Viure més anys no pot ser mai una mala notícia. Que cada vegada més persones arribin a la vellesa és un èxit de tota la societat, fruit de dècades de millores en salut, educació i condicions de vida. Aquest avenç ens ha permès allargar l’esperança de vida i gaudir de més anys amb qualitat. Per què, tot i haver avançat tant, continuem confiant la major part de les cures a xarxes familiars invisibles, sovint sostingudes per dones sense suport ni reconeixement? Fa poc més d’una generació, les famílies catalanes compartien sostre en nuclis extensos. Ara, les famílies són més petites i disperses, i la societat envelleix: des del 2011, la xifra de persones de més de seixanta-cinc anys a Catalunya ha crescut més d’un 20 %, mentre la població total només ho ha fet un 6,5 %.
En algunes comarques, l’augment supera el 50 %, i les persones grans ja representen una cinquena part de la població catalana. Aquestes xifres són testimonis dels nostres èxits sanitaris, però també un recordatori de la fragilitat dels vincles tradicionals de suport.
Cal desprendre’ns de la temptació del discurs catastrofista. Parlar de “bombolla grisa” o de “tempesta demogràfica” genera por i atura la imaginació. El nostre repte no és un problema insalvable, sinó una oportunitat per dissenyar, amb valentia i transversalitat, polítiques que dignifiquin totes les etapes de la vida. Com a diputada al Parlament i durant dos mandats implicada en polítiques socials, he constatat que el model actual de cures descansa en una dependència persistent de les dones. Tot i que l’economia platejada –la silver economy– mou més de 9 000 M € a Catalunya, encara no hem aprofitat bones oportunitats: turisme adaptat, habitatge accessible, serveis de proximitat i assistència remota podrien generar ocupació i benestar. En canvi, trobem llistes d’espera excessives, residències saturades i un servei d’atenció domiciliària insuficient. Cal actuar: deixar de considerar les cures com un àmbit domèstic i assumir-les com una responsabilitat col·lectiva. Imaginem els barris com biblioteques vivents, on cada persona gran és una història valuosa. Quan aquestes veus romanen tancades, perdem fragments essencials del nostre relat col·lectiu. Obrir espais de participació –centres cívics, casals i assemblees de barri– és imprescindible per integrar la saviesa acumulada i reforçar els vincles intergeneracionals.
Cinc eixos per avançar:
Un pacte per les cures. Es tracta d’impulsar un acord entre institucions, entitats, sindicats i agents socials perquè les cures siguin un compromís d’Estat. La creació de la Direcció General de la Gent Gran va ser un primer pas, però ara cal tancar un pacte sòlid que asseguri finançament, recursos i seguiment continuat.
Llei de la Gent Gran i Comitè d’Experts. La proposició de llei registrada l’1 d’abril sintetitza els diagnòstics d’entitats i col·lectius: edatisme, solitud no desitjada, maltractament. Cal destacar també el paper del Comitè d’Experts per a la Transformació i Innovació Social (CETIS), amb un grup específic dedicat a l’envelliment, que garanteixi la implementació de solucions validades per professionals i persones grans.
Tecnologia i innovació social de la mà. La teleassistència avançada, la domòtica adaptada i la detecció precoç de solitud mitjançant intel·ligència artificial són útils només si tothom hi té accés i els professionals estan formats. Però, més enllà de la tecnologia, cal innovació social: reconèixer el 40 % de les famílies acollidores amb membres grans, crear programes d’acompanyament intergeneracional i trencar estereotips que situen la vellesa com un estat passiu.
Espais de participació inclusius. Obrir places i centres cívics com a fòrums de debat, aprenentatge i entreteniment per a tots. Incloure tallers de memòria, rutes culturals per a la gent gran LGTBI+ i activitats esportives adaptades reforça la cohesió i garanteix la igualtat de drets.
Finançament orientat al benestar. Redefinir el model públic–privat de serveis socials amb criteris de solidaritat intergeneracional i supervisió ciutadana. L’economia platejada ha de revertir en turisme social, habitatge amb serveis integrats i oficines de suport a la cura, no quedar-se en xifres comptables.
Com seria una societat que integri plenament la vellesa com a etapa activa i valuosa? Si cada decisió política i cada projecte urbanístic es dissenyessin sentint aquestes veus, podríem construir barris que parlin de respecte, solidaritat i dinamisme. Com a diputada, i sobretot com a ciutadana, defenso que envellir plegats és la millor mostra d’una comunitat sana. Escoltem, innovem i actuem: el futur de la vellesa depèn de les peces que posem avui sobre el tauler. Posem-les amb coratge, capacitat de renovació i convicció que viure més anys ha de significar viure millor.





