Als poc coneixedors de les administracions públiques els sorprendrà saber que un ajuntament pot funcionar sense alcalde, però no pot fer-ho sense secretari–interventor. Un ple municipal es pot celebrar sense l’alcalde, però no sense el secretari que n’aixequi acta i vetlli pel compliment de la legislació vigent. És a dir, les figures de secretari, interventor i tresorer són essencials perquè els ajuntaments, consells comarcals, mancomunitats, consorcis i diputacions, puguin funcionar. En les administracions grans, les figures estan separades, però no en les petites o mitjanes, i per això parlem de secretari–interventor.
Quan vam entrar en els primers ajuntaments democràtics, l’abril de 1979, ens vam trobar que la majoria d’ajuntaments no tenien secretari–interventor propi. Era habitual tenir-ne un entre quatre, cinc o sis pobles. Cert també que hi havia molt poca feina i es limitaven a tramitar i gestionar un mínim de burocràcia, en consonància amb la molt baixa dinàmica política d’aquells temps.
Molt aviat, ens vam adonar que si volíem emprendre el vol i tirar endavant multitud de projectes d’infraestructures, equipaments i serveis, havíem de tenir un equip administratiu proporcional a la feina, i sense un secretari–interventor a plena dedicació, això no era possible. De seguida vam ser conscients de les dificultats de trobar professionals entre el cos funcionarial nacional. És a dir, funcionaris que haguessin superat les oposicions als cossos: secretaris, interventors, tresorers. Els pocs existents eren reclamats per multitud d’ajuntaments, alhora.
Què fer? Doncs, compartir càrrecs, agrupar secretaries, o demanar al govern central i després a la Generalitat l’habilitació de funcionaris municipals, per exercir els càrrecs de manera interina o accidental. Molts d’ells fa anys que estan en aquesta situació, a causa de la impossibilitat de ser substituïts per altres funcionaris dels cossos nacionals.
Davant d’aquesta situació, alguns alcaldes ens vam mobilitzar per reclamar més concursos o buscar solucions per altres vies. Vam fer reunions, vam parlar amb les associacions i federacions de municipis, vam portar el tema al Parlament de Catalunya, també vam enviar informes al Congrés de Diputats i al Senat. Inútil. Sempre hi havia barreres, problemes o acabava una legislatura i havíem de començar de nou. Durant tots aquests anys, Catalunya ha tingut un dèficit de més de sis-centes places de secretaris i altres tantes d’interventors i tresorers. Una autèntica vergonya i un fre al bon funcionament d’aquestes administracions i organismes.
Ara com ara, gener de 2025, Catalunya té un dèficit de 1.569 places de funcionaris d’habilitació nacional: secretaris, interventors i tresorers. Però, és que en els pròxims quatre o cinc anys es jubilaran un gruix enorme d’aquests càrrecs, en xifres que superen uns quants milers. Dels 947 ajuntaments que té Catalunya, només 573 tenen coberts els càrrecs. Per tant, prop de l’altra meitat estan pendents de cobrir places. És impossible funcionar bé amb aquestes mancances.
Davant aquesta greu situació i encara pitjor perspectiva, hem tornat a posar sobre la taula el tema, al nou Govern de la Generalitat. I finalment, ara sí, han entomat la qüestió i hem avançat més en quatre mesos, que en els anteriors quaranta anys. El primer pas s’ha donat en una reunió entre el ministre per a la Transformació Digital i de la Funció Pública, Óscar López, i el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, els quals han acordat descentralitzar la gestió de la pròxima convocatòria pública, de 1.000 places, de les quals 218 seran gestionades per la Generalitat. Lògicament, complint amb les mateixes condicions, arreu del país. Altres comunitats autònomes podran demanar un tracte igual.
Amb aquest acord s’inicia una nova etapa, en la qual la Generalitat aposta per assumir el traspàs de les funcions d’aprovació i assignació d’ofertes públiques de les places de funcionaris amb habilitació nacional, de selecció, formació, nomenament i assignació de primera destinació, així com la declaració de les situacions administratives d’aquest personal. Arribats aquí, ens hem de demanar “tan difícil era?”. Francament, queda clar que era més fàcil criticar que no pas entomar el problema. Fins ara, tot s’arreglava amb “la culpa és de Madrid”; per fi ara, la responsabilitat és compartida i serà possible exercir una competència que resoldrà un dels temes més vitals per als ajuntaments i la resta d’ens locals.
Ja era hora, s’ha iniciat un nou cicle per revertir unes carències que necessitaran el seu temps per a ser resoltes, però han trobat el camí reclamat durant dècades.
