La violència, el terrorisme i les guerres han estat una constant a l’Orient Mitjà des de mitjans del segle XX. La precipitada descolonització britànica i francesa, després de la Segona Guerra Mundial, va avivar nacionalismes i rivalitats tribals. Des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948, la regió ha estat escenari recurrent de conflictes —de les guerres araboisraelianes de 1967 i 1973 a les intifades palestines de 1987, 2000 i 2017— i un camp de batalla i una mena de tauler estratègic de la Guerra. El seu pes desestabilitzador ha repercutit a tot el planeta, com va demostrar la crisi del petroli del 1973, que va sacsejar l’economia mundial.
En aquest marc, el conflicte palestino-israelià, que ja dura més de setanta-cinc anys, travessa avui una fase crítica. L’ofensiva israeliana a Gaza —desencadenada després de l’atac de Hamàs del 7 d’octubre de 2023, que va causar més de 1.200 morts a Israel— ha deixat, segons l’ONU, desenes de milers de víctimes palestines (més de 65.000, segons fonts fiables), una devastació sense precedents i una reguera de crueltat indescriptible. Aquest nou cicle de violència coincideix amb un moment de gran vulnerabilitat per a les democràcies occidentals (i no occidentals).
Tres raons per a l’alarma
Primer, perquè la política dels Estats Units, tradicional garant del procés de pau (des de Clinton) es mostra més erràtica i imprevisible que mai. Les vacil·lacions finals de l’administració Biden —pressionada per una campanya electoral marcada pel possible retorn de Donald Trump— se sumen a intervencions militars de la nova administració republicana a l’Orient Mitjà, com els recents bombardejos a Síria i l’Iraq en resposta a atacs de milícies proiranianes, i al bombardeig més recent de les instal·lacions nuclears iranianes. Washington oscil·la entre l’aparent i esbiaixada mediació diplomàtica i l’acció unilateral i impulsiva, cosa que introdueix un element d’imprevisibilitat inquietant.
Segon, perquè la invasió de Gaza ha sorprès una Unió Europea debilitada per la guerra a Ucraïna i summament dependent del paraigua militar nord-americà per contenir Vladímir Putin. Brussel·les, que durant dècades va finançar l’ajuda humanitària als palestins i va defensar els drets humans i el dret internacional, ha adoptat —inopinadament— en gran part una actitud vacil·lant, inclús submisa i còmplice amb la violència. La reacció contrasta amb la fermesa mostrada davant de la invasió russa d’Ucraïna el 2022 i obre una sospita d’hipocresia i de doble moral.
Tercer, i encara més greu, perquè el clima global de polarització —alimentat per xarxes socials, populismes i campanyes de desinformació— és un terreny molt fèrtil per a l’extremisme. Els debats i polèmiques al voltant del sionisme i antisionisme, semitisme i antisemitisme, islamisme i islamofòbia, xenofòbia i nacionalismes —i entre demòcrates i autòcrates— poden actuar com a espurnes d’un incendi polític i social de conseqüències imprevisibles.
El deure d’actuar
Ens trobem en un punt crític. Per això és urgent frenar la violència a Gaza i tornar al camí del dret internacional i el multilateralisme.
Nacions Unides, amb el secretari general António Guterres al capdavant, n’és un exemple: ha denunciat amb claredat les violacions de drets humans i ha exigit un alto el foc immediat.
A Europa, països com Espanya, Irlanda o Bèlgica han reclamat, amb més o menys diligència, però en tot cas amb valentia, una posició ferma davant de la invasió israeliana i l’assassinat de tantes víctimes innocents.
També és admirable la tasca d’activistes i organitzacions de pau, des de les flotilles d’ajuda humanitària que intenten assolir les costes de Gaza fins als grups israelians que aposten pel diàleg fins i tot en les condicions més adverses (com algunes ONG i alguns mitjans minoritaris).
La responsabilitat és de tothom: governs, institucions i societat civil. A Espanya, el clam per la defensa dels drets humans s’ha de traduir en un ampli consens polític que superi les divisions partidistes. A Europa, cal reforçar la línia marcada per Josep Borrell, ex alt representant de la UE, que ha defensat sempre amb claredat els valors democràtics europeus i el dret internacional. Com va recordar recentment el president Salvador Illa a París, la valentia i la unitat d’acció són, en aquests moments, imprescindibles.
Per contra, convertir la causa palestina en una arma d’enfrontament intern o deixar-la a mercè de la desinformació només intensificaria la polarització i afebliria la nostra democràcia i la causa dels drets humans. A més, no salvaria la vida dels palestins.
Frenar la violència a Gaza, en aquests moments, no és només salvar vides innocents: és preservar la salut de les nostres institucions, la vigència del dret internacional i la dignitat de cada ciutadà. Cada dia perdut en aquesta tasca pot tenir conseqüències irreparables.
