Molt s’ha parlat dels resultats del passat 4 de juliol, a Gran Bretanya, amb l’apoteòsic resultat dels Laboristes. El sistema electoral i la tradició fa que, just a l’endemà de tenir els resultats oficials, es produeixi el relleu al front del Govern. Es el país més ràpid del món.
Però, no vull avui donar compte d’uns resultats generals, àmpliament comentats per experts electorals i polítics. Avui, m’interessa remarcar el que han significat aquests resultats, en un territori especialment sensible per a tots els independentistes catalans. Si us fixeu, no haureu escoltat cap declaració ni opinió sobre el que ha passat a Escòcia, el segon gran referent, durant els anys de procés.
Primer, va caure Quebec, una vegada aprovada la Llei de claredat, en la qual es fixen les condicions per si algun dia, algú vol tornar-ho a provar. Des d’aleshores, cap moviment, cap intent, cap referència, present ni futura.
Doncs bé, ara arriben els resultats d’Escòcia, en els quals podem veure que la promesa del Ministre principal, John Swinney, d’esperar els resultats per a “tornar-ho a demanar” se n’ha anat en orris. El SNP, el partit nacional escocès, tenia 48 dels escons del Parlament. Doncs, bé, ha quedat amb 9. Es a dir, n’ha perdut 38, d’unes eleccions a les altres. Per contra, el Partit Laborista n’ha obtingut 37 dels 57 en disputa. Una victòria contundent, sense pal·liatius.
Cert és que el sistema electoral britànic és molt contundent amb els guanyadors i, de rebot, amb els perdedors, perquè qui guanya s’ho emporta tot i els districtes electorals són múltiples, de manera que amb petites pèrdues es poden produir danys irreparables.
En el cas del SNP ha anat de mal en pitjor, per culpa d’un primer fracàs en el referèndum acordat amb David Cameron i, tot seguit, per afers interns que van desmuntar el lideratge i l’han enfonsat cap a la irrellevància. Hauran de fer la travessia del desert i variar radicalment de rumb, perquè la pretensió d’aconseguir una segona oportunitat no solament topa amb les noves polítiques del Parlament de Westminster, sinó amb una encara més rellevant, com és el pronunciament clar del Tribunal Suprem, que per unanimitat deixà clara la impossibilitat que el Parlament escocès pugui convocar un referèndum d’independència.
L’aleshores Ministra principal va acceptar sense cap mena de fissura la resolució, girant pàgina a tots els preparatius i pretensions que el partit havia pensat i imaginat. Just ara, queda clara la voluntat dels escocesos de recuperar la confiança en el Partit Laborista, per a gestionar i administrar els interessos, davant el Parlament nacional.
I, quan toquin les properes eleccions al Parlament escocès, es poden repetir resultats similars perquè els canvis i el toc de realitat ha estat tan profund que també els escocesos volen instal·lar-se en la normalitat. Així que els nostres independentistes s’han quedat sense el referent que tan havien invocat i que tan havien posat com a model. No és estrany el silenci sobre aquests resultats.
