístiques acabaven de completar el quadre: Reform UK havia obtingut gairebé el 27% dels vots emesos; el laborisme havia perdut 1.496 regidors i el control de 38 ajuntaments; i el Partit Conservador, que durant més d’un segle havia vertebrat, juntament amb el laborisme, la vida política britànica, quedava relegat en molts territoris a una tercera o fins i tot quarta posició.
Vint-i-dos mesos. Això és tot el que separava aquella nit de la majoria parlamentària aclaparadora amb què Keir Starmer va entrar a Downing Street el juliol de 2024. Vint-i-dos mesos han estat suficients per passar del triomf històric al naufragi. El politòleg John Curtice, analista rigorós i demòcrata compromès, va resumir la situació amb una frase contundent: avui, al Regne Unit, cap partit no compta amb un suport públic realment significatiu.
El bipartidisme històric, que durant dècades havia concentrat més del 70% del vot entre laboristes i conservadors, s’ha fragmentat en una constel·lació de quatre o cinc forces rellevants —Reform UK, laboristes, conservadors, liberaldemòcrates i verds— sense que cap d’elles tingui ja una veritable vocació majoritària.
El que ha passat a Westminster, a Cardiff i a Edimburg no és un episodi nacional aïllat. És la incorporació tardana del Regne Unit a un corrent europeu que avança amb força des de fa almenys quinze anys. El que està passant a la Gran Bretanya és el mateix que ja ha passat, amb cronologies diferents, a Alemanya, França, els Països Baixos, Grècia, Itàlia o Àustria: el reflex britànic d’un problema europeu.
La pregunta no és, per tant, per què Starmer ha fracassat tan de pressa. La qüestió políticament rellevant és una altra: què ens diu el cas britànic sobre l’afebliment de la socialdemocràcia europea i quines conseqüències té aquest esgotament per a l’ordre democràtic del continent?
El govern laborista va arribar a Downing Street amb la majoria parlamentària més àmplia des de Tony Blair. Les xifres de vot, però, explicaven una altra història: el 33,7%. Només un terç de l’electorat britànic havia votat laborisme. Ja era, aleshores, una victòria fràgil.
Aquesta fragilitat es va fer visible de seguida. La primera decisió política rellevant del govern —la retallada de l’ajuda universal a la calefacció per a pensionistes— es va convertir en el símbol d’un estil instal·lat a Downing Street: tecnocràtic i gerencial, sense sensibilitat social. Era una decisió defensable des de la lògica comptable —estalviava 1.400 milions de lliures i reforçava la imatge de rigor fiscal—, però políticament costosa: retirava una prestació a un col·lectiu vulnerable i reduïa la política a una qüestió de comptabilitat.
El que va venir després va ser la seqüència habitual de tota crisi mal gestionada: mesos de defensa pública de la mesura, pressió interna creixent, malestar sindical i fugida de vots cap a Reform a les primeres eleccions locals. I, al final, un penediment tardà que reconeixia l’error sense obtenir ja cap rèdit polític de la rectificació. Un govern que havia promès serietat va acabar projectant una imatge d’improvisació.
A aquesta primera ferida se n’hi van afegir d’altres del mateix ordre: retallades a l’estat del benestar, pujades fiscals i una gestió defensiva de la immigració que acabava assumint, de manera implícita, el marc de Reform UK. I, a més, una capacitat d’explicació molt limitada.
Però el més important és que el govern laborista estava decebent totes les expectatives que el seu electorat hi havia dipositat.
El problema no era la dificultat de governar —perquè qualsevol partit d’esquerres al poder s’enfronta a dificultats reals—. El problema era la manca d’una justificació moral capaç de sostenir les decisions difícils. Keir Starmer havia arribat al govern amb un estil gerencial, parlant d’administració, lliuraments i eficiència: un llenguatge adequat per a la gestió empresarial, però no pas per a la política.
Això explica el declivi d’una certa esquerra continental en les últimes dècades. Sovint s’ha refugiat en aquest llenguatge tecnocràtic. Governa com si administrés i, després, se sorprèn que els electors acabin preferint qui ofereix, almenys, una història per explicar.
El diagnòstic del primer any i mig de Keir Starmer es pot resumir en quatre paraules: tecnocràcia sense pedagogia. Retallades sense visió. Una administració solvent, però sense un projecte reconeixible ni amb ambició moral.
El resultat està a la vista: un naufragi electoral que hauria de servir d’aprenentatge a tota l’esquerra continental.
Veurem què ens deparen les primàries per configurar un nou lideratge al Labour Party, que sens dubte tindran lloc en els pròxims mesos.
