Gemma Lienas és la consellera d’Igualtat del Govern Alternatiu de Catalunya.
Des de l’àmbit d’Igualtat del Govern Alternatiu, hem presentat a mitjans d’octubre un informe de la situació en què es troben les treballadores del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), les necessitats que tenen i les millores que és just implementar.
Les dones que treballen al SAD –i parlem de dones perquè pràcticament no hi ha homes en aquest sector– fan una feina dura físicament i emocionalment, molt mal pagada i gens reconeguda per la societat. S’ocupen d’ajudar les persones amb una autonomia limitada per tal que puguin continuar vivint a casa seva, tal com reclamen les lleis internacionals, les espanyoles i les catalanes. Això vol dir que s’ocupen des de netejar la llar fins a donar suport en activitats quotidianes de la vida diària, com tenir cura de la higiene personal, anar a comprar, acompanyar a visites de salut, donar la medicació…
Aquestes feines són el que coneixem com les feines de la cura, que, durant segles, han estat col·locades pel patriarcat sobre les espatlles de les dones. L’organització patriarcal es basa, entre altres coses, en la divisió del treball, de manera que determina que els homes s’ocupin del treball productiu i remunerat; i les dones, del treball reproductiu –o de les cures– i no remunerat. Les dones s’ocupaven –s’ocupen!— de tenir cura de les criatures, de les persones malaltes o ancianes, d’ordenar i netejar la casa, comprar el menjar i cuinar-lo, i tot sense cobrar un euro perquè el patriarcat sobreentén que les dones ho fan per un sentiment d’amor natural cap als altres. L’amor cap als altres no és moneda per pagar hipoteques ni un quilo de lluç o una barra de pa, raó per la qual les dones són molt més pobres que els homes a tot el món. Això és el que es coneix com a estereotip de gènere. No té res a veure amb el fet d’haver nascut dona, sinó amb la construcció cultural del que és una dona.
Ara, però, els temps estan canviant, que deia Bob Dylan. Les dones, gràcies als avenços de l’agenda feminista, s’han pogut formar i volen desenvolupar-se professionalment. I, d’altra banda, l’esperança de vida ha fet que, a la nostra societat, hi hagi molta gent que arribi als 85 anys o més. Per tant, hi ha moltes persones que necessiten suport i poques dones disposades a fer-ho gratis et amore.
I els temps també han canviat per què des de fa un temps ha pres força la idea de Carol Gilligan, segons la qual els treballs de la cura són la base del creixement ètic de les persones. Com diu Victòria Camps: “Una democràcia sense cures no és justa i continua sent patriarcal.”
Les cures, doncs, han de recaure no només sobre les dones, sinó també sobre els homes i sobre l’Estat, que ha de facilitar les estructures necessàries, com per exemple el Servei d’Atenció Domiciliària.
El problema és que l’Estat —en el nostre cas, el govern de la Generalitat— té molt poca consideració per les cures. I així, les dones que s’hi dediquen professionalment pateixen una sèrie d’injustícies que cal resoldre. Tenen contractes a temps parcial i sous baixíssims, i per això un 97% de les treballadores només cobra 700 € al mes. Suporten condicions organitzatives insòlites: han de desplaçar-se entre domicilis amb poca estona, no disposen de temps per recuperar-se emocionalment d’un usuari a un altre, se’ls adjudiquen feines sense avisar-les del que requereix la situació de l’usuari… Pateixen riscos laborals derivats de treballar soles dins d’una llar, per exemple, violència i agressions sexuals. Tenen malalties laborals, sovint no contemplades des de l’administració. No gaudeixen de les mateixes possibilitats de formació reglada o informal que tenen els altres sectors.
Per tot això, hem proposat una sèrie de millores que exigirien establir clàusules socials i laborals a l’hora de fer les condicions de licitació per a la contractació de les empreses que fan els serveis d’atenció domiciliària, que redundarien en favor de les treballadores; canviar la percepció de la cures per part de la societat mitjançant campanyes; augmentar les retribucions de les treballadores; crear un segell de qualitat, semblant al que hi ha al sector de Turisme o al sector de neteja; exigir protocols de riscos laborals i prevenció i d’assetjament sexual; i crear un grau superior de formació professional per a l’atenció a les persones i també un nou grau mitjà.
I, en qualsevol cas i com assenyala també Victòria Camps, cal valorar les cures. I valorar-les té dos vessants: reclamar-ne el valor, que ha estat sempre ignorat, i reclamar aquest valor per a tothom, no només per a les dones.
