El 30 de març de 2015, els representants de CDC, ERC, ANC, Òmnium, i AMI, representats per les persones de Josep Rull, Marta Rovira, Carme Forcadell, Muriel Casals, amb l’acompanyament de Carles Puigdemont i de l’exmagistrat, Carles Viver Pi-Sunyer, van signar un preacord unitari pel full de ruta que havia de portar Catalunya, cap a la independència, en un termini màxim de divuit mesos.
Cap dels signataris ha demanat perdó ni ha reconegut que tot havia estat un engany, no dic un error, sinó directament una presa de pèl al poble català, o almenys als qui varen creure un objectiu que tots els que tenien un mínim de coneixement i seny sabien que era impossible. És increïble que deu anys després, tinguem un dels signataris, presidint el Parlament de Catalunya (Josep Rull) per culpa d’ERC, en una mostra més d’error polític. I que un altre, com Puigdemont, s’hagi convertit en un pròfug de la justícia, reclamant en tot lloc i moment, se li apliqui la Llei d’amnistia per poder retornar, sense haver de passar per un judici.
Però, els aniversaris rodons sempre són una bona excusa per passar balanç i mirar, més fredament, aquelles circumstàncies per avaluar les conseqüències patides. D’entrada, es fa molt difícil d’entendre, com va ser possible tants invents, tants enganys i falsedats, com per poder enganyar un munt de persones, que se les varen creure. Però tan sorprenent és aquest fet com que tots els protagonistes encara vulguin mantenir un mínim de credibilitat en la bona fe dels seus propòsits. Varen ser mentiders, en totes les seves accions i actuacions, i la història els posarà en el seu lloc per evitar nous enganys i falsedats. En el full de ruta es considerava la necessitat de promoure una consulta per decidir trencar amb Espanya i iniciar el camí cap a la constitució d’un nou Estat, suposadament dintre de la UE. Entremig, calia redactar una nova constitució pròpia, avaluar i valorar el patrimoni català, per diferenciar-lo de l’espanyol, per així transitar cap a la nova realitat, que s’assemblava molt a una mena de paradís terrenal.
Costa d’imaginar tants invents en tan poques pàgines, i tan poc coneixement o reconeixement de la realitat interna de Catalunya com per pensar que podrien dur a terme totes aquelles actuacions, imposant-les a tot el país. Però aquesta era la base essencial del moviment independentista: considerar que només ells podien representar el país i la seva gent. Excloïen de Catalunya dos terços de la població, com si fossin invisibles o catalans de segona o tercera, que no mereixien ser considerats objectes de la causa. Quan ara es miren les xifres i s’exposen fredament, queda clar que amb només un terç de la població volien decidir pels dos terços que ni participaven ni acceptaven el full de ruta, ni cap dels propòsits dels independentistes. La imposició era la seva norma i el seu objectiu, fent creure que podien trencar tots els vincles, totes les realitats, en una fugida cap un pedregar que absolutament ningú podia imaginar ni planificar.
I d’això fa deu anys. Semblen molts més, perquè els esdeveniments han superat totes les expectatives i perquè la realitat s’ha acabat imposant com passa sempre. Avui, hem de recordar la signatura d’un full de ruta, perpetrada per uns il·luminats que creien poder-la dur a terme. Que ningú oblidi, ni els papers, ni els qui els varen signar. Són proves d’una de les pàgines més vergonyoses de la nostra història.
