1. Democràcia sense concessions
La democràcia ha de ser defensada activament davant de qualsevol deriva autoritària. No n’hi ha prou amb resistir: cal renovar-la, fer-la més participativa, més propera a la ciutadania i més resistent a la captura per interessos oligàrquics. Les institucions democràtiques no són eternes: o es cuiden o s’erosionen.
La democràcia es defensa cada dia o es perd per sempre.
2. Justícia social com a eix central
La desigualtat no és una fatalitat inevitable: és el resultat d’opcions polítiques que es poden i han de revertir. Garantir drets socials universals —salut, educació, habitatge, pensions dignes— enforteix tant la cohesió social com l’estabilitat democràtica. Una societat justa també és una societat més sostenible.
Ningú no es queda enrere. Sense excepció.
3. Economia al servei de les persones
El creixement econòmic s’ha de mesurar pel benestar real de la ciutadania, no només pel PIB. Es necessiten models que redueixin bretxes, redistribueixin oportunitats, garanteixin treball digne i salaris justos i posin límits al poder desregulat dels mercats financers. La riquesa que no es distribueix esdevé poder desigual. No en va, els països que creixen més són també els més justos. Això és la prosperitat compartida.
L’economia ha de servir la gent, no pas a l’inrevés.
4. Transició verda i justa
La crisi climàtica és l’amenaça col·lectiva més gran del nostre temps. Afrontar-la exigeix una transició profunda cap a economies sostenibles, però aquesta transició ha de ser socialment justa: no pot recaure sobre els que menys han contribuït al problema. Ecologia i justícia social no són objectius contradictoris, són complementàries.
El futur serà verd i just, o no serà.
5. Multilateralisme renovat
Els desafiaments globals —climàtics, migratoris, sanitaris, tecnològics— no tenen solucions nacionals. Requereixen respostes globals. Enfortir les institucions internacionals, reformar-ne la governança per fer-la més democràtica i representativa, i promoure la cooperació davant de l’unilateralisme és avui una exigència de supervivència col·lectiva. I n’és un exemple l’Europa federal i oberta al món.
Sols, som vulnerables. Junts, som més forts.
6. Drets humans universals i indivisibles
Els drets no depenen del lloc de naixement, de la nacionalitat ni de la condició social. Han de ser protegits sense excepcions ni dobles vares de mesurar, especialment en contextos de conflicte armat, desplaçament forçat o persecució política. La universalitat dels drets no és negociable: es comença a trencar quan es fan excepcions.
Els drets humans no es negocien.
7. Feminisme com a motor de progrés
La igualtat de gènere no és només una qüestió de justícia: és una condició del desenvolupament democràtic i del benestar col·lectiu. Les societats més igualitàries són també més pròsperes, més pacífiques i resistents a l’autoritarisme. El feminisme no divideix les societats: les fa més lliures.
Sense igualtat real entre dones i homes, sense feminisme, la democràcia queda incompleta.
8. Tecnologia democràtica: accés, regulació i sobirania digital
La revolució tecnològica i digital genera oportunitats històriques, però també noves formes de desigualtat, control i concentració de poder. Una agenda progressista ha d’actuar en tres plans simultanis: garantir l’accés universal a la tecnologia com a dret bàsic; regular-ne democràticament el desenvolupament, especialment les plataformes i els algoritmes que condicionen l’espai públic i el mercat de treball; i preservar la sobirania digital dels Estats i els ciutadans davant la concentració oligopòlica. La tecnologia no és neutral: el seu impacte depèn de qui la controla i en benefici de qui opera.
La tecnologia ha d’ampliar llibertats, no concentrar poder.
9. Alfabetització mediàtica crítica davant de la desinformació
La desinformació i la manipulació emocional són avui amenaces sistèmiques a la democràcia: erosionen la capacitat col·lectiva de raonar, deliberar i decidir. La resposta progressista no es pot limitar a millors relats o a campanyes de fact-checking: exigeix construir ciutadanies capaces de llegir críticament els mitjans, identificar la propaganda, avaluar les fonts i enfrontar-se a la manipulació algorítmica. L’alfabetització mediàtica crítica —des de l’escola fins a l’espai públic— és una política democràtica de primer ordre, tan urgent com la regulació de les plataformes i la defensa dels mitjans independents.
Una ciutadania ben informada i crítica és el millor antídot contra l’autoritarisme.
10. Unitat en la diversitat
La pluralitat ideològica, cultural i territorial és una fortalesa progressista, no pas un obstacle. La cooperació entre forces democràtiques d’esquerra i de centreesquerra és imprescindible per tenir impacte real davant una dreta extrema que ja actua de manera coordinada a escala global. Les diferències són legítimes i s’han de gestionar amb lleialtat democràtica: allò que debilita el progressisme no és el debat intern, sinó la divisió estèril.
La pluralitat suma. La fragmentació resta. El progrés només avança si caminem junts.
