Carles Vivancos és analista polític i membre del Comitè de Redacció de l’Endavant!
Per estalviar confusions, dir abans de res que el text que segueix no tractarà ni de persones refugiades ni tampoc explorarem els coneguts com “paradisos fiscals”, una de les destinacions internacionals preferides d’empreses i capitals. En canvi, al llarg de les següents línies, seguirem els “expats” (o candidats a ser-ho), les fórmules no habituals per obtenir visats (o passaports) que ofereixen les poques desenes de països considerats com democràcies plenes i els camins que persones, físiques o jurídiques, de tercers països tenen per dipositar o invertir els seus diners en països on comptin amb autèntiques garanties jurídiques amb les que no compten en els seus països d’origen o residència.
Donarem una ullada a les paradoxes derivades d’aquestes pràctiques: la discriminació entre l’acollida en persones en funció dels seus recursos econòmics. Com és el cas de les clares diferències entre els qui tracten d’entrar a la UE (o al Regne Unit) -després de pagar entre 5.000 i 10.000€ als traficants de persones- a bord d’una pastera o embarcació igualment fràgil per les dures travesses de la Mediterrània, del Atlàntic Occidental o del Canal de la Mànega, i els qui després de comprar un o més pisos per un valor total superior als 500.000€ poden accedir a un visat per l’Espai Schengen (les conegudes com “Golden Visa”). Passat un temps, aquestes persones podran demanar també visats per al seu nucli familiar.
Els programes de “Golden Visa” estan disponibles a diversos països de la UE, als EUA i al Regne Unit, entre d’altres destinacions amb un Estat de Dret consolidat. Solen oferir diferents formes d’inversió per accedir-hi. La més popular és la compra d’un habitatge per damunt d’un valor mínim determinat (Portugal va excloure la compra d’habitatge, del seu programa, al febrer). També són admissibles inversions en altres tipus de propietats immobiliàries o en empreses del país en el que es vulgui demanar el visat.
Aquesta és la fórmula “bàsica”, més econòmica, d’obtenir la residència en un tercer país per als rics del món. N’existeixen altres més complexes, menys evidents i més cares. Exemple: recordar que Roman Abramóvitx, magnat rus del petroli i de les matèries primeres, antic propietari del Chelsea F.C. i amb residència al Regne Unit, va tractar d’esquivar la seva inclusió en les llistes de persones afectades pels embargaments i interdiccions als interessos russos derivats de la invasió d’Ucraïna al febrer del 2022. Abramóvitx va al·legar que era ciutadà portuguès amb un passaport obtingut mercès del programa de reconeixement de la nacionalitat als descendents dels sefardís expulsats de la Península Ibèrica el s. XV. Existeix un programa similar a Espanya que, de forma legítima, busca rescabalar als descendents d’aquella innoble expulsió. El cas d’Abramóvitx va aixecar dubtes sobre la seva autèntica ascendència sefardí.
Abans d’això vàrem conèixer, arrel de la crisi bancària xipriota del 2012 (derivada de la Gran Recessió), com un alt nombre de ciutadans russos benestants (millor dit, molt benestants) havien obtingut la nacionalitat xipriota gràcies a dipositar grans quantitats de diners als bancs de la illa. Una part dels ciutadans de la qual, recordem-ho, són membres de la UE des del 2005. La República de Xipre, la República de Malta i la República de Bulgària varen rebre un seriós avís del Parlament Europeu (22/10/2020) per aturar la seva mala praxi en matèria de “venda de passaports”, en paraules del propi Europarlament.
En la seva dècada d’existència, el programa espanyol de “Golden Visa”, iniciat per la “Ley de emprendedores” aprovada pel PP al setembre del 2013, 31.000 persones s’han beneficiat d’un programa que ha suposat la compra de més d’11.000 habitatges (amb una inversió total acumulada superior als 5.500 M€). Durant el 2022 es varen dur a terme 2.462 operacions de compra d’habitatge amb aquesta finalitat (un 60% més que al 2021), amb una inversió mínima acumulada de 1.232 M€ (equivalent al 40% de la inversió feta l’any passat en habitatge nou destinat al mercat de lloguer). Malgrat tractar-se d’una xifra relativament baixa d’operacions en relació als totals del mercat immobiliari a Espanya (un 0,3% del total d’operacions de compravenda i un 2,8% del total de compres d’habitatge fetes per estrangers) molts experts consideren que en ciutats com Barcelona, Madrid o Málaga (principals destins d’aquesta mena d’inversions) amb un mercat de l’habitatge ja molt tensionat, aquesta mena d’inversions contribueixen a apujar el preu de compra de l’habitatge impulsant a l’alça també els preus dels lloguers.
