Europa ha entrat en una fase de relació transatlàntica en què la variable decisiva ja no és el desacord puntual, sinó la incertesa com a condició estructural. A inicis de 2026, la crisi al voltant de Groenlàndia
-amb amenaces aranzelàries i un pols diplomàtic que ha obligat la UE a contemplar mesures de resposta-ha evidenciat fins a quin punt la coerció econòmica pot emergir, fins i tot, dins l’espai aliat. Paral·lelament, informacions sobre plans del Pentàgon per reduir la participació dels EUA en alguns òrgans assessors i de formació de l’OTAN han reforçat la percepció que la implicació nord-americana a Europa tendeix a ser més condicionada i, sobretot, més permeable al cicle polític intern de Washington. En aquest context, “més Europa” deixa de ser un recurs identitari i es converteix en una exigència de govern: gestionar riscos, sostenir capacitats i preservar el contracte social en un ordre internacional que es reorganitza entorn de la competició.
El gir no s’explica únicament per un lideratge o per una retòrica: en defensa, la pressió perquè Europa incrementi la seva aportació és persistent i s’ha anat institucionalitzant. El compromís del 2% s’arrela en l’impuls de Gal·les (2014), on els aliats acorden avançar cap a la guia del 2% en el termini d’una dècada; i, amb el pas dels anys, deixa de ser una simple referència i passa a ser formulat com a mínim operatiu. El comunicat de Vílnius (2023) és explícit: “en molts casos” caldrà superar el 2% per corregir mancances i respondre a un ordre de seguretat més contestat; i la declaració de Washington (2024) constata que més de dos terços d’aliats ja han assolit almenys el 2%. Aquest fil explica per què la retòrica coercitiva de Trump —inclosa la insinuació que “encoratjaria” Rússia a actuar contra aliats que no compleixin— no altera el fons: la demanda de més esforç europeu no s’esvaeix amb un canvi d’administració, sinó que es consolida en textos i pràctiques de l’Aliança.
Aquesta continuïtat és encara més visible quan s’observa la política econòmica i tecnològica, on el llenguatge del poder s’ha desplaçat cap a eines que converteixen interdependència en palanca: aranzels, sancions, controls d’exportació i restriccions d’inversió. La literatura ho ordena amb el concepte de weaponized interdependence: les xarxes globals tenen nodes centrals i colls d’ampolla; qui els controla pot fer efectiu el poder a cost relativament baix. En aquest sentit, les diferències entre demòcrates i republicans són reals en mètode i retòrica, però el vector és convergent. La revisió de la Secció 301 sota Biden manté l’arquitectura aranzelària heretada i l’ajusta en sectors definits com a estratègics, segons comunicacions oficials. I, en tecnologia, els controls d’exportació sobre capacitats avançades —formalitzats amb mesures àmplies el 2022 i revisats posteriorment— indiquen una continuïtat de fons en la voluntat de protegir avantatges tecnològics i limitar transferències sensibles. El resultat és un entorn en què la política exterior nord-americana tendeix a ser més transaccional en efectes, encara que variï el registre: la primacia es gestiona sota pressió i la coerció es normalitza perquè funciona.
La reacció de la ciutadania europea davant l’amenaçadora retòrica del trumpisme no s’ha fet esperar. Segons recull la recent enquesta Eurobazuca (gener 2026) la percepció dels EUA com una amenaça plausible per a la pau a Europa es confirma per tres camins diferents. La mitjana dels ciutadans dels països principals de la UE situa Donald Trump, amb un 5,4 sobre 10, com una amenaça (Vladímir Putin obté un 6,9 i Xi Jinping un 4,3). A Espanya les puntuacions són: Vladímir Putin 7,4, Donald Trump 6,0 i Xi Jinping 4,1. La percepció del risc d’una guerra dels EUA contra la UE s’ha duplicat en un mes. Al desembre 2025 era d’un 10% i al gener 2026 ha pujat fins al 21%. Singularment, la percepció del risc d’un atac de la Rússia de Putin es manté estable al voltant del 60%.
