Una prova senzilla —i, tanmateix, poc utilitzada— per valorar la qualitat d’una democràcia és mesurar l’atenció a la cura; és a dir, com tracta les persones que més la necessiten.
Però mesurar-ho no només per les lleis proclamades o les promeses electorals, sinó pels pressupostos executats; pels temps dedicats a gestionar les ajudes i a resoldre problemes concrets; i per la humanitat de les respostes que es donen als més vulnerables, als qui, per edat o malaltia, ja no es poden valdre sols.
Les decisions preses aquesta setmana pel Govern de Salvador Illa i el Parlament de Catalunya s’han de llegir en aquesta clau. Són un bon termòmetre de la qualitat de la nostra democràcia.
Les dades són conegudes, però convé recordar-les sense eufemismes.
Més d’1,7 milions de persones tenen reconeguda a Espanya una situació de dependència. El temps entre la sol·licitud i la resolució supera habitualment els quatre-cents dies, més del doble del termini que fixa la llei. I el 2025 van morir a Espanya 32.704 persones mentre eren a la llista d’espera per rebre l’ajuda a la dependència. D’aquestes, 9.116 vivien a Catalunya, la comunitat amb més morts en aquesta situació.
Aquesta situació —i cal reconèixer-ho com a punt de partida— no és una anomalia: és una fallada estructural i una inèrcia greu d’un sistema que fa dècades que s’arrossega. Cal canviar-ho. El president Illa ho ha reconegut i s’hi ha compromès. Reduirà aquests terminis i agilitzarà la burocràcia.
El Govern Illa ha presentat el Pla CURA, amb 18 mesures, una inversió de 25 milions d’euros i la contractació de 200 professionals, amb l’objectiu de reduir l’espera de la mitjana actual de 397 dies a un màxim de 60 dies.
Si es compleixen les previsions, no serà només un avenç en l’eficiència administrativa. Serà retornar temps de vida digna a persones que tenen aquest temps comptat, i també a les seves famílies i amistats.
Sense temps a perdre
Entre els qui menys temps poden perdre hi ha els malalts d’ELA. A Espanya, l’esclerosi lateral amiotròfica afecta entre quatre mil i quatre mil cinc-centes persones, amb uns nou-cents nous diagnòstics cada any. Prop de 430 corresponen a Catalunya.
El que distingeix aquesta malaltia dins l’univers de la dependència és la seva crueltat: destrueix progressivament les neurones motores fins a deixar el pacient totalment immòbil, sense poder menjar, parlar ni respirar, però amb les facultats cognitives intactes, plenament conscient del seu propi deteriorament.
A l’ELA es perd el moviment del cos, però no la consciència. En aquest context, qualsevol retard o manca de diligència no és una simple demora burocràtica. És crueltat institucional.
El Parlament ha votat canviar aquesta situació i ampliar i reforçar les polítiques de suport.
I, amb una coincidència que no és casual, ha donat també suport al dret de les persones amb malalties terminals a decidir sobre el final de la seva pròpia vida, i d’aquesta manera ha rebutjat les dilacions i esperes que només allarguen el patiment de qui ja ha decidit no prolongar un estat de prostració.
A Catalunya, cent vint-i-una persones van morir el 2024 mentre esperaven l’eutanàsia que ja havien sol·licitat. A tot Espanya, en van ser tres-centes vuit: una de cada tres sol·licitants. La llei fixa un termini màxim de quaranta dies per resoldre-ho. La realitat és el que termini es multiplica per dos. Darrere de cada expedient hi ha algú amb una malaltia neurològica degenerativa o amb un càncer sense retorn, que ha pres la decisió més íntima i definitiva que pot prendre un ésser humà, i que espera. Mentre el cos no espera.
La dignitat i la democràcia
Tres decisions, i un valor bàsic comú a totes: el respecte a la dignitat personal. I aquest respecte és la millor expressió actual dels principis que, al seu dia, van fundar la modernitat política: la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Llibertat: no la llibertat econòmica o la del mercat, sinó la de decidir sobre el propi cos i la pròpia mort. La llibertat que garanteix l’autonomia de les persones.
Igualtat: no la formal davant la llei, sinó la que es posa a prova quan la vellesa o la malaltia situen alguns ciutadans en una posició radicalment diferent de la dels altres, i l’Estat hi respon —o no hi respon.
Fraternitat: no com una emoció merament compassiva i condescendent, sinó com el fonament afectiu sense el qual cap convivència democràtica mereix aquest nom.
Que aquests principis no són retòrica ho demostren, amb rigor i sense estridències, els millors pensadors contemporanis.
Victòria Camps ho ha defensat amb claredat: tenir cura no és una virtut domèstica ni una tasca privada, sinó una responsabilitat política que l’Estat democràtic té el deure d’assumir. No és compassió. És justícia. La politòloga nord-americana Joan C. Tronto va un pas més enllà: el dèficit de cures i el dèficit democràtic són dues cares de la mateixa moneda. Una democràcia que no té cura no és, en el fons, una democràcia. Tenir cura de les persones i tenir cura de la democràcia són la mateixa operació política.
Bon rumb
Hem avançat i el Govern de Salvador Illa —i la majoria parlamentària— ha fixat un bon rumb. Però això no pot servir de coartada per a la complaença. És un punt d’inflexió i de partida. Un nou principi.
Espanya destina entre el 0,9% i l’1% del PIB a cures de llarga durada —amb prou feines la meitat de la mitjana de l’OCDE i molt lluny del 3% o 4% dels països del nord d’Europa. Aquest abisme no es tanca d’aquí a quatre anys ni deu. Els canvis estructurals que exigeix un sistema de cures dignes requereixen temps, continuïtat i una voluntat sostinguda.
Per això importa no només que el president Illa hagi fet aquests passos, sinó que el govern que els impulsa es mantingui. No per lleialtat partidària, sinó perquè els processos que transformen una societat en profunditat no es completen en una legislatura. I, al contrari, quan s’alenteixen o s’erosionen a mig camí, acostumen a generar encara més retard. I aquest temps té un cost més alt, tant en patiment humà com en recursos públics.
Aquesta setmana Catalunya ha avançat en la direcció correcta. Queda molt per recórrer. Però saber cap a on es va i tenir la determinació de no aturar-se és ja —en l’estat actual de la política— molt.
