Des de l’Endavant us recomanem aquesta ressenya publicada a Pensament Socialista originalment, sobre el llibre Izquierda no es woke de la filòsofa Susan Neiman.
Susan Neiman sosté que “woke” i l’esquerra no són el mateix, i que confondre’ls és un error polític i conceptual. Argumenta que el moviment woke parteix d’emocions pròpies de l’esquerra (empatia pels oprimits), però es basa en supòsits filosòfics que l’allunyen de les seves arrels i objectius històrics. Critica que el moviment woke substitueix l’universalisme tradicional de l’esquerra per un tribalisme d’identitats, dilueix la distinció entre justícia i poder, i nega la idea de progrés social, element clau per a l’esquerra il·lustrada.
Woke («despert» en anglès) és un terme originat a la comunitat afroamericana dels Estats Units als anys 30 del segle passat com a forma de referir-se a qui s’enfronta o es manté alerta davant del racisme. Va començar a abastar altres qüestions de desigualtat social, com ara la desigualtat de gènere i la negació de drets a les persones LGTBI. Des de finals de la dècada del 2010, el terme també s’ha utilitzat per referir-se a algunes polítiques progressistes o d’esquerra relacionades amb la justícia social i les polítiques identitàries.
A Izquierda no es woke, Susan Neiman defensa que una part important del discurs conegut com a “woke” no només no representa la tradició històrica de l’esquerra, sinó que, en molts aspectes, la contradiu. El llibre és una crítica intel·lectual i política a determinades formes de pensament identitari que, segons l’autora, han anat guanyant pes en sectors progressistes i acadèmics, especialment als Estats Units, però també a Europa. Neiman sosté que aquest gir ha afeblit la capacitat transformadora de l’esquerra i ha contribuït a la seva desconnexió amb valors universals com la justícia, la raó i l’emancipació. Si l’esquerra adopta intuïtivament etiquetes o pràctiques que no estan fonamentades en valors filosòfics coherents, corre el risc d’allunyar-se de les seves pròpies arrels i objectius històrics.
Hi ha una confusió central de la política contemporània: molts assumeixen que ser woke i ser d’esquerres és el mateix, cosa que és un error perillós. A més, aquest terme és emprat indistintament per diferents grups —tant per l’esquerra com per la dreta— però amb significats molt distints o fins i tot contradictoris.
L’autora, defensora del pensament il·lustrat, proposa revertir aquesta confusió i recuperar uns principis transformadors que han guiat la tradició d’esquerres durant més de dos segles. Contraposa les dues visions oposades a través de tres grans idees: universalisme, justícia i progrés, a les quals dedica un capítol a cadascuna.
Universalisme i tribalisme
Els drets, la dignitat i la justícia s’apliquen a tots els éssers humans per igual, no només als membres d’un grup concret. Aquest universalisme prové de la Il·lustració. Per contra, la valoració intensa de la identitat grupal —ja sigui raça, gènere, orientació sexual o altres categories— és una forma de tribalisme, que posa l’èmfasi en les diferències i en les jerarquies d’opressió abans que en la solidaritat humana universal.
Justícia i poder.
Tradicionalment, l’esquerra ha defensat que la justícia —entesa com a respecte pels drets, igualtat d’oportunitats, dignitat humana i reparació de danys— no ha d’estar subordinada al poder, a les estructures existents ni a l’obtenció d’influència immediata. Per contra, moltes pràctiques woke acaben diluint la noció de justícia en termes de joc de poder. Quan l’objectiu principal es converteix en obtenir reconeixement, control cultural o dominació en certes esferes, el criteri de si una pràctica és justa queda substituït per si aquesta afavoreix o perjudica un determinat grup. Això no només distorsiona la idea de justícia, sinó que desvia l’esquerra del seu objectiu de reduir la desigualtat i ampliar els drets civils per a tothom.
Progrés i ruïna
La fe en el progrés: la creença que les societats poden evolucionar per fer realitat condicions més justes, més igualitàries i menys violentes. Per a l’esquerra, el progrés és vist com un objectiu legítim que val la pena perseguir mitjançant normes institucionals, educació, polítiques públiques i mobilització popular.
En canvi, el discurs woke sovint cau en una retòrica de desesperança o catastrofisme, que presenta la història i les estructures socials com a intrínsecament corruptes o irreparables. Aquesta negació de la possibilitat de progrés —o la reducció d’aquests esforços a una mena de teatralitat del sofriment— no només és desmoralitzadora, sinó també contraproductiva per a la lluita contra l’opressió i les desigualtats materials.
El llibre conclou amb un quart capítol titulat: ¿Què és l’esquerra?
Per a Neiman, la supervivència i l’èxit de l’esquerra progressista depèn de reconèixer i reforçar les seves idees fundacionals, en comptes de deixar-se arrossegar per modes o discursos que, al cap i a la fi, no aborden les estructures fonamentals de poder i justícia. Reconèixer el racisme, el sexisme o altres formes de discriminació és imprescindible, però això no ha de conduir a essencialitzar les identitats ni a reduir les persones a la seva pertinença a un grup. El progrés moral consisteix precisament a superar aquestes categories quan serveixen per justificar desigualtats, no a reforçar-les sota una nova retòrica.
Proposa tornar a posar al centre la justícia social, la solidaritat i la confiança en la capacitat humana de raonar i d’aprendre dels errors. Només així l’esquerra podrà oferir una alternativa atractiva i coherent davant de l’auge de la dreta autoritària i del desencís polític generalitzat.
M.M.V.
Susan Neiman (Atlanta, 1955) és una filòsofa moral, comentarista cultural i assagista americana. Ha escrit extensament sobre la unió entre la filosofia moral de la Il·lustració, la metafísica i la política, tant per al públic acadèmic com per al públic general. Va estudiar filosofia a Harvard, on es va doctorar el 1986, i va ser professora de Filosofia a Yale i a la Universitat de Tel-Aviv. Viu a Alemanya, on és directora del Fòrum Einstein a Potsdam des de l’any 2000.