Davant d’això, una posició socialdemòcrata coherent no és ni l’antiamericanisme ni la ingenuïtat. És un atlantisme adult: preservar el vincle transatlàntic com a eix de seguretat i prosperitat, però reduir la dependència europea de la volatilitat política dels EUA. La qüestió no és triar entre Washington i Pequín, sinó evitar el fals dilema que substitueix una dependència per una altra. En aquesta direcció, la UE ja ha explicitat un gir conceptual: la comunicació conjunta sobre seguretat econòmica (20 de juny de 2023) posa al centre el de-risking i fixa principis de proporcionalitat i precisió, és a dir, intervenir sobre riscos específics i minimitzar efectes col·laterals. En paral·lel, la Unió s’ha dotat d’un instrument jurídic de dissuasió i resposta: el Reglament (UE) 2023/2675 (Anti-Coercion Instrument), en vigor des del 27 de desembre de 2023. Que aquest mecanisme aparegui ara en el debat públic com a possible resposta a pressions comercials vinculades a Groenlàndia subratlla un canvi de fase: comerç, seguretat i sobirania ja no són compartiments separats.
Si “més Europa” ha de ser una estratègia i no una fórmula, la gestió de dependències ha d’adquirir densitat operativa i legitimitat democràtica. En aquest punt, resulta pertinent una proposta tècnica amb vocació pública: establir indicadors europeus de dependència estratègica per a sectors crítics —no per prohibir, sinó per fer visible allò que sovint és opac: concentració de proveïdors, colls d’ampolla logístics, dependència tecnològica i exposició a coerció. Aquesta transparència, en una economia on els riscos geopolítics s’han convertit en costos reals, és una forma de governança: permet orientar compra pública, diversificació i política industrial amb criteris selectius i verificables, coherents amb el principi europeu de resposta “precisa” i proporcional als riscos identificats. I té, a més, una funció política decisiva: si Europa no ofereix una manera intel·ligible de parlar de vulnerabilitat i protecció, el debat serà capturat per relats més simples i més reactius.
En aquest marc, l’aparent “gir proeuropeu” d’una part de l’extrema dreta arran de Groenlàndia s’ha d’interpretar amb cautela. Després que Trump tensionés el dossier, Giorgia Meloni va marcar distàncies qualificant d’“error” l’amenaça d’aranzels contra països europeus que contribueixen a la seguretat del territori. I, en l’entorn lepenista, la pressió nord-americana va ser descrita com a “xantatge comercial”, amb crides a activar instruments europeus anticoerció. Tanmateix, aquest reflex “anti-Trump” no equival a europeisme substantiu: el que s’hi consolida és una Europa concebuda com a caixa d’eines al servei de la primacia estatal, no com un subjecte polític amb capacitat compartida. Això és coherent amb el nucli doctrinal que aquestes forces mantenen: Marine Le Pen defensa la primacia del dret nacional quan afirma que, si unes normes europees s’oposen a la constitució, “no tenen vocació d’aplicar-se” a França; i Meloni reivindica una Europa entesa com una “aliança d’estats nacionals”, no com un “superestat”. El resultat, en termes pràctics, és un retorn a la força de l’Estat i a un proteccionisme de base nacional que debilita la UE com a actor; exactament el contrari del que requereix una estratègia de de-risking, que demana escala, coherència i instruments comuns.
El problema és que, en un ordre internacional en què la coerció econòmica i tecnològica guanya centralitat, una UE deliberadament afeblida com a actor polític és, en termes pràctics, una Europa més coercionable. La gestió efectiva de dependències —allò que els indicadors estratègics farien mesurable i governable— requereix escala, coherència i instruments comuns; exactament el que es perd quan “Europa” es redefineix com una suma de vetos. Per això el debat no és entre obertura i protecció, sinó entre dues maneres de protegir: una que construeix capacitat compartida i governa riscos amb criteri; i una altra que substitueix govern per reflex, i capacitat col·lectiva per un proteccionisme que fragmenta i, al final, debilita.
Enllaços d’interès:
Eurobazuca: Trump está acercando a la Unión Europea a la China de Xi Jinping
Eurobazuca: uno de cada cinco europeos cree que su país podría ser blanco de una guerra iniciada por Estados Unidos
What is the EU’s anti-coercion instrument, and how does it work?
