Hi ha una frase pronunciada recentment per l’alcalde de Nova York en el seu acte de possessió que resumeix amb una precisió gairebé quirúrgica una part important del debat polític actual: «Es fa campanya amb poesia, però es governa en prosa». La idea és suggeridora i, en bona part, encertada. Tanmateix, conté una trampa si se n’extreu una interpretació simplista: assumir que la poesia —el relat, l’emoció, el marc simbòlic— és només útil en campanya i prescindible quan arriba l’hora de governar.
Des de l’esquerra, sovint hem repetit una màxima que sembla de sentit comú: el dato mata el relato. La realitat, però, ens mostra que no és cert. O, si més no, que no és suficient. Les dades són imprescindibles, però no governen soles. I, sobretot, no competeixen en igualtat de condicions amb relats simples, emocionals i reiterats fins a l’avorriment.
Un exemple paradigmàtic el trobem a Extremadura. És una de les comunitats amb una taxa d’immigració més baixa de l’Estat i, alhora, amb una de les taxes d’emigració més altes. Malgrat això, el discurs sobre el “perill” de la immigració ha tingut un impacte electoral notable i ha contribuït en part a la victòria de la dreta. El relat ha passat per sobre de les dades amb una facilitat inquietant.
A casa nostra també ho estem veient. Determinats discursos, com els de l’alcaldessa de Ripoll, construeixen una narrativa de por vinculada a la immigració i a un suposat augment de la delinqüència. Però els fets són tossuts: Ripoll té una taxa d’immigració molt inferior a la mitjana catalana i, en termes generals, les dades mostren una estabilització —fins i tot una reducció— de determinats delictes. Tanmateix, el relat ja ha fet forat.
El problema no és només que la dreta construeixi aquests marcs. El problema és que, massa sovint, des de l’esquerra hi entrem a remolc. Acceptem discutir en els seus termes i validem implícitament la idea que “tot va malament”: que l’economia trontolla, que la convivència està amenaçada, que la immigració està “descontrolada”. I no és cert. L’economia presenta indicadors sòlids, la societat és més segura del que es proclama, i la immigració no és el problema que alguns volen fer veure, sinó una part essencial de la solució, tant per al futur econòmic com per a la sostenibilitat de l’estat del benestar i de les pensions.
Quan acceptem aquest marc, estem fent un doble favor a la dreta. D’una banda, desconcertem una part del nostre electorat, que no entén els vaivens del missatge ni la renúncia als valors que històricament han definit l’esquerra. De l’altra, reforcem l’indecís, que pot pensar legítimament: si realment hi ha un problema de seguretat o d’immigració, potser és més coherent votar aquells que fa temps que ho diuen sense matisos. Així és com es normalitza el vot a opcions com Vox o Aliança per Catalunya, especialment en eleccions municipals.
El repte, per tant, no és només governar bé —que també—, sinó recuperar el control del relat. I no pas des de la negació de la realitat, sinó des de la construcció d’un marc propi, coherent amb la nostra ètica i la nostra moral política. Parlar d’humanisme, d’amabilitat, de solidaritat, d’una societat oberta, plural i igualitària no és naïf ni antiquat. És, avui, radicalment necessari.
Necessitem més ciutats amables i menys ciutats crispades. Ciutats que posin la vida quotidiana al centre, que apostin per la convivència, per l’espai públic compartit, per la confiança mútua i per polítiques que cuidin, no que assenyalin. Aquesta és una mirada que el president Salvador Illa ha defensat amb claredat i que connecta amb una tradició socialista profunda i plenament reconeixible.
Governar en prosa no vol dir renunciar a la poesia. Vol dir escriure una prosa amb sentit, amb valors i amb relat. Si no expliquem nosaltres el país que som i el país que volem ser, algú altre ho farà per nosaltres. I el resultat no ens agradarà.
