Cada dia, més famílies es fan la mateixa pregunta: quan hem de deixar que els nostres fills tinguin un mòbil a la mà? Hi ha moments en què una societat ha de dir prou. I un d’aquests moments és quan deixem desprotegits els nostres infants i adolescents. Posar límits no és censura, ni fer-los més febles: és cuidar-los millor.
Durant anys hem acceptat que les grans plataformes digitals funcionessin gairebé sense límits. Com si tot fos inevitable. Com si el negoci, la velocitat i els algoritmes haguessin d’anar sempre per davant de la salut, de l’educació i de la convivència. Però quan parlem d’infància i adolescència, l’Estat no pot mirar cap a un altre costat. La política també serveix per això: per protegir quan hi ha interessos massa grans i vides massa vulnerables.
El Govern de Pedro Sánchez ha decidit actuar, com ja han començat a fer altres països del nostre entorn. I ho fa amb una idea senzilla: la protecció dels menors i la seguretat pública han d’estar per sobre de qualsevol algoritme. No és només una qüestió tecnològica, és sobretot una qüestió social. Parlem de nois i noies que encara estan creixent, que estan formant la seva mirada sobre el món i que necessiten eines, però també límits.
Perquè quan un menor entra massa aviat a les xarxes socials, no entra en un espai neutre. Entra en un entorn pensat per captar la seva atenció i retenir-la tant com sigui possible. I és aquí on apareixen riscos que moltes famílies coneixen bé: el ciberassetjament, la difusió d’imatges privades, la humiliació pública, els insults, l’accés a continguts violents o pornogràfics, o el contacte amb adults que s’amaguen darrere d’una pantalla. No és el mateix créixer compartint, aprenent i descobrint, que fer-ho sota la pressió constant d’un món digital que massa sovint no cuida.
Les dades són clares: cada cop hi ha més adolescents amb senyals d’ús problemàtic de les xarxes i del telèfon mòbil. I darrere d’aquestes xifres hi ha realitats molt concretes. Hi ha problemes de son, de concentració i d’ansietat. Hi ha més sedentarisme, més aïllament i més fragilitat emocional. També sabem que, abans dels 16 anys, el cervell encara es troba en una etapa clau de desenvolupament, especialment en les àrees relacionades amb l’autocontrol, la planificació i la presa de decisions. No és alarmisme. És evidència. I és responsabilitat pública actuar abans que sigui massa tard.
Per això és tan important la mesura de prohibir l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys. No es tracta de castigar els joves ni de girar l’esquena a la realitat digital. Es tracta de protegir-los en una etapa especialment vulnerable. I aquesta vegada no n’hi haurà prou amb marcar una casella dient que tens l’edat adequada. Les plataformes hauran d’implantar sistemes de verificació reals i eficaços. Perquè si una norma no es pot complir, acaba sent només un gest. I aquí no ens podem permetre gestos buits.
També és important posar fi a la sensació d’impunitat. Si una empresa ignora una ordre de retirada de contingut il·legal, els seus màxims responsables han de respondre. Perquè les decisions empresarials no les prenen les màquines, les prenen persones. I si els algoritmes amplifiquen l’odi, la violència o els continguts nocius perquè això genera més beneficis, no estem davant d’un error tècnic. Estem davant d’una decisió. És aquí on la política ha de parlar clar i defensar l’interès general.
Aquest debat no passa lluny de nosaltres. Passa a les habitacions dels nostres fills, a les converses de moltes mares i pares, als passadissos de les escoles i als barris on la vida quotidiana ens recorda que educar també és acompanyar. No és només regular pantalles, és sobretot cuidar comunitat. És entendre que la llibertat sense protecció acaba deixant sols els qui més ens necessiten.
Regular no és censurar. És posar límits quan està en joc la salut mental, el benestar emocional i la seguretat dels nostres infants i adolescents. És molt més que una llei: és una manera d’entendre quin país volem ser. Un país que no abandona els seus joves davant dels interessos d’uns pocs milionaris. Un país que protegeix, que acompanya i que sap que cuidar avui, és un país que sap sembrar futur per a demà.
