La polarització no només deteriora la convivència, sinó que també compromet els fonaments de la democràcia. Quan les societats es fragmenten en blocs enfrontats que desconfien els uns dels altres, l’espai comú, essencial perquè la democràcia funcioni, s’esvaeix progressivament.
El fenomen és global. Segons el Democracy Index 2023, elaborat per The Economist Intelligence Unit, només 24 dels 167 països analitzats es poden considerar “democràcies plenes”, i molts d’aquests afronten greus crisis de legitimitat, sovint alimentades per la polarització. Els Estats Units en són el cas més paradigmàtic, però no pas l’únic. A Europa, aquesta dinàmica ha afavorit l’ascens de partits extremistes que no només desqualifiquen els adversaris polítics, sinó que també erosionen activament l’Estat de dret. Només cal mirar cap a Hongria, Polònia, França, Itàlia o Portugal per comprovar-ho.
Però no ens equivoquem: la polarització corrosiva no és pluralisme. No expressa la diversitat d’opinions ni afavoreix el debat democràtic. Al contrari, simplifica la realitat fins a reduir la vida pública a un enfrontament constant entre dos blocs irreconciliables. Anul·la matisos, imposa trinxeres i transforma la diferència en una amenaça. En aquest context, s’imposa qui crida més fort, no qui raona millor.
Aquesta lògica destructiva converteix la política en un joc de suma zero. L’adversari deixa de ser un interlocutor legítim per esdevenir un enemic, i la dissidència dins del mateix grup sovint és interpretada com una traïció. Així, la polarització erosiona un dels principis fonamentals de la política democràtica: l’entesa pública —aquest espai compartit de negociació i diàleg en què se sustenten pilars essencials com l’Estat de dret, la independència institucional i la legitimitat del govern de les majories.
Ara bé, tot i que els efectes de la polarització es fan especialment evidents en l’àmbit polític, el seu origen no és exclusivament polític. Una part important de l’ecosistema mediàtic ha convertit la crispació en una font rendible d’audiència, de beneficis i de poder. Les xarxes socials tendeixen a recompensar l’agressivitat, la indignació i els missatges extremistes. Alguns mitjans —en especial certes cadenes de televisió, inspirades en el model de Fox News als Estats Units— han substituït la informació per la confrontació, alimentant noves formes de tribalisme i contribuint a aquest fenomen que s’ha anomenat inFoxicació. I una part del periodisme, atrapada entre la precarietat i la lluita per la rellevància, ha optat de vegades pel seguidisme ideològic, la banalització o fins i tot la propaganda.
Aturar aquesta deriva és urgent si volem preservar la democràcia. I és factible. Però només serà efectiva si els actors clau assumeixen la part de responsabilitat que els correspon.
Els partits democràtics han d’abandonar el to bel·ligerant i el victimisme en què sovint es veuen temptats a caure. És urgent recuperar una manera de fer política més reflexiva i racional, més propositiva i responsable. Els parlaments no poden continuar sent escenaris d’insults i desqualificacions; han de tornar a ser el que mai haurien d’haver deixat de ser: espais de deliberació, contrast i acord. Alhora, cal que es comprometin amb la recuperació d’unes institucions independents, eficaces i legítimes.
Als mitjans de comunicació, especialment als periodístics, els pertoca una tasca igualment decisiva: garantir una informació rigorosa, veraç i plural. I contribuir activament a un debat públic que sigui inclusiu, racional i fidel als valors democràtics.
En aquest context, resulta especialment destacable —i esperançador— que sigui Catalunya el lloc on el debat polític sembla avui més serè, menys hostil i més orientat a la recerca de solucions.
L’activitat parlamentària, els mitjans i l’opinió pública catalana mostren avui una major predisposició al diàleg que no a la confrontació. Cal protegir i fomentar aquesta actitud, no només pel bé de Catalunya, sinó perquè pot tenir un efecte positiu i contagiós sobre la resta del país.
La pròxima reforma del sistema de finançament autonòmic podria esdevenir una oportunitat clau. Si la Generalitat i el Parlament aconsegueixen transmetre la idea que la seva proposta no només beneficia Catalunya, sinó també el conjunt d’Espanya —perquè incrementa l’eficiència, redueix les desigualtats, respecta les singularitats de cada autonomia i impulsa la productivitat—, estarem davant un exemple tangible de com l’enteniment es pot imposar sobre la fractura.
Això sí, per aconseguir-ho caldrà un esforç col·lectiu. I en aquest esforç, els mitjans i l’opinió pública hi tindran un paper decisiu i una oportunitat.