No és només en el “mercat de les persones” i la seva residència o nacionalitat on es dona el fenomen de la recerca de refugis segurs. Passa exactament el mateix en el cas dels diners i dels bens mobles valuosos.
Coneixem els noms i el paper que han jugat Suïssa, Andorra, Liechtenstein, Panamà i illes caribenyes amb noms evocadors (Turks i Caicos, les Illes Verges britàniques o les Bermudes, referències geogràfiques que ens recorden els temps de pirates i corsaris) en la ocultació de capitals i bens darrere el “secret bancari”. Des dels atemptats a les Torres Bessones del 2001, els EUA (seguit de prop per la UE) han seguit una política de “sanejar” els fluxos internacionals de diners per la via de garantir, a través de la transparència, l’origen lícit d’aquests bens. Això ha obligat a molts dels països més amunt mencionats, particularment Suïssa i Andorra, a adoptar pràctiques més homologables pel que fa al possible origen lícit dels diners que arriben a les seves entitats bancàries. Malgrat els dubtes sobre els orígens de molts dels capitals que continuen allà dipositats, podem dir que s’ha avançat bastant en matèria de transparència encara que no el suficient.
Aquest augment de transparència ha animat a d’altres actors a posicionar-se en el mercat del refugi de capitals. Després de la pèrdua de prestigi de Hong Kong en aquesta matèria, després d’estar des del 1999 sota la tutela, cada cop més estricta, de la República Popular de la Xina (RPX). Dubai és una d’aquetes noves destinacions. Però ni el veïnatge de una cada cop més agressiva (en la seva política internacional) Aràbia Saudita ni l’exemple d’una altre país no democràtic com la RPX (on les grans multinacionals tenen problemes per repatriar els seus beneficis sense l’autorització del Partit Comunista Xinès) ajuden a fomentar el prestigi del petit emirat del Pèrsic com a destinació a llarg termini dels capitals allà dipositats.
Per aquesta raó resulta d’una importància cabdal establir una supervisió pública sobre els orígens dels capitals estrangers que intenten fer-se amb el control d’empreses importants i de serveis públics dels països de la UE. La seguretat jurídica i econòmica, en el llarg termini, d’aquestes inversions és molt clara. Per aquest motiu els condicionants per permetre aquestes inversions han d’estar al mateix nivell.
La major part dels diners (per no dir tots) que ens arriben per les dues vies esmentades provenen de països amb menor seguretat jurídica que la nostra i això, habitualment, ve gairebé sempre associat a una molt menor justícia fiscal en els llocs d’origen dels diners. Singularment, en molts casos coincideixen els països d’origen d’aquests diners amb els llocs d’origen d’aquells immigrants que moren en el seu intent d’arribar a llocs més segurs en els que desenvolupar els seus projectes de vida. Això per no esmentar les activitats il·lícites que, en ocasions, es troben a l’origen dels capitals exportats.
Comprometre el nostre model de societat per esdevenir destinataris d’aquests diners, seguint la lògica del “pecúnia non olet” (els diners no fan olor) atribuïda a l’emperador Vespassià, no només contribueix a debilitar les economies dels països d’origen dels diners si no que, a més, ens comporta perjudicis directes. Com ja s’han comentat en la pressió afegida sobre el mercat immobiliari, en el cas de la Golden Visa o en l’entrada de capitals de dubtós origen en empreses de serveis públics del nostre entorn, amb el consegüent empenyorament de la nostra sobirania econòmica en mans de tercers (Estats o persones) que no responen als mateixos estàndards cívics que nosaltres.
És d’esperar que durant la propera legislatura s’introdueixin els canvis en el nostre marc normatiu que, a més de protegir-nos dels efectes no desitjats d’aquests fluxos de diners, protegeixin als ciutadans dels països d’origen i que tot plegat ajudi endreçar, de forma més justa i equitativa, l’acollida de nous ciutadans a Catalunya, Espanya i la UE, sense discriminar-los en funció dels seus recursos materials.
