Zohran Mamdani no és comunista, ni radical, ni —de cap manera— un terrorista, com han intentat presentar-lo alguns dels seus adversaris trumpistes. Mamdani és una persona assenyada, moderada, pràctica, realista i sense complexos, que ha sabut proposar solucions raonables als problemes amb què els novaiorquesos s’enfronten cada dia: la dificultat per accedir a un habitatge digne, la impossibilitat de conciliar la vida familiar amb jornades laborals interminables, uns serveis de salut deteriorats, un transport públic costós i deficient, una fiscalitat profundament injusta, precarietat laboral…
Per fer-hi front, la campanya Zohran ha plantejat propostes clares, viables i esperançadores. I ho ha fet amb un llenguatge directe, honest i proper. A tot això hi ha afegit una convicció clau: la de comprendre que la veritable identitat de Nova York rau en la seva diversitat cultural i en la seva ànima migrant.
La seva victòria no només ha entusiasmat els habitants de la ciutat més poblada dels EUA i el Partit Demòcrata —encara estupefacte pel trauma d’haver perdut dues vegades davant Trump—, sinó també amplis sectors progressistes d’arreu del món. En un moment marcat per l’avenç de l’antipolítica i de l’autoritarisme —dit clarament: per l’avenç del trumpisme—, aquest triomf ofereix una via concreta de sortida i d’esperança: una política basada en els fets, orientada a construir l’estat del benestar i a protegir els més vulnerables. Però, sobretot, la seva victòria és la de la diversitat sobre el supremacisme. Un motiu d’esperança per a milions de persones al món que no es reconeixen en els discursos identitaris, excloents i racistes de Donald Trump.
Realisme i moderació
Què explica l’èxit de la campanya Zohran?
Primer, el seu enfocament pràctic. No s’ha deixat arrossegar per dogmes ni per retòriques utòpiques o teòriques —de les quals el populisme contemporani n’està ple—. Ha parlat del que és necessari i urgent: que mares i pares puguin deixar els seus fills a una llar d’infants sense arruïnar-se; que el transport públic no s’endugui el 15% del sou; que l’accés a la sanitat i a l’habitatge siguin drets universals; i que es respectin les identitats plurals de la ciutadania.
Fins i tot davant de temes complexos, ha sabut trobar un missatge simple, però poderós: els novaiorquesos, vinguin d’on vinguin, exigeixen respecte i dignitat. I aquesta idea comunica més que molts discursos sobre descolonització, feminisme o justícia racial —tan abundants en aquest wokisme dominant que ha acabat essent un autèntic bumerang per al Partit Demòcrata—.
El seu segon gran mèrit ha estat la moderació. Mamdani ha dit les coses pel seu nom, però sense caure en el to bronc ni en la polarització. Mai no ha fet servir un “ells contra nosaltres”, ni s’ha inventat enemics a mesura que els necessitava. No ha alimentat cap odi. Senzillament, s’ha situat al costat de la majoria, sense excloure ningú. A la seva campanya hi va haver espai per a àrabs i jueus, llatins i afroamericans, migrants i nadius. Ha parlat sempre amb un llenguatge inclusiu: un llenguatge que acull, que respecta i que tothom entén, coincideixi o no amb les seves propostes.
Arrel socialdemòcrata
Tot i que no tothom ho ha destacat, resulta evident: l’enfocament de Mamdani té arrels clares. És socialdemòcrata en les polítiques i universalista en l’afirmació dels drets.
Res a veure amb el comunisme que els seus detractors intenten agitar com a fantasma. Res a veure amb el populisme retòric i agressiu que practica una esquerra que només ho és de paraula. Zohran Mamdani no ha proposat abolir el sistema, ni ha promogut la revolució, ni ha intentat imposar una economia planificada ni limitar partidàriament les llibertats polítiques. El seu fort és —i ho ha dit ben clar— reformar per transformar mitjançant la democràcia participativa. Està seguint, doncs, la tradició del socialisme democràtic europeu de Jean Jaurès, Léon Blum, Clement Attlee, Willy Brandt, François Mitterrand, Olof Palme i que avui lidera Pedro Sánchez; però, sobretot, l’estela del socialisme democràtic americà iniciat per Debs i continuat pel New Deal de Roosevelt, el sindicalisme de Randolph i l’activisme pels drets civils de Luther King.
Com ells, Mamdani vol una societat que respecti la dignitat humana. Vol una economia que no funcioni de manera especulativa, sinó que generi prosperitat per a tothom i que estigui sempre subordinada a la justícia social. Creu en l’economia social de mercat, en la intervenció pública per garantir l’estat del benestar, en la universalització dels drets socials, en l’equitat i en una democràcia participativa capaç d’enfrontar-se tant a l’autoritarisme carismàtic com a la tecnocràcia.
La ciutat com a espai de justícia social
Mamdani ha entès una cosa essencial: les ciutats són el terreny on es juguen els drets reals de les persones. Per això no ha intentat fer de la seva campanya un pols abstracte i general contra el trumpisme. Ha parlat sempre del que és concret, del que és immediat: que viure en un barri insalubre i pagar lloguers impossibles no té res a veure amb la llibertat, sinó que és simplement una injustícia i una indignitat contra les quals cal lluitar.
Transformar la ciutat és transformar la vida. Amb aquest enfocament, ha recuperat per a Nova York la lògica del municipalisme progressista: barris segurs i dignes destinats a crear comunitat, proximitat, fraternitat i respecte mutu.
Qui pot dubtar que aquest enfocament connecta directament amb la tradició del socialisme català? El PSC sempre ha vist en els municipis un laboratori de justícia social i fraternitat. Sempre ha considerat que els ajuntaments són la millor escola de bon govern: gestió eficient, solucions pràctiques, urbanisme integrador i polítiques socials de proximitat.
Des de Narcís Serra i Pasqual Maragall fins a Jaume Collboni i tants altres alcaldes i alcaldesses a tot Catalunya, aquesta visió ha estat sempre una constant del PSC i ha posat en relleu que governar bé des del local no és una renúncia als grans ideals de transformació social, sinó, precisament, una palanca pràctica i eficaç per canviar el món.
La victòria de la campanya Zohran és també una victòria per als qui creiem en aquesta forma de fer política: moderada i ferma, a través de reformes constants i profundes, i compromesa amb els drets de les persones, el seu benestar i la justícia social. Un motiu d’esperança i un impuls per als que continuem apostant per una esquerra pràctica, assenyada, integradora i compromesa amb la justícia social.
