Fer soroll o governar. Aquest és el fals dilema que actualment erosiona els fonaments democràtics. També de la democràcia espanyola.
Però quan la política prefereix el soroll i abandona la recerca de solucions, hi perdem tots.
Fa mesos que assistim a un circ eixordador on l’agressió verbal en els parlaments i el bombardeig mediàtic s’alimenten mútuament. Però els decibels han augmentat moltíssim els darrers dies, i han deixat al seu pas un reguitzell d’injúries, ofenses personals i, sobretot, una destructivitat estèril.
Ho hem vist a les Corts espanyoles: crits que no són crítiques constructives sinó atacs verinosos a la persona del president, als seus familiars, als seus socis de govern… fins i tot a la intel·ligència d’una ciutadania que es mereix molt més respecte.
Davant d’aquest soroll ensordidor, el simple fet de governar significa quelcom radical: actuar en benefici de l’interès general; proposar lleis viables, impulsar reformes, adequar realitats a aspiracions col·lectives. Una tasca compromesa; més difícil, per descomptat, que cridar, però l’única que transforma la societat i l’única que pot connectar amb l’essència de la política: l’acció concertada (Hannah Arendt).
Els demòcrates autèntics sempre han triat governar i actuar, per descomptat, acceptant les crítiques, però distingint entre aquestes i allò que més aviat sembla un sabotatge organitzat. Però avui, a Espanya i en altres democràcies avançades, s’albira un perill: que el soroll organitzat condueixi a la impossibilitat de governar; que l’esbroncada paralitzi la màquina de l’Estat fins a impedir qualsevol reforma; i que, com a conseqüència, acabi incubant en alguns exaltats una violència irracional (com estem veient a Torre Pacheco) o, en general, un nihilisme polític massiu.
El risc és greu, i la solució no és silenciar la dissidència, sinó rescatar l’art del diàleg i de la conversa política.
CONTRA LA TIRANIA DEL SOROLL
Cal ofegar la foguera verbal. Resistir la retòrica inflamada. Fugir del llenguatge incendiari que enverina el debat públic. No caure en l’espiral del “i tu més”, aquest carreró sense sortida on només creixen la desconfiança i l’odi.
És més necessari que mai cultivar la paraula fèrtil, avançar cap a una confrontació assossegada i respectuosa, en què l’argumentació es basi en fets comprovables, no en notícies falses (una altra vegada Torre Pacheco). On prevalgui l’escolta activa, on es recuperi el valor constructiu de la paraula, lluny de la pirotècnia buida.
És més necessari que mai governar, atendre necessitats concretes: feina, habitatge, salut, educació. Perquè, com recordava el socialdemòcrata Olof Palme: la política no és cridar; és resoldre problemes reals en temps real. I perquè la ciutadania necessita percebre avenços, no esgotar-se en batalles artificials.
La democràcia no se salvarà amb adrenalina mediàtica ni parlamentària, sinó amb fets que millorin les nostres vides.
El soroll, per molts punts d’audiència que generi, és pa sense sal: avui atipa mínimament i demà fa tornar la gana.
El que és important i urgent és governar amb serenor, malgrat l’ambient crispat. Vet aquí la veritable revolució democràtica que toca fer avui. La que ha d’entomar el socialisme democràtic a Espanya i a Catalunya.
